Per Andreu Gomila

Fa 20 anys que Xavier Bobés va estrenar 'El cap als núvols', motiu pel qual el Grec li dedica una retrospectiva que ens permetrà tornar a gaudir d'aquest espectacle, recuperar 'Cosas que se olvidan fácilmente', muntatge de 2015 que no ha parat de fer i que han vist més de 8.000 persones, i veure l'estrena de l'espectacle familiar que està aixecant amb La Ruta 40, 'Tumbalafusta'. Dues dècades, les de Bobés, dedicades al teatre d'objectes i a la poesia escènica.

Quines sensacions tens ara que tornes a aixecar 'El cap als núvols'?
Va significar tant, en la meva vida, que recuperar aquest espectacle està sent un moviment personal molt fort. La veritat és que feia uns anys que en tenia ganes. Va ser el primer projecte que vaig engegar en solitari i, aleshores, encara no tenia gaire clar com podia fer-m'ho. Havia de buscar un llenguatge i no tenia gaires referents sobre la proposta visual. Volia fer aquest exercici de mirada en perspectiva a través de la possibilitat que fos un altre intèrpret qui sortís a escena. Fruit d'aquesta casualitat i d'haver conegut en Marc Guillén... Vaig fer una petita audició i va aparèixer en Marc. La seva qualitat en escena i la seva sensibilitat em van convèncer que havia trobat algú amb qui podria compartir una cosa molt íntima.

En quin sentit?
Pel que significa la peça per a mi i perquè havia d'anar una mica més enllà: és un treball molt fràgil. Tenia ganes que hi hagués una sensibilitat nova. Hi ha molts materials, moltes joguines, que van néixer d'una manera molt naïf, des del joc; reviure-ho ha estat un regal. Ho vam poder fer dos dies a Madrid i fa un parell de mesos que assagem. Ha estat un període preciós. Hem descobert els materials a poc a poc, sense haver de reproduir exactament la proposta, tot i que hi ha escenes que s'assemblen molt a l'original, perquè és una peça que està pensada molt coreogràficament, amb escenes molt tancades. M'he retrobat amb un Xavi que mirava el món de la creació des d'una innocència molt bonica. És una proposta senzilla, molt honesta.

Què heu canviat?
Moltes coses. Crec que hem millorat la peça, sobretot des del punt de vista coreogràfic. Té una altra volada poètica. Quan l'he tornat a veure m'he emocionat moltíssim, per a mi és un regal... A més, volia començar el procés de transmissió, en les propostes meves que hi ha al Grec, no soc a cap, en escena. Són propostes molt íntimes, que neixen des d'un lloc on és difícil poder compartir-les. Duc molts anys fent molts tallers, fent que la gent creï les seves propostes.

"He representat 'Cosas que se olvidan fácilmente' tantes vegades i m'ha permès dur a terme tantes altres coses, que necessitava una mica de distància. El volia recuperar i ho volia fer amb un intèrpret que no tingués res a veure amb mi"

Tampoc no fas 'Cosas que se olvidan fácilmente', que va a càrrec de Francesco Sinopoli...
'Cosas que se olvidan fácilmente' era una proposta molt tècnica. És molt complicada, és un treball molt més quirúrgic. A 'El cap als núvols' hi ha una intuïció, uns materials més corporis. A 'Cosas que se olvidan fácilmente' existeix poc marge d'improvisació i jo no n'era conscient. Vaig estrenar la partitura d'una manera i avui dia és molt diferent, es va anar tornant complexa a mesura que feia bolos. Cada petit gest està mesurat: estrenys amb les mans mentre prems amb els peus, reculls quan sembla que no fas res... És una hora d'espectacle en què no pares. L'he representat tantes vegades i m'ha permès dur a terme tantes altres coses, que necessitava una mica de distància. El volia recuperar i ho volia fer amb un intèrpret que no tingués res a veure amb mi.

És una classe magistral de teatre d'objectes?
Sí, perquè allà vaig poder definir moltes maneres de manipular els objectes des de vessants molt diferents i molt a partir de la repetició. No vaig arribar on vaig arribar amb aquest espectacle si no l'hagués fet tants anys seguits.

N'has fet 1.350 funcions!
És l'espectacle meu que més gent ha vist. I això que cada funció és per a cinc persones! Tot i que ara potser és 'El mar: visió d'un nens que no l'han vist mai', que porta 120 bolos en aforaments molt grans.

"'Tumbalafusta' és un retorn a l'imaginari, a tornar a jugar amb les mans, a imaginar amb poc. Això és el que té a veure amb mi: tornar a l'essència dels temps, tornar a trobar silenci, a trobar imatges"

Què hi ha de tot això a 'Tumbalafusta'?
És un espectacle familiar, llavors el punt de partida és diferent. D'entrada, perquè és la primera vegada que dirigeixo des de zero, amb en Pau Matas, i a més creo conjuntament, amb l'Alberto Díaz i el Sergi Torrecilla. I generem tots un material en comú... Té poc a veure amb el que he fet fins ara; sí amb el procés, partir del buit, que és el que m'agrada, trobar materials que ens puguin dir alguna cosa. Teníem unes fustes i amb elles vam començar a idear un joc adreçat als infants. Volíem jugar amb les fustes i a poc a poc descobrir paisatges que poguessin parlar de l'entorn i de com aquests nens i nenes aprenen a partir d'allò quotidià. Això ha estat molt com jo treballo, però aquí no estic en escena, dono peu que ells creïn imaginaris. En Pau té una capacitat magnífica de generar discurs, imatges i dramatúrgies. A des del punt de vista sonor té una oïda molt curiosa, molt diferent...  

Treballeu amb fustes?
Són fustes que consisteixen en restes d'escenografies, de mobles: tot el que en Pep Aymerich treballa. Després intentem recuperar tot allò que és l'essència de la fusta, la fusta més primària, com són els troncs, l'evolució de la matèria orgànica. Intentem dotar el joc d'un context en què els infants i els pares i mares reconeguin diferents discursos i trobin els imaginaris de tothom. Sobretot és un retorn a l'imaginari, a tornar a jugar amb les mans, a imaginar amb poc. Això és el que té a veure amb mi: tornar a l'essència dels temps, tornar a trobar silenci, a trobar imatges. Tot és fruit de la senzillesa i dels moviments, tot és mirar, tocar, ser allà. És cap a on he anat amb el temps: sostenir que la imaginació és el motor per créixer i per aprendre i no acabar sent un titella. I ser capaç de pensar que encara et pots meravellar amb poca cosa. Els infants tenen aquesta capacitat de jugar a partir de poques coses.

Quina relació tens amb la teva infantesa?
Jo era, i encara soc, molt solitari. Jugo molt sol. On passo més estones és al jardí de casa, sol, imaginant, fent; tinc aquest vincle amb la infantesa. He fet sis o set solos, molts anys estant sol en escena. Per això tenia ganes de compartir processos.

Als actors no els agrada gaire, estar sols,
És curiós, però a mi sí. Potser perquè associo molt la feina que faig amb l'escriptura. Ho comento amb l'Alberto Conejero, ell escriu des de la paraula, i jo, des dels objectes, l'imaginari, les accions. Potser per aquest motiu em sento tan proper a la dansa, encara que no sigui ballarí, i per això he treballat tants anys a L'Animal a l'esquena, on em van donar un espai... La solitud té a veure amb l'escriptura. Podria haver compartit aquest espai, però com que no em generava cap conflicte, podia permetre'm espais de recerca molt llargs. Sí que he generat alguns diàlegs en els últims anys.

També tens una relació molt estreta amb el públic. Com és?
'Cosas que se olvidan fácilmente' em va permetre apropar-m'hi, durant anys estava en una bombolla. El públic venia a veure'm però jo estava en un espai molt privat. Aquest espectacle va provocar un trencament. Potser va ser culpa d'El Solar, del grup que formo amb Jomi Oligor i Shaday Larios, que vam fer un treball de camp durant molts anys. Em va generar molta curiositat de parlar amb la gent, de tenir-hi un vincle més proper. Vaig estar molts mesos sol, però durant els últims cinc o sis, cada mes feia sis o set passis i ells em dirigien la proposta, els convidava a una copa de vi i parlàvem. Moltes de les idees que surten en l'espectacle són fruit de la mirada de la gent.

Tens moltes anècdotes, oi?
Me n'han passat tantíssimes: materials que he trobat a mercats i, després, alguns assistents els han reconegut com a propis, gent que s'ha trobat dintre d'un àlbum, 30 o 40 anys abans, materials pintats per la mare d'un espectador... Fils i fils que es teixeixen.

"Els objectes tenen una història, i jo treballo amb objectes quotidians. En moltes ocasions no es tracta de fer, sinó de deixar fer a l'objecte: jugues amb la seva història"

Què és per a tu la memòria?
Els objectes tenen una història, i jo treballo amb objectes quotidians. En moltes ocasions no es tracta de fer, sinó de deixar fer a l'objecte: jugues amb la seva història. La memòria són uns temps, el temps de les coses possibilita l'existència. Com a persona puc existir gràcies a tot el que m'ha permès desenvolupar aquesta capacitat de tocar, d'escoltar. Si no tenim aquesta percepció sensorial i espacial, perdem el nostre origen. La memòria també és col·lectiva: fins i tot sol t'adones que no treballes amb material propi, sinó que el material és universal. Ho associo molt amb el treball d'escriptura: els meus referents en el teatre d'objectes són sempre literaris. Paul Auster, per a mi, és un referent, sobretot els seus assajos. Els objectes són testimonis i els pots trobar en un museu, a l'escriptori de casa o en un calaix de casa dels avis. Els objectes no menteixen, com els gossos o els nens, poden aturar el temps i transportar-nos a un lloc.

Tocar és important, oi?
Tocar és la relació més íntima que tenim amb l'entorn. Per això jo vaig cada vegada més en aquesta direcció: necessitem tocar per sentir la nostra humanitat. Si no, perdem la capacitat empàtica amb l'entorn. Després ens costa molt posar-nos en la pell de l'altre, perquè no hem generat un vincle amb l'entorn més enllà del cap, i el cap és molt mentider. No pots viure una experiència corporal si el teu cos no sua, si el cor no batega. Auster diu que mentre escriu, camina, i que escriu tot el que el seu cos revela mentre camina. Quan escriu té tot el cos en marxa. Té tant a veure amb el que jo faig... Jo penso amb les mans, tocant les coses; el teu cos et pot donar molta informació que no necessita passar pel cap. Després hi ha una feina molt perequiana, d'anàlisi, de metàfora. Però una cosa sense l'altra queda coixa, molt conceptual. Per a mi, el concepte és interessant sempre que doni marge a recuperar la teva essència.

SEGUEIX LLEGINT: Christiane Jatahy: “El jove Hamlet té un comportament una mica femení”