Per Andreu Gomila

El coreògraf nord-americà William Forsythe ha estat una de les figures decisives de la dansa contemporània occidental dels últims cinquanta anys. És història de la dansa i continua creant-la. Aquest Grec 2024 passarà per Barcelona amb una peça en la qual els seus amics (Rauf Rubberlegz Yasit, Lex Ishimoto, Riley Watts, Brigel Gjoka i JA Collective (Aidan Carberry & Jordan Johnson)) s'inspiren en ell. Fa 25 anys que va portar el seu Ballet de Frankfurt a la ciutat, al Liceu, amb les peces 'Workwhithwork' i 'Quartette'. D'aleshores ençà, hem pogut veure les seves creacions en mans de grans companyies, com el Ballet de Flandes, o a través de la seva pròpia, la Forsythe Company, cosa que no ha passat per alt a alguns dels artistes més rellevants que treballen aquí. Marcos Morau, Laida Azkona i Maria Campos, que també seran al Grec d'enguany, ens expliquen per què els agrada Forsythe i què representa per a ells.
 

Marcos Morau
Coreògraf

"No és que vulgui ser Forsythe, però m'encanta la idea que visqui en el mateix món que jo i que inspiri les noves generacions"

“Quan tens un referent tan clau, una persona que ha marcat tant l'esdevenir de la dansa del teu temps, és fascinant, perquè tots en som hereus. Forsythe és una persona que ve de la dansa clàssica i que no es conforma amb tot el que coneix, sinó que intenta fer-hi un gir i ho barreja amb la contemporaneïtat que ell mateix viu i que va avançant. El seu llenguatge sempre s'ha anat renovant. Això és una de les màximes que més m'interessen: no ser víctimes d'un llenguatge, sinó que el llenguatge avanci amb tu, que tu facis créixer el teu llenguatge. La persona també creix. I amb Forsythe ho veig claríssim.
    Veus les seves creacions, no només amb el Ballet de Frankfurt, i sempre em semblen coses increïbles. No té cap complex. Ara que soc a Berlín, el Staatsballett té una nit Forsythe, amb tres coreografies: una és dels anys noranta, la segona és de fa 25 anys i la tercera és una creació força nova que va fer per a l'Òpera de París, amb música de James Blake. Són tres peces del mateix creador, amb un segell, que és el màxim a què pots aspirar.
    Tenir un referent tan clar com ell és una cosa molt valuosa perquè fa que no estiguis sol, que tinguis algú amb molta trajectòria davant teu que t'ha obert un camí, que t'ha dit que les coses no han de ser com t'han dit que són, sinó com tu vulguis. Tu pots canviar el que t'arriba. I això és fonamental per créixer, per als teus contemporanis, els que venen darrere teu i els que estan davant. Forsythe és a la dansa el que Castellucci és al teatre: maneres noves d'enfrontar-se al cos, a la imatge, al moviment i a la música. I tot partint de la dansa clàssica.
    Ara és professor, fa instal·lacions, els seus ballets van per tot el món. És un referent. No és que vulgui ser Forsythe, però m'encanta la idea que visqui en el mateix món que jo i que inspiri les noves generacions”.
 

Maria Campos
Coreògrafa i ballarina

"Treballa de manera molt interessant la relació de les diverses parts del cos amb l'espai"

“Mai no he tingut contacte directe amb Forsythe, però sí que, durant els meus estudis a Amsterdam, vaig tenir l'ocasió de fer classes amb Michael Schumacher, un ballarí que havia treballat amb ell força anys. Una de les coses que va ser tot un descobriment amb el tema de la improvisació és la seva manera de tractar el cos en relació amb l'espai, perquè trenca totalment la frontalitat, la manera d'entendre la dansa clàssica.
    Treballa de manera molt interessant la relació de les diverses parts del cos amb l'espai. Això dona volum al moviment  i fa que la manera de crear-lo sigui molt interessant i molt dinàmica. Hi penso moltes vegades, en tot això, quan creo.    
    Dels seus espectacles, recordo la potència dels seus ballarins i la facilitat de proposar el moviment en l'espai, amb una gran capacitat per sorprendre”.
 

Laida Azkona
Directora, ballarina i actriu

"Va ser qui va portar els cossos del ballet a un altre lloc"

“He crescut amb el seu nom, però ara em resulta llunyà. Forsythe ha estat un dels coreògrafs referents a l'hora de transformar el llenguatge clàssic del ballet per portar-lo a un llenguatge postmodern, sempre des del virtuosisme, amb uns cossos que, de tan virtuosos, tenen tanta facilitat a l'hora de moure's que fan que ens oblidem d'aquesta dificultat. Ell ho converteix en escriptura de gestos en l'espai i de gestos musicals, com si el cos esdevingués una transcripció del sonor, dels ritmes, de les melodies.
    A la meva època d'estudiant, Forsythe tenia unes ballarines impressionants, de cames altes i amb els canells com tallats. Era un ballarí amb un cub al cap en alguna òpera d'un teatre alemany. Forsythe ha estat un investigador constant. Va ser qui va portar els cossos del ballet a un altre lloc. Sempre té ballarins molt virtuosos, però ara no venen tots del ballet. Ara treballa la idea del cos de l'altre.
    La seva és una dansa d'alta qualitat d'una ment molt lúcida que ella mateixa ha generat tot un llenguatge i una història, però que, en resum, és un cos movent-se en l'espai amb música. Si existeix La Veronal, per exemple, és pel llegat de Forsythe. Marcos Morau ho porta al seu terreny, però hi pots reconèixer certs detalls”.

SEGUEIX LLEGINT: Grec i Avinyó: dos festivals amics i set produccions