Per Isaac Vila Doblas. Assistent de Direcció i Producció Executiva Grec Festival

La del títol és una de les preguntes recurrents que al llarg dels gairebé catorze anys que he dedicat al Festival ens hem anat formulant amb cada director artístic amb qui he tingut la sort de col·laborar. I és que, lluny de voler provocar inseguretat, he sabut que part de la meva feina era qüestionar, posar en dubte, fer reflexionar, ajudar a prendre decisions fermes i arriscades. Fer de mirall.  No ens estem passant?  Què ens falta? Funcionarà?

Tres directors. Tres persones ben diferents, amb sensibilitats, mirades i caràcters diversos (un  mestre exquisit, un bohemi visionari, un apassionat de capacitat infinita), tots ells amb una creença comuna: a través de la cultura, el món pot ser un espai una mica més just. I juntament amb ells, un grup d’ànimes entregades a remar a través dels oceans i tempestes dels cinc continents per arribar al port de Barcelona on cada juliol hi ha milers de persones esperant-nos per fer de les arts escèniques una festa.  

Quan la majoria de comensals rep el programa del Grec a taula desconeix el procés de producció previ. A la 'cuina', fora de la vista pública, es posa en marxa una maquinària de persones que treballa frenèticament, amb creativitat, amb entusiasme, a vegades suant pels tortuosos camins administratius. L’Institut de Cultura de Barcelona és una casa que m’ha acollit i que estimaré sempre, crec que és un motor de cultura incommensurable, i només demano a qui correspongui que es procuri alleugerir la càrrega burocràtica que han de passar les iniciatives creatives del nostre país.

M’he sentit a dir moltes vegades que el Grec és un festival important, i a mi sempre m’ha costat assumir aquest adjectiu, ja que em sembla que una manifestació artística té tanta importància com qualsevol altra, i em resulta més fàcil catalogar-lo com a 'gran'. La mida importa. És un vehicle feixuc de conducció exigent, i he tingut la sort de poder-lo pilotar durant tretze estacions al costat d’un equip meravellós.  

Batusses, reunions, viatges, riures i desconcerts.  I anècdotes de tots colors. Any 2009. Ja a dins la sala de premsa, i a punt de començar la presentació, em vibra el telèfon. L’actriu protagonista de l’obra que estaven a punt de presentar: “Isaac, em fa mal el coll, no actuaré al Grec, marxo cap a París. Abans d’anar cap a l’aeroport t’agrairé que em reservis taula a la Barceloneta per menjar una paella. Merci Beacoup.”

O aquell artista japonès, que quatre hores abans d’actuar ens diu que hem de repartir taps per les orelles, ja que les freqüències que desprèn el seu concert no son aptes per tots els públics. Nosaltres corrent de farmàcia en farmàcia:  “Té taps per les orelles? Quants en voleu? Tots els que tingui”. Finalment un senyor del públic comenta: “Això més que un espectacle japonès ha estat una tortura xina!”
   
Estrenes reeixides i fallides, cancel·lacions, descobriments, diversió, risc, crítiques bones i dolentes, moltes portes obertes, algunes que es quedaran per obrir. Després de gairebé catorze anys, marxo per emprendre un viatge personal, i m’emporto una motxilla carregada de vincles, experiències, patiments, esforços, encerts, errors, disgustos i alegries. Roses i espines. No ha estat només una etapa professional, sinó d’evolució i creixement com a persona. Aixecar cada any una programació coherent i equilibrada d’un centenar de projectes escènics de tot el món requereix implicació, entrega, dedicació en cos i ànima, i no concebo que es pugui fer de nord, sense deixar-hi l’epidermis.  Per això, ara sento que és moment de reposar, agafar forces, i deixar que una altra persona amb la mateixa passió amb què vaig arribar el 2006 pugui aportar energia nova i maneres de fer diferents, i ajudar a seguir posant llenya a la locomotora.

De ben jovenet m’organitzava i baixava de Vic per anar a veure espectacles del Grec. Crec que el Festival marca un moment concret del calendari, deixa empremta i ho seguirà fent pel país i també dins meu mentre visqui. Gràcies.

Ens retrobarem als teatres.