Blog
Viatgers de la Mediterrània. Quan la literatura i el teatre ens fan viatjar pel Mare Nostrum
dc. 07/06/2017 | 17:30 H
Per Andreu Gomila, periodista i escriptor.
Un mite? Una tragèdia? El centre del món? Un paisatge? Una idea caduca? La Mediterrània és tot això i milers de coses més. O, com diu Baltasar Porcel, a Mediterrània, onatges tumultuosos (Proa, 1996): La Mediterrània és una massa i una història globals, sens dubte, però és igualment una vivència líricament illuminada. Per la Mediterrània s'hi va passejar Ulisses tot tornant a Ítaca, hi van néixer les tres principals religions monoteistes, Cervantes hi va perdre el braç, Goethe hi va inaugurar la literatura de viatges... S'hi ha fet la guerra a totes hores, han mort i nascut civilitzacions que havien de ser eternes, s'hi han enfonsat tresors i l'han travessat totes les històries.
Al Grec 2017, la Mediterrània condimenta tota la programació amb viatgers que reculen fins a Troia i d'altres que es capbussen en la poesia del segle xx o els conflictes dels nostres dies, de la crisi grega al drama dels refugiats, de la guerra de Síria al llenguatge del carrer a Alger, de les iaies de Barcelona al Teorema de Pasolini... Històries des de la Mediterrània amb les quals ampliem el viatge més enllà de l'escena.
De Who is me a Coral romput. Àlex Rigola és potser el menys mediterrani dels nostres directors d'escena, però a l'hora de versionar el poema pòstum de Pier Paolo Pasolini s'hi ha hagut de ficar fins al fons. Vesteix Gonzalo Cunill de futbolista de la selecció italiana el futbol, una passió mediterrània i el tanca dins una caixa de fusta amb vint espectadors. Pasolini va escriure en aquest poema una mena d'autobiografia, des del Friül natal a la Roma d'adopció, sempre amb la seva mare, així com V.A. Estellés va construir a Coral romput, des de València, la història de la seva vida, de passió per Itàlia, els grills, la mort propera i l'amor per la vida. Pasolini també tindrà un altre títol al Grec a través de la revisió de la pellícula Teorema que han fet el català Albert Arribas i l'italià Davide Carnevali a Actes obscens en espai públic
De Titans a La pesta. Euripides Laskaridis és un insensat grec, un performer agosarat, que ha aconseguit fer-se un nom a base de riure's d'ell mateix i del seu món. A Titans parla dels déus abans de la raó, del jo fugisser que és incapaç de ficar-se dins el cos d'un arquetip. Ens recorda una mica el MDLSX de Motus, premi de la crítica 2016 al millor espectacle estranger. I ens fa recular a l'Orà (Algèria) que Albert Camus retrata a La pesta (Labutxaca, 2009), a l'absurd d'uns personatges tancats en una ciutat de la qual no poden sortir, com cossos que no saben què fer.
Vídeo: https://vimeo.com/146372801
De Mos Maiorum a Microcosmos. Sí, la Mediterrània d'ara és un caos fronterer, de gent del sud que vol establir-se al nord, de persones que fugen de la guerra i la penúria per installar-se a les antigues potències colonials. I d'això parlen Ireneu Tranis, Alba Valldaura i Mariona Naudín, de la frontera de Ceuta i Melilla, però també de Tànger, Nador, Màlaga i Barcelona, a través de testimonis directes. Una experiència com la que va viure Claudio Magris fa dues dècades, quan la 'frontera' calenta era als Balcans, quan va retratar a Microcosmos (Empúries-Anagrama, 1999) tot el que hi ha entre Trieste i l'orient de Trieste, sempre amb la gent com a punt de partida de tot.
D'Històries d'Istanbul a Trilogia del Caire. Carles Batlle ha agafat l'univers de Yesim Özsoy, actriu, directora i dramaturga turca, per posar davant nostre un fresc d'Istanbul, els seus personatges i la seva gent. Ho podria haver fet a través del Nobel de literatura Orhan Pamuk, però Özsoy li permetia descobrir-nos una autora nova que havia estat capaç de mostrar-nos el seu poble millor que ningú. Una mica com va fer Naguib Mahfuz amb la seva ciutat, el Caire, a través d'una trilogia formada per les novelles Entre dos palaus, El palau del desig i El carrer del sucre, on, gràcies a la família d'Ahmad 'Abd al-Jawad podem seguir la vida a la capital egípcia durant la primera meitat del segle xx.
De Clean city a Diari del lladre. Fa una dècada que el partit d'extrema dreta grec Alba Daurada amenaça de netejar Atenes d'immigrants, així com fan tants altres polítics mediterranis, potser sense provocar-nos tanta por com els grecs. I d'aquí que, amb un pèl de sornegueria, Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris agafessin cinc dones de la neteja immigrants per pujar-les a l'escenari i fer-les parlar, perquè tot Europa sabés com es neteja Atenes (aquest muntatge ha recorregut mig continent!). Jean Genet, diuen que en primera persona, també es va dedicar a 'netejar' els carrers de Barcelona a través d'aquell home que trempava amb el crim. Això és Diari del lladre (Edicions 62, 1993).
De A la bellesa a Història d'Irene. Però què seria d'aquest mar sense la memòria? Sense les àvies que ens recorden d'on venim, què som. Marta Galán és l'encarregada de donar continuïtat a un dels projectes més macos parits a Barcelona i que fa que les iaies del barri de Sant Pere assaltin l'escena. Erri de Luca, cronista napolità, poeta del mar, ens va explicar a Història d'Irene (Bromera, 2014) la vida d'un vell que, assegut a l'escullera de Nàpols, regira els seus records. Ell, com Blai Bonet, sap que al final dels nostres dies només sens jutjarà per l'amor.
De Les larmes d'Oedipe a El día del Watusi. Ara tenen tot el dret a demanar què tenen a veure Sòfocles, Mouawad i Casavella. Doncs, aquí tenen la resposta: una dura crítica del poder des de baix. Si el libanès Mouawad agafa un Èdip que està a les últimes i la seva filla Antígona per recórrer una Atenes en ruïna, assolada pels poderosos, el barceloní Casavella recrea a El día del Watusi (Anagrama, 2016) la vida de Fernando Atienza que, en la Barcelona del 'pelotazo' i la corrupció, repassa 30 anys de martingales polítiques i socials, de primers dels setanta a finals del segle xx, a partir d'un personatge criat a les barraques del Carmel que persegueix una mena de déu urbà, un tòtem criminal, que és capaç de tot.
De Halka a Zona. El sagrat i el profà, les seves fronteres i allò que els uneix, donaria per a moltes tesis mediterrànies. O per a espectacles de circ com el que ha parit el Grup Acrobàtic de Tànger, amb la collaboració de diferents artistes francesos. Això és, veritablement, una manera de treure profit a estar entre dues aigües. Com el que busca Mathias Énard a les seves novelles orientalistes. A Zona (Random House, 2016), un viatger agafa un tren cap a Roma i acaben asseguts al seu costat Jean Genet a Xatila, Ezra Pound a Venècia, William Burroughs a Tànger, així com militars de diferent casta, com Anníbal i Napoleó, i botxins com Millán Astray o Ante Pavlevic... Una radiografia de les glòries i les misèries de les dues ribes del nostre mar.
De No se registran conversaciones de interés a Ropero de la infancia. Roger Bernat, especialista a anar al moll de l'os de tot allò contemporani, ha adaptat la història dels musulmans de Ceuta que el 2012 van anar a lluitar al Pròxim Orient amb Estat Islàmic per servir-nos-la en cru, a través de les converses telefòniques interceptades i els missatges a les xarxes socials dels seus protagonistes. El Nobel francès Patrick Modiano va inventar-se el personatge de Jimmy Sarano a Ropero de la infancia (Anagrama, 2015) i el va collocar a Tànger escrivint fulletons per a Ràdio Mundial, tot i que només nosaltres sabrem, quan la història acabi, què coi fa un home com ell en un port franc del Marroc.
De We love arabs a Dins el darrer blau. Tampoc no es pot entendre el Mediterrani contemporani i la política internacional sense el conflicte que ha marcat la relació entre israelians i palestins durant els últims 70 anys, que el coreògraf i ballarí israelià Hillel Kogan retrata amb tota la seva cruesa compartint l'escena amb un ballarí palestí. La història dels dos pobles ha produït molta literatura, com els poemes de Mahmud Darwix i Yehuda Amikhai, però potser ens convé recular fins a la Mallorca de finals del segle xvii de la mà de Carme Riera i el seu Dins el darrer blau (Labutxaca, 2008), que retrata la vida dels últims jueus de l'illa que van ser cremats per la Inquisició.
De Douar a Eren ells. Kader Attou ha agafat el hip-hop francès, el circ i la imatge per crear un espectacle en el qual fa parlar un grup de ballarins algerians sobre la immigració i els seus somnis, el que són i el que voldrien ser, sempre amb un llenguatge molt proper al carrer, a la gent. El mateix que ha fet Carles Rebassa a Eren ells (Angle, 2016), premi Ciutat de Barcelona de novella, en la qual fixa la vida d'uns nois de 17 anys de Palma que viuen tancats en el seu petit món de barri i donen corda a les seves frustracions mitjançant un llenguatge altament evocador que fa servir infinitat de recursos.