Per Andreu Gomila

Durant la segona setmana de juliol, uns 120 programadors dels cinc continents van ser a Barcelona per viure el Grec. Durant cinc dies, van asseure's a les platees de la ciutat per tastar què vol dir això del teatre català. Són gent bregada, amb experiència viatjant a tot arreu per rescatar perles per als seus festivals o teatres, que busquen peces originals, úniques, que mostrin, segons van dir, el moment que vivim al món. I això, diuen, pot ser a través d'un espectacle ultralocal. Busquen qualitat. Fins i tot teixir aliances, com la que van signar l'any passat la coreògrafa Vero Cendoya amb el Festival Internacional de Buenos Aires (FIBA), on va fer un espectacle comunitari als barris de barraques (les 'villas') de la rodalia de la capital argentina. “Busquem espectacles que es facin preguntes diferents a les que s'està fent ara mateix el teatre argentí”, diu Federico Irazábal, director del FIBA.

El festival, diu Yolanda Cesta Cursach, del Museum of Contemporary Art de Chicago, “ha de ser un mirall”. Amb espectacles, com apunta Shih Hsin-Yuan, del National Theater & Concert Hall de Taipei, que siguin “especials, tant per si són per a nadons com per a adults”. Per això, no ens estranya que la desena de programadors que he contactat em diguin que els espectacles més internacionalitzables són 'Vania', d'Àlex Rigola, 'Rebota rebota y en tu cara explota' d'Agnès Mateus i Quim Tarrida i 'Kingdom', d'Agrupación Señor Serrano. Però també parlen de 'Gentry', de Mos Maiorum, 'La plaza', del Conde de Torrefiel, de 'Flou Papagayo', de Mumusic Circus, i de 'Là', de Baró d'Evel. Espectacles molt diversos, però amb el denominador comú de la singularitat.

HIBRIDACIÓ
Irazábal creu, de fet, que un dels punts forts de l'escena catalana és la hibridació: “Veig en les arts escèniques de Barcelona una força molt potent pel que fa a creuar els nous llenguatges escènics, o les noves maneres de concebre l'escena, amb la situació política actual. En diversos espectacles he pogut percebre un treball sobre la conjuntura sense que la proposta caigui en cap zona declamativa ni cap imposició implícita”. No debades, creu que 'La plaza', per exemple, és una de les coses més radicals que ha vist últimament.

Andrew Wood, del San Francisco International Arts Festival, va quedar meravellat amb el 'Rebota...'. “Té una energia, una perspicàcia i intel·ligència que fa que el públic viatgi amb ella d'una manera implacable”, assegura.

FRONTERES
Paula Echenique, del Festival Internacional Santiago a Mil, un dels més importants de Sud-amèrica, afirma: “Les arts escèniques catalanes sempre han destacat per la recerca de nous llenguatges, l'abordatge de temes contingents i l'atreviment per moure les fronteres i explorar també en els terrenys multidisciplinaris”. Queda clar, doncs, que l'enderrocament de murs funciona si parlem d'exportar. Almenys si parlem de dur el nostre teatre al nord dels Pirineus i a l'altra banda de l'Atlàntic.  Shih, no obstant, es queixava que hi ha pocs espectacles europeus de gran format que pugui portar a Taipei.

COMPROMÍS
Un altre aspecte que destaquen els programadors és el compromís, com diu Cathy Levy, del National Arts Centre d'Ottawa: “He vist que a Barcelona hi ha escena vibrant i vívida. El públic està compromès amb les funcions, que són de gran diversitat i de temàtiques variades. He experimentat Barcelona com a agent de dansa, i l'escena local i l'oferta estrangera no deixa d'impressionar-me”.

Joseph Melillo, programador executiu de la Brooklyn Academy of Music (BAM) de Nova York, creu que “els artistes catalans tenen un punt de vista original sobre les seves obres. He viscut una individualitat molt forta. Són aventurers artístics, pioners. La seva qualitat és remarcable. Exhibeixen  virtuosisme artístic a cabassos”. Llàstima que aquest hagi estat el seu últim any com a comissari del Next Wave Festival, un festival de tardor dedicat a les arts escèniques no tradicionals. Ens promet, tanmateix, que li ha deixat bona nota al seu successor sobre què ha de mostrar de Barcelona.