Per Andreu Gomila

Es pot fer teatre a qualsevol lloc. Això ens ho han ensenyat les companyies de carrer i, en el món del teatre europeu, els Rimini Protokoll. El Grec 2023 explora la via dels espais singulars de la ciutat posant-hi espectacles de primer nivell creats per companyies d'aquí, cosa que permet una doble descoberta. Per una banda, permet veure teatre de manera diferent i, per altra, entrar a llocs que no sabíem ni que existien. Hi ha de tot. Els artistes ens expliquen com i per què fan el que fan.

La Muriel: Bèsties
Pau Roca (director): “És la primera vegada que tenim un espai nostre, Sixto Paz, i ara que fem deu anys tot ha agafat un caire més significatiu. És evident que La Muriel no és una sala de teatre, però gairebé et diria que m'agrada més, perquè té una cosa molt única, com molt inesperada. El text que hem triat li dona sentit. 'Bèsties' és un monòleg conferència i el fet de fer-ho a La Muriel li dona un aire més comunitari: el públic és molt més important i no està amagat en la foscor.
    Gent del barri ens ha ajudat a dibuixar pits a les cadires. Passen i han passat coses com molt màgiques. Estic segur que aquesta obra tindrà sentit en altres indrets perquè girarà molt. Obrirà temporada a l'Akadèmia. Per altra banda, ha estat molt estimulant coordinar-nos l'equip de Sixto Paz i el de La Muriel, un equip de cambrers i cuiners”.

Dipòsit del Rei Martí: A Begining_A Expanded Version
Pere Jou (músic i artista): “Treballar al Dipòsit del Rei Martí et condiciona i et limita, estàs obligat a prendre decisions que no hauries pres mai. Com que coneixíem l'espai des de feia mesos, hem pensat molt com adaptar la peça. L'espai et condiciona de dues maneres: té moltes columnes, cosa que afecta la visibilitat, i no té grada. El que hem hagut de fer és que totes les parts centrades en el terra les hem traslladat al sostre. Ho hem invertit. Quan il·luminàvem el terra, ara il·luminem el sostre. L'espai juga a favor nostre, perquè té una sèrie de voltes que són molt boniques. Això ens ha permès mostrar un lloc preciós.
    Respecte a les columnes, com que hem reforçat el grup d'intèrprets amb cinc membres del Cor Jove del Teatre Principal de Palma, hem dividit els materials en tres grups. Alguna escena la fem per triplicat. Així sempre pots veure tot l'espectacle. A més, és un espai molt minimalista i té una espècie d'elegància antiga i a la vegada molt moderna. S'hi va fer una reforma arquitectònica amb molt de gust que deixa veure molt bé les línies i les notes de l'espai. A la peça li va molt a favor”.

Ateneu Barcelonès: Quatre Solos Soles
Marc Rosich (director): “El nostre espectacle és una reposició que es munta en un lloc que no és un teatre i quan es fa això sempre és un repte, malgrat que l'Ateneu Barcelonès tingui un auditori. És una peça que vam intentar fer al Liceu la tardor de 2020 i que, per culpa de la segona tancada de teatres de la pandèmia, ens vam quedar amb un pam de nas. Vam poder-ho gravar amb tres càmeres i passar-ho en streaming, però res més. Ara ho podem mostrar al públic per primera vegada. El Liceu ja estava pensat per a espais no convencionals. Es feia un recorregut per diferents sales: al Foyer hi havia dues peces, dues més a la Sala de Miralls i, al backstage, dues més. A l'Ateneu, n'hi ha dues que passen a l'Auditori i dues al jardí.
    Fa uns mesos ja vam poder mostrar tres peces al jardí i ens va sorprendre l'èxit que va tenir. La idea era poder presentar-les en dues tongades. Per això hi tornem amb les tres que no s'han vist i la de Joan Magrané i Helena Tornero que ja vam fer. Són peces que es poden representar a qualsevol mena d'espai. I que dues d'elles es facin a l'espai màgic del jardí és meravellós. La tardor passada es va aturar el món. Tenim el privilegi de comptar amb Maria Dolors Aldea, de 80 anys i gran especialista en lied, que interpretarà la peça que li ha escrit expressament Raquel García-Tomás”.

Fundació Julio Muñoz Ramonet: Una casa en la montaña
Albert Boronat (autor i director): “Fer 'Una casa en la montaña' a la casa de Muñoz Ramonet és mig un misteri i mig una molt bona notícia. És un espectacle que ja s'ha representat en llocs no teatrals. La Fundació Julio Muñoz Ramonet ens va perfecta perquè té una història que, per si mateixa, és gairebé un thriller: franquisme, conflictes intrafamiliars, conflictes amb l'Ajuntament, divorcis, estafes amb l'art... Ens va bé explicar l'espai o que ho facin les persones que ens acullen.
    També és un misteri perquè finalment no podrem fer l'obra dins de la casa, ja que no han acabat unes obres. A més, a dins hi ha coses caríssimes que estan protegides. Tenim a la nostra disposició els jardins, que estan força bé: tenen fonts i racons molt vistosos i macos. Sempre procurem que hi hagi un petit recorregut, i estaria bé treure el cap dins l'edifici. Ja ho havíem fet en algun exterior, cosa que ens fa estar tranquils”.

MNAC: Corpus
Irene Vicente (directora): “Vaig demanar fer 'Corpus' al MNAC perquè necessitava una col·lecció de museu i, precisament, la del MNAC. Tenen moltes ganes, allà, que el museu es dinamitzi. Està sent molt gratificant... Necessitava el MNAC per una qüestió de qualitat artística i qualitat de la col·lecció del museu, ja que el que faig és parlar dels grans temes de la història de l'art a través de les arts escèniques... L'any passat ho vaig portar al Museu Marès i va estar bé per provar. El MNAC té molts visitants diaris i el 90% no sabran que hi ha allò allà dintre. La meva peça està inserida dins la col·lecció i el més maco és aquest factor sorpresa, que la gent no s'ho esperi”.

Vil·la Joana: El valor de res
Núria Clemares (directora): “Vil·la Joana és un espai diferent i té una part estranya i màgica que ens funciona molt bé. El nostre espectacle passa de nit, en un espai natural. Tot i que Vil·la Joana és una cosa molt bonica, la casa on va passar els últims dies i va morir en Verdaguer, és un museu... No entrem mai a la casa, però la tenim de fons. Estem com a la part de darrere, en una part del jardí que és força silvestre. Com que parlem de bruixes, de plantes, ens va genial, aquest espai.
    El recorregut que fa la gent des de l'estació de Ferrocarrils provocarà que molts espectadors se sorprenguin, perquè potser no saben que aquest espai existeix a Barcelona. Tenim porcs senglars, que també ens juga a favor, però hem de vigilar que no roseguin els cables.”

SEGUEIX LLEGINT: Cristina Clemente vs. Nelson Valente: tres obres entre Barcelona i Buenos Aires