Per Andreu Gomila.

La mitologia parla dels titans com d'unes divinitats enormes prèvies als déus olímpics, nom que s'escau als grans noms del teatre actual, ja que sovint són incrèduls i saben que dels déus no te'n pots refiar. Pel Grec 2017 ja hi han passat figures gegantines com Simon McBurney i Dimitris Papaioannou, però encara ens en queden quatre per retrels homenatge, ja que als titans no se'ls adora com als déus.

Wajdi Mouawad
Nascut a Beirut el 1968 i emigrat al Quebec a finals dels anys 70, el dramaturg, director i actor libanès és sens dubte l'home de teatre europeu del moment. Fins i tot m'atreviria a dir que del segle xxi. La tetralogia 'La sang de les promeses', que hem pogut veure a Barcelona gràcies a Oriol Broggi i Raimon Molins, ens ha posat al davant un autor èpic, enèrgic, capaç de reinventar la tragèdia grega com ningú també és un novellista esplèndid, que ens va glaçar el cor amb 'Ànima' (Ed. del Periscopi). No debades, és un apassionat de Sòfocles. Fa uns anys, en una entrevista m'ho explicava: El que em sorprèn d'ell afirmava Mouawad és la seva obsessió per mostrar com allò tràgic cau sobre qui, encegat per ell mateix, no veu la seva desmesura. Això em va impulsar a interrogar-me sobre què no veia de mi mateix, sobre què no veia el nostre món d'ell mateix, aquest punt cec que podria, tot revelant-se, esquinçar la trama de la meva vida. Què m'hauria passat si m'hagués quedat al Líban? La meva família i jo vam marxar abans de la massacre de Sabra i Xatila [1982], comesa per les milícies cristianes de les quals jo somiava formar part quan era un nen. M'hi hauria sumat? No puc sobreestimar-me.
Mouawad va deixar el Líban i es va establir a França, per després tornar a marxar cap al Quebec. Ara fa una dècada que és de nou a França, entre Tolosa de Llenguadoc i Nantes, primer, i ara a París, on dirigeix el Théâtre de la Colline. La primera vegada, diu, que triava ell mateix el destí de la seva vida. És estrany però de fet tinc tres exilis dins el meu cos, comenta. I afegeix: La meva feina se situa precisament en el punt entre la memòria i la deriva de la memòria. Recordo o penso que recordo? Fantasiejo? Aquí hi ha gairebé una mena de doble exili. Hi ha l'exili tal com és i després l'exili d'un mateix, de ser incapaç d'estar segur de tot el que he sentit.

Mario Gas
Parlar del Grec i de Mario Gas és com parlar de paraules sinònimes, i més si volem fer una allegoria dels titans. Ell va ser a la comissió que va posar en marxa el festival, el 1976, i és en bona part responsable de la modernització del teatre català i espanyol dels anys 70, 80 i 90. Va néixer a Montevideo per accident el 1946 i va créixer al barri de la Ribera. Ha fet de tot, en això del teatre, des de dirigir festivals, com el desaparegut Festival de Tardor de Barcelona (1988-1991) o el Teatro Español de Madrid (2004-2012), però també el Condal barceloní i el Saló Diana. I va entrar en l'imaginari collectiu gràcies a 'Sweeney Todd' i 'Guys and dolls'.
Mario Gas és, en certa mesura, l'encarnació de l'home de teatre barceloní per excellència. Abans de fer de Juli Cèsar al Romea, fa quatre anys, em reconeixia que li agrada tot: M'agrada molt fer d'actor, m'agrada molt dirigir, programar, i també molt no fer res, encara que sembli mentida. I és dels pocs que no ha tingut por del poder. Qui no ha tractat amb el poder? ens preguntava. Qualsevol ciutadà rep les accions benefactores del poder i les accions més destructives del poder.... Ell era al capdavant de l'Español quan a Pepe Rubianes li van caure bastonades abans de fer el 'Lorca eran todos'. Va plantar cara i va estar a punt de dimitir. Al Grec dirigeix, ironies de la vida, el 'Calígula' d'Albert Camus. La tragèdia és l'enfrontament de l'ésser humà amb el destí, ens diu ara. A l'època grega, la tragèdia parlava del conflicte entre els humans i els déus sobrenaturals, però al segle xx, aquests es converteixen en polítics, en els poderosos, explica Gas.

James Thierrée
Nascut a Lausana el 1974 és un dels creadors escènics més sorprenents del panorama europeu. L'adjectiu d'inclassificable li va curt, sigui com sigui. Fa deu anys, amb 'La Veillée des Abysses', ja va deixar tothom bocabadat en el seu pas pel Teatre Nacional. En fa sis, va passar el mateix amb 'Raoul', al mateix teatre. I en fa tres, 'Tabac rouge' va fer emmudir el Principal de Terrassa. El geni li ve de família. És fill de Jean-Baptiste Thiérrée i Victoria Chaplin, net de l'actor Charlie Chaplin i besnet del dramaturg nord-americà Eugene O'Neill. Va començar a actuar als quatre anys amb la companyia dels seus pares, Le Cirque Imaginaire, anomenada després Le Cirque Invisible. No fa res i ho fa tot: circ, dansa, teatre i una capacitat d'emocionar innata.
Thiérrée intenta construir espectacles molt carregats de sentit, però amb un sentit obert. Quan va estrenar 'Raoul' al TNC em deia: És com si utilitzés colors molt forts en què els trets no estan totalment definits, però amb traços molt marcats perquè hi hagi un impacte a la retina, a les orelles, a l'esperit de la gent. Els seus espectacles són pura poesia visual, amb el cos, el seu cos, convertit en una eina de treball fungible i emmotllable, poètica. Què és per a ell, la poesia? La poesia defuig qui la vol caçar. És una criatura totalment independent i salvatge. Es presenta dins dels caps dels espectadors en el moment més inesperat. Es presenta en els meus sentiments. La poesia és una bèstia salvatge, no és controlable, fabricable... Jo mai no he intentat obtenir la poesia. Busco coses molt concretes, sentiments molt concrets i em dic que potser en algun lloc hi ha un convidat que arriba de cop i que es diu Poesia. Touché.

Àlex Rigola
Aquest barceloní de 48 anys, exdirector del Teatre Lliure, exdirector de la Biennal de Venècia i director dels Teatros del Canal de Madrid, acaba d'escriure una frase de Lorca a casa seva: Hay que destruir el teatro o vivir en el teatro! No vale silbar en las ventanas. I podem afirmar que ell, des que va estrenar 'Titus Andrònic' al Lliure de Gràcia, no s'ha dedicat a xiular a la finestra. Entén el teatre com una obra d'art viva i no té por de res. Va ser capaç de portar a escena, a Barcelona i a Berlín, el '2666' de Roberto Bolaño. I 'Incerta glòria', de Joan Sales. Dues novelles que, soletes, donen formen a una manera d'entendre el món i l'art.
En els últims temps, Rigola ha dirigit uns esplèndids 'Público' (Lorca), 'Ivànov' (Txékhov) i 'Marits i mullers' (Woody Allen), i recordem aquell 'Santa Joana dels Escorxadors' (Brecht), que el va convertir en el millor director jove europeu a Salzburg, o el 'Rock'n'roll' de Tom Stoppard. Ara, diu, aposta per un teatre més íntim, més proper, més despullat. Així ho afirma: L'ofici d'actor és gairebé impossible. La repetició diària, mantenint uns nivells de veritat, cada dia amb el mateix text, és gairebé impossible. És de bojos. Fan una feina que demana enfrontar-se contra l'impossible: l'ésser humà tendeix a la recta, a l'estalvi màxim d'energia. I això succeeix sempre, en tot. El problema de la repetició és que tendeixes a fer els mínims. Els actors tendeixen a mantenir el text, quan per mi és molt més important que l'actor estigui viu. Prefereixo que perdi el text que el contrari. Una de les coses que ha de succeir també és que l'actor ha d'explicar com se sent, com se sent el personatge. La vida al teatre.