Per Maria Chatziemmanouil. Traductora al grec de Jordi Galceran, Esteve Soler, Guillem Clua, Pau Miró ...

Nadie lo quiere creer, deia Eusebio Calonge en aquell inoblidable muntatge de La Zaranda. Crec que en aquesta frase podria quedar plasmada la situació actual del teatre grec.

En un país que ja suma quatre plans de rescat i que està completament immers en la crisi econòmica; en un país que viu sense subvencions estatals per al teatre des de fa cinc anys, el normal seria que el nombre de muntatges estigués en caiguda lliure. Però... si comptem les estrenes dels últims cinc anys, una gran sorpresa ens espera. A Atenes, dels 600 muntatges de la temporada 2012-13, vam passar als 1.050 el 2014, per arribar als 1.447 el 2015 i als 1.542 el 2016. M'imagino que al juny, quan acabi l'actual temporada, els números seran més grans encara.

Llavors, què? No hi ha crisi en el teatre grec? Com a traductora, veig cada any més o menys 100-120 muntatges a Atenes i tinc un contacte directe amb molta gent de la professió. Tots saben molt bé que els números prosperen, però els grecs s'empobreixen, com va dir el 1963 Geórgios Papandreu, i aquesta divisa és la que millor descriu les condicions del teatre grec avui dia.

Ets actor? A quin bar treballes?
L'acudit Ets actor? A quin bar treballes? reflecteix la realitat professional de la majoria dels nostres actors. El seu problema no es limita avui al fet que cobren la meitat del que cobraven abans de la crisi (si és que treballen), sinó que falten els mecanismes de control per part de la seva Associació, per protegir-los del productor-explotador.

Efectivament, els que brillen per la seva absència són els mecanismes per vigilar si hi ha contracte, si el sou i la seguretat social es paguen, i si és el cas, si es paguen a temps. Malgrat tot, els actors grecs segueixen fent teatre, per mantenir-se actius, per no tornar-se bojos, ajuntant-se i fent pel seu compte la producció, arriscant menys, com diuen, perquè així la cosa depèn d'ells mateixos i no d'un productor, que després ni tan sols contesta les trucades per pagar-los una misèria després de diversos mesos d'haver-se finalitzat la producció. Així és com arribem a aquests números increïbles. Molts muntatges acaben abans del previst, per manca de públic, tot i que totes les sales han abaixat els preus i fan moltes ofertes per als aturats. He assistit a diversos muntatges amb la sala plena però després la companyia m'informa que només dos o tres han pagat entrada, mentre la resta del públic omple la sala sense pagar, convidat per emissores de ràdio o pàgines web.

Si excloem els teatres estatals i les grans sales cèntriques del teatre comercial, la regla és que els actors i directors joves busquin les solucions més barates per estrenar els seus muntatges: utilitzen espais alternatius que moltes vegades no compleixen amb les normes de seguretat; accepten alternar amb altres funcions cada nit a la mateixa sala (dues o tres funcions diferents, amb les companyies obligades a canviar en pocs minuts l'escenografia); i tenen una segona feina per assegurar-se uns ingressos mínims. Hi ha una allau d'estrenes però, quin és el preu d'aquesta ansietat dels actors per estar sempre visibles? És bo per al teatre la gran quantitat d'espectacles i l'excés d'oferta daquests?

Crec que no. Això no és l'art del teatre sinó un supermercat teatral on el públic s'angoixa per l'abundància de muntatges (que no té ni temps ni diners per veuren molts); els crítics no poden fer la seva feina com haurien de fer-la per falta de temps; els actors i la gent de la professió en general no guanyen gairebé res però intenten sempre estar presents com si fos aquesta la solució a tots els seus problemes; les companyies opten per obres de dramaturgs morts que han passat a domini públic (Lorca és un dels reis del teatre grec); i els únics que sempre guanyen són els propietaris dels espais teatrals, que neixen com bolets cada temporada. Total: una bogeria, que podria inspirar Esteve Soler per escriure una obra titulada 'Contra el teatre'. Crec que seria el seu èxit més gran.