Blog
Teatre i poder. Política en escena
ds. 22/07/2017 | 12:30 H
Per Andreu Gomila.
Parlar de la relació entre el teatre i el poder és com parlar de la història de la humanitat. Els grecs posaven en escena la seva història a través dels mites, sempre amb la rebellia dels homes contra els deus al centre de la tragèdia, però no s'oblidaven de les disputes entre governants, dins de les famílies, sempre amb l'argument d'ocupar el poder, i de les misèries i servituds dels governants i els governats. Shakespeare se'n riu, del poder, però també juga a favor seu: tothom sap que va escriure Macbeth perquè a la reina Elisabet I d'Anglaterra li convenia mostrar els escocesos com a éssers malvats i cruels. I podrien seguir de Racine i Molière fins a Brecht, Camus, Pinter o Stoppard. En làmbit català, tenim un dramaturg, Jordi Casanovas, que no ha defugit el tema a peces com Pàtria o Ruz-Bárcenas.
Al Grec, tenim quatre obres en cartell que ens parlen del poder, en totes les seves dimensions. D'entrada, Calígula, obra mestra d'Albert Camus que Mario Gas porta a escena. A l'època grega, la tragèdia parlava del conflicte entre els humans i els deus sobrenaturals, però al segle XX, aquests es converteixen en polítics, en els poderosos, explica Gas. Calígula, diu Gas, és una tragèdia contemporània, estrenada pel que seria premi Nobel de literatura, el 1945. Afegeix que té elements de teatre de l'absurd i una gran profunditat nihilista. El meu Calígula no s'enfronta als deus sinó a si mateix, matisa Gas. Aquí, el tercer emperador romà, Gai Juli Cèsar August Germànic, sotmetrà la població al terror com a resposta al seu infortuni. És el poder arbitrari.
En la mateixa línia, però del costat de les víctimes, tenim Troyanas, peça d'Eurípides que dirigeix Carme Portaceli, una directora, com Gas, que ha tractat sovint de tu a tu el poder en les seves posades en escena. Les víctimes de la guerra entre grecs i troians, les dones que van patir la invasió de l'exèrcit d'Agamèmnon, expliquen la seva dissort.
Més contemporani és el cas de No se registran conversaciones de interés, de Roger Bernat, que ha muntat un espectacle teatral a partir del cas dels onze taxistes de Ceuta que van marxar a Síria a combatre amb l'ISIS. Ha tingut accés a les converses dels islamistes enregistrades per la policia i ens les serveix en cru, perquè puguem escoltar els mecanismes de seducció dels jihadistes per fer que persones normals i corrents abandonin la família i se'n vagin a la guerra. Bernat cita Walter Benjamin, un gran teòric del poder del segle XX, per explicar que tot aixecament feixista remet a una revolució frustrada. I aquí tenim el nazisme, el franquisme, el feixisme de Mussolini...
Pau Miró, per la seva banda, ha recorregut al poder més proper i íntim del periodisme a Un tret al cap. El dramaturg barceloní parla de postveritat, de com ens arriba la informació, de com el poder la manipula, a través d'una periodista veterana que acaba de ser acomiadada i una noia que li vol vendre una història sobre una empresa alimentària amb pràctiques gens ètiques.
Roger Bernat ens diu que el poder, o el desitges o el tens. No hi ha terme mitjà. El teatre és dels pocs espais que tenim per parlar del tema sense intermediaris. L'escriptor Josep Maria Fonalleras deia a El Periódico que el teatre és la representació de la vida aliena que es converteix en part de la nostra vida, però també pot ser vivència extrema, sense el tamís de la tècnica. Parlava de l'obra 'Claudia', la història de la primera nena argentina que va denunciar haver estat raptada per la dictadura de Videla. Al Grec, tenim Cine, de la companyia madrilenya La tristura, que parla de les adopcions illegals produïdes a Espanya durant el franquisme i la Transició. Només hem de mirar què ha suposat a lArgentina el tema del robatori de nadons per comprovar quin poc cas li hem fet aquí, quan allà es parla de 600 nadons robats durant uns pocs anys a finals dels 70 i aquí estem parlant de milers i milers de nens durant 40 anys, em deia Celso Giménez, coautor i codirector de La tristura. Perquè el teatre també serveix per denunciar els abusos del poder. Ja ho deia Artaud: El veritable teatre, perquè es mou i fa ús d'instruments vius, segueix despertant ombres on la vida mai no ha deixat d'obrir-se camí.