Per Andreu Gomila

Tot i la crisi econòmica, institucional i la pràctica desaparició de les formes noves dels grans teatres de Barcelona en els últims anys, hi ha un teatre parit a la ciutat, barceloní, que ha obert vies alternatives, singulars, i que està triomfant nord enllà: sobretot parlem de dues companyies, Agrupación Señor Serrano i El Conde de Torrefiel. Artistes joves, però no tan joves, que es mouen entre els 35 i els 45 anys, que estrenen a Brusselles, Roma o Berlín amb total naturalitat, amb una idea del teatre sovint molt lligada al concepte de l'autoficció literària, a la poesia de l'experiència, amb el jo com a centre de la creació escènica. Hereus, segurament, de Carles Santos o Roger Bernat, però amb una estètica particular i un món propi: no fan servir referents externs, per exemple, com Bach o Sophie Calle, sinó que creen els seus espectacles des de zero, com un tot.

El mateix Bernat em deia fa uns mesos, abans de l'estrena al Grec de 'No se registran conversaciones de interés' que el teatre és l'únic lloc on es pot pensar l'impensable, el que no té lloc ni als espais polítics ni als religiosos. I això, com a motor de recerca, és el que empeny artistes i collectius com El Conde de Torrefiel i Agrupación Señor Serrano, però també a Los Corderos, Atresbandes, Txalo Toloza, Sònia Gómez, Macarena Recuerda, Marta Galán... I no ens oblidem de l'etapa que ha obert Àlex Rigola amb la seva versió despullada de l''Ivànov' de Txékhov, la qual, per exemple, un dramaturg tan allunyat d'ell com Llàtzer Garcia confessa que va veure dues vegades. Arran del 'Who's me Pasolini', també vista al Grec 2017, Rigola em comentava: Lofici dactor és gairebé impossible. La repetició diària, mantenint uns nivells de veritat, cada dia amb el mateix text, és gairebé impossible. És de bojos. Fan una feina que demana enfrontar-se contra limpossible: lésser humà tendeix a la recta, a lestalvi màxim denergia. I això succeeix sempre, en tot. El problema de la repetició és que tendeixes a fer els mínims. Els actors tendeixen a mantenir el text, quan per mi és molt més important que lactor estigui viu. Prefereixo que perdi el text que el contrari. Una de les coses que ha de succeir també és que lactor ha dexplicar com se sent, com se sent el personatge. El teatre de l'experiència filtrat a la feina dels actors.

Pablo Gisbert és el dramaturg d'El Conde de Torrefiel. Dissecciona el món davui sense manies, amb un enginy que ni el Woody Allen de Manhattan. La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento, per exemple, és un deliri tan naturalista com allucinògen. Una conversa entre dues noies que marxen de cap de setmana i destrossen el món davui. Si tens més de 40 anys potser no entens res. Si en tens 30, tens la sensació que algú tha espiat durant dos anys i ha escrit la teva biografia, i sha fet un fart de riure. Ara mateix és a Brusselles preparant una nova peça que estrenaran al maig al Kunstenfestivaldesarts i ja els ha dit als actors i actrius que no tindran el text, ni sabran de què va la peça fins després de l'estrena. Ells estan encantats. Això provoca que els assajos siguin molt dinàmics i divertits, pràcticament no es parla, sinó que es fa.

Si el públic no entén l'art com una experiència -explica Gisbert- en sí és impossible que l'afecti emocionalment i per tant que ho recordi i el pugui acompanyar durant un temps. Els portuguesos utilitzen el verb 'experimentar' com a sinònim de 'provar', i m'agrada. Si el nostre teatre és una prova i una experiència, em sembla perfecte. Perquè això ens manté vius dubtant dallò que fem. Gisbert assegura que els interessa el distanciament emocional, la distorsió de les formes i la ruptura dels significats, però tots ells, mantenint un peu, o diversos dits dun peu, a la nostra realitat.

La realitat, el món, és una constant en el teatre de l'experiència. Àlex Serrano, part del trio dirigent de la companyia amb Pau Palacios i Barbara Bloin, parla de la pornografia de la realitat, que sovint necessita de la ficció per ser mostrada a lespectador. El bombardeig constant dimatges ens fa insensibles als problemes del món i ells saben, a més, que el públic té informació i coneixements. Han fet espectacles sobre la frontera de Ceuta i el desastre migratori al Mediterrani ('Birdie'), sobre la civilització ('Katastrophe'), sobre el món immobiliari ('Brickman Brando bubble boom'), sobre la caça de Bin Laden ('A House in Asia'), amb un llenguatge directe, molt visual, que funciona tant a Àsia com a Amèrica.

Serrano confessa que letiqueta de nous llenguatges o alternatius els ha perjudicat. De la mateixa manera que les arts visuals s'encabeix en la mateixa denominació Tizià, Marina Abramovich o Camille Henrot, entenc que passi el mateix amb Lope de Vega, la Needcompany o María Jerez. De fet ens molesta quan estem dins de programacions sota l'etiqueta de nous llenguatges, escenes experimentals o formes emergents, entre d'altres, que segons el nostre parer separen i exclouen el panorama escènic en comptes d'integrar i normalitzar les diferents formes per a l'espectador, assegura.

Tant El Conde de Torrefiel com Agrupación Señor Serrano tenen una manera de treballar comuna, molt semblant, per cert, al teatre d'avantguarda català dels anys 70 i 80, on la forma i el missatge manen. Ho explica Gisbert: Els nostres espectacles són una recerca de la forma escènica. Els assajos amb els nostres actors són una recerca de formes escèniques, moviments, accions, composicions, contradiccions estètiques, conflictes formals. El text mai arriba fins a l'última setmana abans de l'estrena. Fins que no hi ha una comprensió de la forma estètica, és a dir, de la plàstica de l'espectacle. Serrano diu que duna idea inicial, tirem cap a baix, fins que construïm la dramatúrgia i la forma. En això shi passen divuit mesos, durant els quals fan almenys tres residències a diferents teatres dEuropa, on els professionals del lloc emeten el seu judici. I sovint han de tornar a començar. Tots dos integren l'experiència de l'assaig, el que viuen mentre creen l'espectacle, dins l'espectacle mateix. Sovint no s'hi veu, però hi és.