Per Andreu Gomila

Arribar als 25 anys, per a una companyia de dansa catalana, és tota una heroïcitat. I Sol Picó és una de les poques que pot vantar-se d'haver-ho fet. Per això 'Animal de séquia',  que presenta al Teatre Grec, no és un espectacle més en la trajectòria de la coreògrafa i ballarina d'Alcoi. D'entrada, és el primer que produeix amb l'Institut Valencià de Cultura. I compta amb deu ballarins, el cantant Carles Dénia, i fins a 75 músics provinents de dues bandes, la batejada com a Banda de Música Chapicó (capitanejada per Jesús Salvador 'Chapi') i la Banda Municipal de Barcelona, la qual, ens avisa Picó, està formada en un 60% per músics valencians.

En la teva carrera, has fet coses molt diferents, sempre amb una línia coreogràfica comuna, però també sempre amb un sentit de l'humor molt gran. És el teu tret més característic?
És molt important, 'destranscendentalitzar' la dansa. No riure'm d'ella, ni molt menys. Però sí poder alleugerir el pes del món.

Què has anat a buscar ara en la cultura popular valenciana?
He buscat una retrobada. Quan marxes de casa –encara que jo hi vaig molt i hi tiinc molta gent–, necessites endinsart'hi més profundament, arribar a les arrels d'aquest poble, fins i tot tornar enrere, a la fundació de Valentia pels romans. Com es va crear això? Quins fonaments tenen? Per què és així, aquest poble? Fent un recorregut per moltes tradicions és molt bonic reconèixer-ne les mateixes en el món sencer.

Tu has explorat força els marges del món?
És bonic trobar coses teves en altres llocs remots del món... Jo he anat des d'una tradició molt xicoteta, la festa del pa beneït, que fan a la Torre de les Mançanes, un poblet que hi ha entre Alacant i Alcoi, fins a la Tomatina, la Muixeranga, Moros i Cristians, el cant d'albaes...

"La música em dona la dramatúrgia. He col·locat la dansa sobre el que m'anava donant la música"

La música de banda és, per a un valencià, tan important com el rock per a un nord-americà?
A Alcoi, des que neixes, sents una banda tota l'estona, durant tota la teva vida. La música, en estat pur, apareix en qualsevol racó. És una cosa pegada a la teva pell. I no tot és festiu, patxanga.

Com has aconseguit portar tot aquest món a escena?
Amb molta paciència! Semble una mica acceleradeta, però també en tinc. Els anys d'experiència m'han ajudat molt. He tingut la gran complicitat de Chapi. Sense ell, no ho hauria pogut fer. Ell ha estat el líder dels músics i jo, la dels ballarins. Hem fet un grup, una companyia. Al Grec, a més, hi afegim la Banda Municipal de Barcelona.

Ja s'entendran, els músics valencians i els catalans?
Crec que sí. Passa que el 60% dels músics de la Banda de Barcelona són valencians!

Ha estat difícil lligar caps en escena? Has hagut de fer una dramatúrgia?
La música em dona la dramatúrgia. He col·locat la dansa sobre el que m'anava donant la música.

"Ha anat bé, però no ha sigut fàcil. Tinc la sensació que queden moltes coses per fer i que hi ha moltes coses que no faré"

El País Valencià està vivint un cert renaixement de les arts escèniques?
Crec que sí, profundament. Ara no parles amb polítics, sinó amb gent que en sap molt. Et truquen per veure si fem alguna cosa.

Si Catalunya i el País Valencià es connecten...
Això seria total. Aquesta ha estat sempre una de les meves lluites. Per això volia molt que 'Animal de séquia' vingués al Grec.

Fas 25 anys... Creus que t'ha anat bé?
Ha anat bé, però no ha sigut fàcil. Tinc la sensació que queden moltes coses per fer i que hi ha moltes coses que no faré. Hem treballat 'a lo bèstia'.

Què no has pogut fer?
Alguns festivals importants, alguns llocs que se'm resisteixen. Aquesta cosa tan passional, tant de festa, tan poc intel·lectual, m'ha anat un poc en contra, en segons quins circuits. Tinc, tanmateix, un públic molt eclèctic i nombrós. Ara anem a Hongria, a Zagreb –Itàlia me l'he feta sencera–, França... Fa no res vam ser a Nova York i jo estava una mica preocupada, pensava a veure si a aquesta gent els interessaria de debò la meva feina. I van flipar. M'abraçaven.

Què és el que més t'ha agradat fer?
M'agrada la meva rutina de cada dia. Jo no suporto viatjar. Al taxi, de camí a l'aeroport, ja em pica tot... El que m'agrada és estar a la Piconera, sola, entrenant-me. L'altre dia vaig conèixer Mikhail Baryshnikov i està igual que jo, tot el dia entrenant. És un lloc físic, meditatiu, on apareixen les coses.

Què experimentes, ara mateix, quan balles?
És un moment diferent. Amb la peça que faig el Marco Mezquida, noto un moment curiós. Estic molt atenta a què no salti res enlaire, sobretot al genoll. Balle amb respecte. Però hi ha una cosa que m'agrada molt: la relació amb el públic. Estar en un lloc on poder explicar-los una història, encara que sigui a nivell abstracte. És un moment molt dolç.

Ara pots aixecar la mirada?
Sempre l'he aixecat, perquè m'agrada l'enfrontament. Però ara l'aixeque des d'un altre lloc. És molt relaxant, molt bonic. Es crea una comunió. Ja no em moc tant ni salte tant. Els moviments, però, tenen una altra qualitat.