Per Andreu Gomila

Sense voler-ho ni pretendre-ho, Roger Bernat i Alessandro Sciarroni han mantingut un diàleg artístic en les peces que presenten al Grec. El català estrena 'Flam'. I l'italià 'Augusto'. El primer, amb IT Teatre, va acceptar el repte de treballar amb actors i explorar totes les vies de l'humor i les emocions. El segon, amb una companyia de ballarins i 'performers' que compta amb el músic Pere Jou (Quart Primera), volia investigar els mecanismes del riure. I aquí els tenim en un diàleg virtual contestant les mateixes preguntes.

Què vol dir per a tu el fet de riure?
Roger Bernat: Riure i plorar és allò que fem quan ens quedem sense paraules. Quan allò que tenim al davant supera la nostra capacitat de posar-hi paraules, provem de guanyar temps posant-hi emocions. Per això la caca, el sexe i la mort són font de tants riures i sanglots. És davant d'allò que no volem veure o no podem entendre que, en comptes de paraules, hi posem plors i rialles.
Alessandro Sciarroni: El riure pot significar tantes coses... Al nostre espectacle és l’eina que utilitzem per recórrer els següents estats: alegria, despreocupat, afecte, estima i necessitat de ser estimat. I per expressar judicis i hàbits correctes considerats inadequats, inapropiats, intolerables.

Per què t'enfrontes a l'humor just ara, en aquest moment de la teva carrera?
A.S.: No en tinc ni idea, és com preguntar-me per què respiro. És un misteri.
R.B.: Aquest espectacle sorgeix d'una anècdota. Dues actrius italianes em van acusar de fer un teatre fred i sense emocions. Per a elles, el públic va al teatre a emocionar-se. Probablement tenien raó, encara que no només el públic vol emocionar-se al teatre, també ho desitgen els actors i actrius que creuen no estar treballant si no tenen ocasió d'inflamar-se amb crits de joia i dolor. Així que vaig acceptar el repte de fer feliç tothom, tant el públic com els actors i actrius. Faria un espectacle on només hi hauria emocions. Tan sols vaig imposar-me una condició, que aquestes emocions no anessin associades a cap història ni personatge. Hauríem de treballar amb les emocions com ho fan els ballarins amb el moviment, sense necessitat de justificar-les.

AUGUSTO_ trailer from alessandro sciarroni on Vimeo.

De quina manera connectes l'humor amb el teu teatre?
R.B.: Al teatre, les emocions tanquen el bucle de la comunicació. Els actors emocionen el públic i el públic paga els actors amb els seus riures i sanglots. Aquest cercle que havia estat específic del teatre, ara és omnipresent. És difícil imaginar un anunci o eslògan que, per tal de vendre, no utilitzi la paraula 'emoció'. De fet, ja no es venen productes, es venen les emocions associades a determinats objectes i experiències. I nosaltres només comprem o votem a aquells comerciants i polítics que són capaços d'emocionar-nos. Així que, si per fer negocis i política ara cal fer teatre, jo per tal de fer teatre, em posaré a fer l'animal.
A.S.: No crec que sigui una concessió, ja que soc jo qui organitzo el riure en el temps i l'espai i el tracto com un art performatiu (com un ball).

Podem riure'ns de qualsevol cosa?
A.S.: Sí, si pensem en el que diu Henri Bergson sobre el riure, sí. Si considerem el riure només com un moment d’alegria, de joc, de disbauxa, no.
R.B.: Un es pot riure de qualsevol cosa, efectivament. El que no és possible és riure's de qualsevol cosa a qualsevol lloc. És per això que es van inventar els teatres (i després els cinemes i les televisions), per tenir un lloc on fos possible dir tot allò que no era possible dir al temple, al mercat o a l'assemblea.

Has hagut de canviar la teva manera de treballar per fer front a aquest projecte?
R.B.: No tinc una manera específica de treballar.
A.S.: Sí, ara crec més en la força de la insistència. Fins fa poc, quan les coses no funcionaven durant els assajos, l'endemà ho deixava córrer i canviava de direcció.