Per Andreu Gomila

La presència de Sílvia Pérez Cruz s'ha convertit en un clàssic del Grec. És el seu lloc per a l'experimentació, per provar noves coses, agafar nous camins. L'hem vista cantar de moltes maneres diferents, fins i tot compartir escena amb una ballarina com Rocío Molina, però mai, fins ara, com a actriu deteatre. Fa uns mesos va publicar el seu cinquè disc en solitari, 'Farsa (género imposible)', que ara ens presenta en forma escènic envoltada del bo i millor del teatre i la dansa del país.

El teatre és gairebé l'últim que et faltava per fer. Per què ara?
Em costa respondre aquesta pregunta perquè no sento, realment, que faci teatre. La meva idea era intentar crear un equip, com si fos un laboratori artístic, format per artistes de diferents disciplines, i proposar-los que sumin, des del seu punt de vista, coses que creguin que poden millorar les cançons. En els últims anys, com que he anat col·laborant amb diferents disciplines, m'adonava que cadascuna d'elles tenia punts més forts que d'altres. La música, per exemple, és més bona en el terreny de la improvisació. Pel que fa a les arts més escèniques, hi ha la manera d'assajar de cadascú, el temps de dedicació, de concentració. Fins ara ho havia viscut de tu a tu. Havia col·laborat amb el teatre cantant a diferents obres. En cine, en dansa, en fotografia... I  em venia de gust sumar-ho tot, trencar les barreres. Fins ara ho havia fet potser amb els estils i ara necessitava fer-ho amb l'expressió artística... Crec que sorgeix ara perquè el repertori d'aquestes cançons ha sigut creat dialogant amb altres disciplines.

Quina connexió hi ha entre 'Género imposible' i el teu últim disc?
La connexió és que són totes les cançons de l'últim disc i aquestes cançons han sigut creades per una pel·lícula ('La noche de 12 años'), dues obres de teatre interpretades per Lluís Homar ('Terra baixa' i 'Cyrano de Bergerac'), una pel·li d'animació ('Josep'), i l'espectacle de dansa amb Rocío Molina ('Grito pelao'). Ja que aquestes cançons naixien de treballar amb altres artistes i de les seves necessitats d'incorporar cançons, em venia de gust crear tres tipus de directe: un solo, un amb banda i un d'escènic, on sumés totes les forces.

"Tots tenim un ofici però busquem el mateix: expressar, a través de l'art, diferents emocions"

Per què has triat Pablo Messiez com a company de viatge?
Amb totes les persones que he format aquest equip hi he compartit processos. L'Elena Córdoba la vaig conèixer amb la Rocío Molina, així com el Carlos Marquerie, que porta tota la part de la il·luminació, gairebé com si fos una pintura. A la Cecilia Molano també la vaig conèixer a 'Grito pelao'. Als escenògrafs, al Max Glaenzel i la Sílvia Delagnau, els vaig presentar un dibuix de la meva idea i ha estat procés molt nou, per a mi, molt màgic. Hem intentat que l'escenografia es pogués reciclar: em semblava una bogeria construir alguna cosa per després llençar-la. Amb el Juan Casanovas, que porta el so, hi he treballat sempre el directe i tots els meus discos. L'Adriana Vila Guevara és amb qui, amb Isaki Lacuesta, he gravat els últims videoclips. I el Pablo Messiez porta les connexions poètiques, la dramatúrgia. No hi havia treballat, però vaig anar a veure dues obres seves, 'El temps que estiguem junts' i 'Las canciones', i em van encantar. Quan el vaig conèixer, em va semblar una persona meravellosa...

Com us heu organitzat?
No volia crear jerarquies dins l'equip. M'agradava la idea de potenciar el treball d'equip, de diferents persones treballant, opinant sobre com explicar unes cançons. Està sent molt bonic, perquè tots tenim un ofici però busquem el mateix: expressar, a través de l'art, diferents emocions.

"En un món i una vida on ens sentim tan sols, m'emociona veure espectadors de diferents edats, pensaments, tribus, emocionant-se amb el mateix. Jo també m'oblido de mi"

Què t'aporta un contacte tan directe amb el públic?
El ritual del concert em fa molt bé. És un espai de llibertat absoluta, el que sento dalt de l'escenari. I alhora crec que durant un concert es crea una sensació de llibertat col·lectiva, on tots ens reconnectem amb nosaltres mateixos i amb tota la gent que és allà. En un món i una vida on ens sentim tan sols, i amb vides tan individualistes, m'emociona veure espectadors de diferents edats, pensaments, tribus, emocionant-se amb el mateix. Jo també m'oblido de mi, cantant. I cantant em recordo.

Què vas aprendre de la teva col·laboració escènica amb Rocío Molina?
A part que vaig conèixer molta gent amb qui ara treballo, vaig gaudir molt de les improvisacions que vam fer durant ben bé un parell de mesos. Hi va haver molta connexió, amb un interès comú, moltes ganes d'entendre l'emoció abans que es torni cançó o ball. Vaig connectar-me amb el gest, amb el meu moviment i el no moviment. Vaig aprendre molt del procés de creació, dels temps, com pensar una escena, unes llums i permetre't somiar. Penso que els músics, tot i fer una feina que ho abasta tot, no somiem tant. No imaginem unes llums, una escenografia, un vestuari... Ara que ho estic vivint, em dic: això és massa, per a mi! També vaig descobrir la meva relació amb el temps i el vertigen. Ara ho visc amb menys estrès. I sumem maneres i podem trencar coses que estan establertes, però que poden ser d'una altra manera. Estic vivint una experiència preciosa. Em sento molt afortunada de tenir al voltant artistes meravellosos. Aprenem, ens reinventem. Tinc moltes ganes de compartir tot això que estem fent. Aquí em puc retrobar amb la paraula, amb l'escenografia, puc expressar coses no tan sols amb la música, sinó també amb el que es veu. Poder traduir el meu imaginari no només amb sons o instruments, sinó amb una llum, una forma.

SEGUEIX LLEGINT: Tres joves a descobrir: Lalinea, Andrea Bel i Antes Collado