Per Andreu Gomila

De totes les branques de les arts escèniques catalanes, la més internacional, la que més viatja, no és altra que la dramatúrgia. No passa un mes en què no s’estreni un text escrit aquí arreu del món, de Buenos Aires a Atenes. I són molts els autors amb una important plèiade de teatres que els segueixen. El Grec 2022 és conscient d’aquest fenomen i oferirà un bon grapat d’estrenes mundials.

1. Marta Buchaca
Quant temps em queda
Les seves obres s’han vist a Croàcia, Guatemala, Veneçuela, El Salvador, Grècia, Txèquia, Xipre, els EUA i el Canadà, i algunes, com 'Litus' (2012) i 'Les nenes no haurien de jugar a futbol' (2010), s’han portat al cinema. És especialista a fer retrats profunds de personatges en situacions complexes sense perdre el do de la comèdia. I l’obra que estrena al Grec té molt a veure amb la celebrada 'Litus'. Si aleshores ens parlava de la mort sense mitges tintes, ara crea una situació distòpica en què una doctora en medicina assaja amb el marit una prova que permet saber el temps de vida que li queda a algú. I què vol fer en Pere? Doncs, llegir el Quixot i deixar les vides de l’esposa i del millor amic tan lligades com pugui.

"Vetllo per incomodar el cor i el cervell de l’espectador des de la murrieria que m’és pròpia"

2. Jordi Prat i Coll
Fàtima
“M’agradaria pensar que el que fa singular el meu teatre és l’honestedat des d’on el faig, i la teatralitat”, ens diu Jordi Prat i Coll, un dels dramaturgs en més bona forma de l’actualitat, que amb la seva peça anterior, 'M’hauríeu de pagar', que vam veure al Grec 2021, va deixar tothom bocabadat. I afegeix: “Vull que el teatre que faig sigui teatral. No li tinc por a la paraula. I, òbviament, voldria que en la mesura que sigui possible tingués incidència social. Al mateix temps, vetllo per incomodar el cor i el cervell de l’espectador des de la murrieria que m’és pròpia.” I Fàtima és una peça que ens parla de la innocència i la vanitat del món, amb la poètica tan pròpia del seu autor, que fa que ens hi rendim a la primera rèplica.

3. Cris Blanco
Grandissima Illusione

Fa uns mesos, 'Bad Translation', estrenada al Mercat de les Flors el 2016, va passar pel teatre de La Villette, a París, amb força èxit, cosa que demostra que la trajectòria d’aquesta barcelonina nascuda a Madrid està començant a enlairar-se de debò. Fa anys que investiga les relacions entre el món real i el virtual, amb peces que es troben al llindar de la ciència-ficció. Ara, a 'Grandissima Illusione' fa un pas enrere per reflexionar sobre el teatre com a fet artístic i vital. Un solo on fa de marquesa i d’“actriu que fa de criada” i que busca esbrinar per què el teatre és tan important per a les vides de tantes persones, fins i tot per als que s’hi dediquen.

"Faig servir una combinació de referències molt reals, fins i tot documentals, carregades d’una revisió política del que s’ha produït"

4. Jordi Casanovas
Immunitat
Jordi Casanovas és un autor que no té por. Ha parlat de la corrupció política, a 'Ruz-Bárcenas' (2014) o 'VALENCiANA: La realitat no és suficient' (2019); del procés independentista, a 'Alguns dies d’ahir' (2020), o de les violacions en massa, a la celebrada 'Jauría' (2018). Ha retratat la nostra societat com ningú, i si li demanem com és el seu teatre, ens deixa clar que fa servir “una combinació de referències molt reals, fins i tot documentals, carregades d’una revisió política del que s’ha produït, però des d’un relat teatral que no és un assaig o un document periodístic, amb personatges que són molt propers al que podria ser jo”. Immunitat, doncs, té a veure amb la gestió de la pandèmia i com les democràcies han quedat al descobert. Preparin-se.

5. Llàtzer Garcia
Al final, les visions

No hi ha dubte que Llàtzer Garcia és el millor constructor de trames de la dramatúrgia catalana contemporània. Amb una atracció innegable pel costat fosc de l’ésser humà, amb molta influència de la narrativa i del teatre nord-americà del segle xx, l’autor gironí sap endinsar-se en els indrets, racons i ments davant dels quals tothom passa de llarg o que, directament, tothom ignora, per mirar de seguir vivint. A 'Els nens desagraïts' (2017), per exemple, ens capbussava en una secta i, alhora, en un entorn familiar malalt i complex, un dels seus temes predilectes. A 'Al final, les visions', a partir d’un fet estrany i totalment inesperat, ens farà adonar que la relació entre els vius i els morts és molt més propera del que podem arribar a pensar.

"M'agrada perdre’m en referents i documentació prèvia a l’escriptura per traçar un mapa que després, en escriure, deixo al seient del copilot i m’oblido de mirar per veure si segueixo circulant dins la ruta prevista"

6. Sílvia Navarro
Negatius
No és estrany que Sílvia Navarro afirmi que li agrada perdre’s “en referents i documentació prèvia a l’escriptura per traçar un mapa que després, en escriure, deixo al seient del copilot i m’oblido de mirar per veure si segueixo circulant dins la ruta prevista”. Forma part de la generació de dramaturgs que s’ha fet un nom en l’última dècada i que ho ha tingut més difícil que els seus germans grans. Però 'Negatius' és potser l’obra més ambiciosa que ha escrit, ja que ens parla de la relació dels fotoperiodistes Endre Friedmann i Gerta Pohorylle, més coneguts com a Robert Capa i Gerta Taro, imprescindibles per explicar la Guerra Civil Espanyola, les fotos dels quals sovint es confonen i que han portat al fet que ella, morta el 1937 atropellada per un tanc republicà, hagi quedat en l’oblit.

7. Pablo Remón
Barbados, etcétera

Va rebre l’any passat el Premio Nacional de Literatura Dramática i un Goya al millor guió adaptat per 'Intemperie'. Pablo Remón és el dramaturg més brillant de l’escena madrilenya actual, i, coses de la vida, no ha passat mai per Barcelona. I això que fa almenys quinze anys que estrena de manera regular. L’obra que podrem veure al Grec 2022 és una mostra de la seva finesa a l’hora d'escriure, ja que ens planta dos personatges en un escenari despullat que exhibiran tres peces breus que s’entrellacen. Ho explica ell: “El títol fa referència a dues coses: d’una banda, és aquesta idea de Barbados, que és com una mena de paradís artificial que no conec, ni conec ningú que hi hagi estat, però que em feia gràcia utilitzar com aquell lloc on descansaràs, aquest lloc on et posen una polsera i et passes tot el dia estirat a la platja. M’ho imagino així, i aleshores fa referència també a aquest futur que sempre hi sol haver en una parella. Moltes vegades una parella es construeix pel passat que comparteixen i pel futur d’aquelles vacances en què ens il·lusionem que anirem a aquest lloc.”

SEGUEIX LLEGINT: Pablo Gisbert: “O t'imagines o t'imaginen”