Per Andreu Gomila

Fa molts anys que Sergi Belbel no estrena una obra i ja han passat quinze anys des d’'A la Toscana'. Durant tot aquest temps n’ha dirigit un munt, ha guanyat el Sant Jordi de novel·la i ha escrit peces teatrals petites, però cap com 'Lali Symon', una obra sobre les cures que es posarà de llarg al Romea i que té Emma Vilarasau com a protagonista. L’actriu, de fet, va ser qui li va demanar que li escrivís aquest paper, el d’una dona madura que ha de cuidar la seva mare (Maife Gil) i, alhora, vigilar la filla (Júlia Bonjoch). Belbel, però, ha anat més enllà i fa que Vilarasau sigui una estrella de l’stand-up comedy.

Qui és Lali Symon? En qui t’has inspirat?
L’Emma em va trucar en plena pandèmia, quan feia un any que se li havia mort la mare, perquè tenia ganes de tocar el tema d’una dona de la seva edat, amb una feina molt absorbent, que té la mare morint-se… L’Emma va passar deu anys així. "Creus que se’n podria fer alguna cosa?", em va demanar. Jo, que soc antiteatre documental, em pico, perquè no m’agrada escriure a partir de coses reals, tot i que estigui de moda. Vaig haver de produir-me 'Hamlet.01' perquè no era autoficció, ni parla d’ecologia, ni de feminisme… Estava en aquesta tessitura. L’Emma em va trucar per saber si la podia ajudar a trobar algú. Però li vaig donar quatre voltes i, de seguida, vaig veure que no volia que el personatge fos una actriu: o era l’Emma mateixa o me n’havia d’anar a una altra zona. I aquesta zona de l’stand-up comedy em portava el record de Carol Burnett, que era una dona que em fascinava molt de petit. Aquest és l’origen de tot. Gràcies a YouTube hi torno i vaig a parar a Joan Rivers i, sobretot, a Lily Tomlin… És cert que aquí hi ha Eva Hache, la Morgade… però no és el mateix.

I com ho lligues a Emma Vilarasau?
Em semblava que ja en tenia prou, de fer tragèdies. Volia oferir-li un repte, a ella, que té una edat, una carrera… Volia ajuntar els dos mons, el de l’stand-up comedy i el de dona que s’ha fet un nom. Era el mateix conflicte que ha tingut ella amb la seva vida, però traslladant-lo a un personatge que posava una nota de teatralitat més disparada i que la feia entrar en el terreny de la comèdia.

El que explica la Joana, el personatge que fa la Vilarasau, és real?
Hi ha tres nivells, aquí. Se’m va acudir que Lali Symon fos una construcció a partir de tres o quatre veritats, però falsa… Tinc problemes amb l’autoficció i la realitat a l’escenari. I amb el postdramatisme. Penso que sempre em posa en una tessitura: el teatre es va crear per deixar de recitar la 'Ilíada' i per explicar-la de manera encarnada. Tot el que és anar cap a una altra banda, penso, significa acabar en un cul-de-sac. Matarem el teatre. No soc ningú per dir el que s’ha de fer, però que tot el teatre dels anys 20 del segle xxi s’hagi de dedicar al postdramatisme…

La Joana, de fet, té com dues vides: la seva personal i la del seu personatge, Lali Symon.
Sí, és una dona que s’ha creat un personatge allunyat del que ella és. Quan deixa el camerino és Joana Pérez.

"Ja ho diu ella: si la teva mare es caga a sobre i ho poses en un escenari, la gent riu, però a la vida real no fa cap gràcia"

Els monòlegs de Lali Symon són tots teus? No havies escrit gaire comèdia.
Sí, són meus. Vaig fer 'Tàlem', el 1991, precisament amb l’Emma. Però era una comèdia molt minimalista… Crec que 'Lali Symon' està emparentat amb el meu 'Hamlet', aquest intent d’agafar una obra en una altra tessitura, amb un actor, un micro i un tamboret. I volia reivindicar la immediatesa del fet teatral. Per a mi, la gràcia està en la relació entre les escenes: ella no vol que la història de la mare entri en la seva feina. Però hi acaba entrant. Aquesta dualitat entre la vida i la feina és complicada. Sobretot quan té una filla que no pot explicar qui és la seva mare.

La Joana està entre una mare i una filla.
L’obra parla d’això. I té una feina en què no té ni mare, ni filla. Ja ho diu ella: si la teva mare es caga a sobre i ho poses en un escenari, la gent riu, però a la vida real no fa cap gràcia. La seva esquizofrènia ve d’aquí.

Has treballat el text amb la Vilarasau?
I tant. Teatralment, això és meravellós, sobretot quan tens grans actors… Em va passar amb 'Morir' i 'Forasters', amb Anna Lizaran. Són dues obres meves que associo a una gran actriu. Recordo que quan la Lizaran va llegir 'Forasters' em va dir: "Hi ha molta lletra, talla". I al final, deia: "No m’ho treguis que et mato…". El treball amb un actor és dramatúrgia. L’Emma no ha escrit cap ratlla, però les ha autoritzat totes. Els bons actors et van provant, tota l’estona. Aquest text, més que qualsevol altre, l’he parit amb l’actriu.

"M’agrada molt que les meves companyes autores posin personatges masculins amb contradiccions. Al meu teatre, hi ha més dones que home"

S’hi diuen coses molt dures. Hi ha un moment en què la iaia, l’Aurora, li diu a la seva filla que ha fracassat.
Com a mare i com a persona. La Joana triomfa, però només des de fora. M’agrada molt gratar en la persona que ha tingut èxit, però que hi ha arribat després de molts sacrificis i sense considerar que allò sigui èxit… La mare li fa mal. Ella, que és una dona frustrada i corrent, veu que la filla ha aconseguit el que ella no va poder fer mai. Hi ha una mica de 'Gypsy', el musical del Sondheim, i aquells Bergman com 'Sonata de tardor'.

Lali Symon té un discurs molt feminista, a més. I ets un autor que escriu sobre tres dones.
Per què no ho podem fer, això? M’agrada molt que les meves companyes autores posin personatges masculins amb contradiccions. Al meu teatre, hi ha més dones que homes. Soc feminista? No m’ho he plantejat.

L’humor dels anys 60 i 70 era més irreverent?
Hi ha hagut una marxa enrere.

"En tot aquest temps ningú no m’ha fet cap encàrrec com a autor. I només em volen com a director. Tinc uns quants texts inèdits"

Fa quinze anys que vas estrenar 'A la Toscana'.
He fet altres coses, com 'Fora de joc', però no va acabar bé. He fet la tira de coses, però molt alternatives. En tot aquest temps ningú no m’ha fet cap encàrrec com a autor. I només em volen com a director. Tinc uns quants texts inèdits. Per exemple, tinc una versió del Don Joan de Molière amb tots els sexes canviats. Es diu 'Na Joana'. Tothom me l’ha rebutjat, en català i castellà. Vaig poder fer 'Hamlet.01' perquè vaig guanyar el Sant Jordi de novel·la. No el volia ningú. Ara sí que volen el 'Hamlet.02'…

Vas ser el gran autor català dels anys 90. Has estrenat arreu, fins i tot a la Comédie-Française…
Entrar al TNC em va capar, com a autor. La responsabilitat era molt gran. I, de cop, havia de mirar pels altres. Quan ets autor, et trobes en un lloc més inhòspit, més complicat. És molt diferent de ser director… La ressaca d’aquells anys ha estat molt bèstia. Amb la pandèmia vaig tornar a escriure. Tinc dues obres que no s’han estrenat. Una, fins i tot, va guanyar un premi: 'Ella i màquina'. L’autor sempre hi ha estat.

La teva aturada coincideix amb el boom de la dramatúrgia catalana.
Em feia vergonya aixecar el dit i dir: "I joooo?". De vegades sento parlar Josep Maria Miró o Guillem Clua, que són autors d’èxit, i els estic molt agraït perquè em citen. Ho agraeixo molt. Em sento reconfortat… Has de donar pas a les generacions i has de saber com està repartit el món.

"Des de 'Forasters' que no treballava tant amb els actors. La vaig fer amb Anna Lizaran i per a Anna Lizaran. I entre ella i la Vilarasau hi ha un vincle"

Estàs vivint una segona joventut?
És possible. La pandèmia ha estat un punt d’inflexió. Vaig dir-me: "El director està acabat, perquè no té res a pelar, doncs rescata l’autor". Per això 'Lali Symon' és important. Perquè és el meu retorn. Des de 'Forasters' que no treballava tant amb els actors. La vaig fer amb Anna Lizaran i per a Anna Lizaran. I entre ella i la Vilarasau hi ha un vincle.

Per què aquelles obres teves dels anys 90 i començament del segle xxi no s’han tornat a fer?
En primer lloc, perquè demanen uns repartiments que ningú no vol pagar. La més comercial, 'Després de la pluja', necessita vuit actors. 'Carícies' en té onze. I 'Morir', catorze… Jo ho reivindico, això. Fem obres com aquestes. Vam fer el T6 perquè els autors joves arribessin a estrenar a la Sala Gran del TNC.

Abans, gairebé estrenaves les obres aquí i a fora de manera simultània. Passarà el mateix amb 'Lali Symon'?
No, perquè he perdut el tren, una mica. He de ser realista: depens de l’estrena. Si va bé, començarà a circular. Però no la vull deixar anar fins que l’hagi provat. 'Després de la pluja' va anar bé, però molta gent em deia que cap al final queia una mica. Al cap d’un any, el vaig canviar. I el text va fer bum.

Ets exigent amb tu mateix?
S’hi ha de ser. Costa molt, sobretot en el moment. Amb les teves obres, tens una relació de pare-fill. Costa veure-li els defectes, a la criatura. El temps dona distància. La relació que tinc ara amb 'Carícies', per exemple, no té res a veure amb la que tenia llavors. L’odiava profundament. Però si no arribo a escriure allò, no seria aquí ara.

SEGUEIX LLEGINT: Hans Kesting: “'Qui va matar el meu pare' és un crit sobre el passat, el privilegi i la masculinitat tòxica”