Per Andreu Gomila

Sasha Waltz s’estrena al Teatre Grec amb una de les seves peces més ambicioses, 'Beethoven 7', un espectacle que farà sencer, amb orquestra, per primera vegada a Barcelona. La coreògrafa de Karlsruhe va acceptar un encàrrec per enfrontar-se al geni de Bonn a Delfos, el 2021: va interpretar dos dels quatre moviments de la 'Simfonia núm. 7', però es va quedar amb les ganes d’abraçar-la sencera, fins que ho va aconseguir. Va enrolar tretze ballarins i el músic xilè Diego Noguera. Si la va obsessionar tant la composició de Beethoven és pel fet que parla, precisament, de la llibertat.

Què és per a vostè la llibertat?
Com a artista, diria que la llibertat és una utopia que no es pot assolir del tot. Però que s’ha d’intentar assolir, almenys des del punt de vista creatiu. I potser aquesta és la qüestió de per què soc una artista. Des que era nena que tinc aquesta dèria, sobre la llibertat d’expressió, de triar... Com a persona, expresso la meva opinió, tinc la meva opinió, puc triar el país on vull viure. Crec que tinc el privilegi de viure en un país democràtic, en un sistema on almenys puc participar més o menys en molts temes que tenen a veure amb les nostres condicions vitals. A Alemanya, cada vegada més, l’opinió de la gent és molt important. El Govern ha de posar el focus en les coses que vol la gent. Tanmateix, sovint em sento limitada, perquè veig limitacions arreu. La llibertat no es percep fora d’aquestes limitacions.

De quina manera expressa tot això a través de la dansa?
Aquesta sempre és la gran pregunta: com es poden traduir aquestes idees tan abstractes en alguna cosa que incorpora el moviment i quan el moviment, a més, és efímer, ni tan sols existeix. És una combinació estranya entre una cosa material i una altra que no existeix, la dansa. Et puc dir com m’hi vaig acostar jo, a això. Vam començar amb una sèrie d’entrevistes amb els ballarins, de dos en dos, en les quals els feia les preguntes que em fas ara. Vam parlar mitja hora, sense interrupcions, com un corrent de pensaments. Vam prendre notes. I tothom de la producció va participar-hi. Aleshores, vam començar amb improvisacions que incorporaven algunes de les idees que havien sorgit a les entrevistes. Vam recrear un llenguatge individual, tots junts, i vam desenvolupar una mena de vocabulari: què vol dir per a nosaltres la individualitat? Què vol dir per a la societat?

"La llibertat no és una cosa sòlida, sinó que s’ha de renegociar tota l’estona. Es transforma. S’ha de repensar segons l’època i les necessitats..."

I què vol dir?
Hi ha una idea central, per a mi: la llibertat individual només es pot assolir si la llibertat de tothom està garantida i tothom es pot expressar. A partir d’això vam crear una imatge: tot individu és lliure però ha d’estar connectat... La llibertat no és una cosa sòlida, sinó que s’ha de renegociar tota l’estona. Es transforma. S’ha de repensar segons l’època i les necessitats... Hem arribat a una mena de distopia.

Què representa per a vostè 'La setena'?
El procés de creació d’aquesta peça ha estat molt llarg. Ha estat un gran repte. Puc sentir com tot el meu cos hi ha lluitat. Ha estat un procés creatiu molt intens. Però n’estic molt satisfeta perquè crec que he trobat un lloc que funciona de manera independent de la música, i alhora la té molt en compte. He treballat durament l’estructura musical, que és molt abstracta...

Tot va començar a Delfos, oi?
Quan va ser el 250è aniversari del naixement de Beethoven, vam rebre l’encàrrec de crear una peça a Delfos i vaig dir que d’acord, que podia tractar el segon moviment de la simfonia, perquè m’agrada molt. Ho vam fer davant del temple d’Apolo. I vam enfrontar-nos, també, al quart moviment.  Ho vaig deixar, però veia que necessitava continuar amb aquesta música. El problema era que el primer i el tercer moviments són molt dinàmics. Era un gran repte. Tots tenen un món a dins i vaig acabar creant quatre peces, una per a cada moviment. Cadascun d’ells necessita una aproximació particular. Per això vaig fer entrar el músic electrònic Diego Noguera i la seva part es diu “Llibertat/Èxtasi”. Necessitava algú que portés l’esperit de Beethoven al present. La música de Beethoven em parla en present, està viva, és universal, és contemporània. Però és interessant veure com aquests dos mons musicals interactuen.

"A Barcelona serà la primera vegada que fem 'Beethoven 7' amb una orquestra en viu. Estic molt excitada, però també nerviosa"

De quina manera es barregen, aquests dos mons?
Al principi no sabia com connectar-los i vaig decidir col·locar un descans entre ells. De vint minuts. És una peça molt exhaustiva. La part de Beethoven és molt exigent físicament, molt ràpida, demana molt als ballarins. La primera part, la de Noguera, dura vint minuts i és extremament física. Després ve la de Beethoven. Aquí cada moviment està lleugerament relacionat. No parem del tot, com en un concert, al final de cada moviment. Entre el segon i el tercer i entre el tercer i el quart, la música para, però manté un eco en la dansa... No estic segura de si mantindré aquesta estructura a Barcelona. El Teatre Grec és a l’aire lliure i no sé la llum que hi haurà. Hi hauria d’haver molta foscor. La primera part, quan la fem en un teatre, necessita negror i hi ha molt de fum. Recrea un espai molt il·lusori. A la part de Beethoven, en canvi, tot està obert, nu, no cal res, la llum ve de fora. Potser canvio l’ordre. A Delfos, només amb Beethoven, vam passar del blau del cel a la foscor, i va estar molt bé.

No és la primera vegada que fa una coreografia a partir d’una peça clàssica. Com relaciona la companyia i l’orquestra?
Has d’escriure una partitura extra, una pista més que corri al costat de la música. De vegades, van juntes, de vegades se separen, però sempre dialoguen. No has de reproduir la partitura exactament, perquè no necessito fer-ho. Hi ha d’haver aire, enmig. Es crea un debat obert entre la dansa i la música i això fa que l’espectacle estigui viu. A Delfos, va ser una mica estrany, perquè l’orquestra no estava amb nosaltres: era al teatre, per sobre nostre, i nosaltres érem al temple, a baix. No estàvem a prop. La sentíem. I només al final del quart moviment ens ajuntàvem. Quan vam estrenar l’espectacle sencer, així com vindrà a Barcelona, vam treballar amb un enregistrament. D’aquesta manera, a Barcelona serà la primera vegada que el fem amb una orquestra en viu. Estic molt excitada, però també nerviosa.

Com a coreògrafa, s’ha relacionat amb l’escultura, l’escriptura, la música... Com s’ho fa per travessar fronteres?
El que m’importa és el contingut. Per exemple, ara estic amb Beethoven, amb 'La setena', i vaig pensar com podia arrodonir el programa, potser amb una altra peça de Beethoven, o alguna altra cosa d’aquella època, amb una altra instrumentalització. Però, per al contingut, per a mi era important afegir una altra veu, alguna cosa que reflectís en quin moment vivim ara, també pel que fa a creació musical, quina seria la discussió entre Beethoven i Noguera. No només entre jo i Beethoven, o jo i Noguera. És un triangle creatiu diferent. És molt inspirador, perquè hi ha confrontació. Hi ha fricció. La majoria de les vegades no és una cosa òbvia, o còmoda, desafiar la nostra percepció. Però a mi em permet anar més lluny. Si he de ser honesta, estava una mica espantada. És molt extrem. La música de Noguera és molt desafiant, també físicament. És hardcore. És un tecno físic que entra dins teu. Volia proposar una cosa des d’un altre angle, una cosa nova. Són dos universos que la peça abraça. I el mateix passa amb l’escultura. I amb el vestuari. Tot això m’obliga a trobar una solució i he d’estimular la meva creativitat.

De quina manera la podem veure en les seves peces?
D’alguna manera, intento veure el món a través dels meus ulls i, d’altra banda, intento veure’m com a representant de la societat. Visc ara. Intento ser receptiva, sensible, al temps present. Les meves obres són jo i també les preguntes del nostre temps. Em sento una mena de mèdium. Però també agafo moltes coses de la meva experiència, dels meus dubtes, de les meves pors. Tot va per aquest filtre, tot i que també crec que has d’anar més enllà de tu mateix.

SEGUEIX LLEGINT: Qui és Yinka Esi Graves, la ‘bailaora’ negra que fascina Europa