Per Andreu Gomila

Després de tornar a l'essència amb 'Trilogía sobre la guitarra', que l'ha situada al capdamunt de les ballarines i coreògrafes del moment a Europa, Rocío Molina ha aixecat un gran espectacle amb 'Carnación', estrenat a la Biennal de Dansa de Venècia i que arribarà a Barcelona al Grec 2023 després de passar pel Teatro Español de Madrid i la Bienal de Flamenco de Sevilla. La nova peça de la malaguenya suposa la seva primera trobada amb el Niño de Elche, un xoc d'iconoclàsties flamenques que els ha fet pujar, a tots dos, molt amunt.

Ara que t'ho pots mirar des de lluny, què has recuperat amb la 'Trilogía de la guitarra'?
La 'Trilogía' ha estat un aprenentatge a través d'un camí dur, des de la foscor. He après moltes coses.  De primer, vaig recuperar la il·lusió d'una manera molt essencial, com si fos una nena. I vaig aconseguir relacionar-me d'una altra manera amb el desig.

Vas patir una crisi, oi?
Dir-ho queda bé. Però passar-hi és una altra cosa. Aquest va ser el camí, des d'un cos al qual li costava moure's, que volia desaparèixer, esvair-se. Perquè en brotés un de nou. En un moment, vaig haver d'entomar una productivitat molt gran i volia destruir-ho tot. M'havia ficat en una inèrcia imparable. I havia de parar.

Què hi ha a 'Carnación' d'aquest procés de depuració de la 'Trilogía'?
Des del desig, entès no com un lloc de culpa, arribo a entendre'm amb la natura, a fer-hi un pacte. I em deixo anar com a artista. A 'Carnación' descobreixo les cures a través de l'escolta, de seguir la teva ànima. M'he arribat a entendre més.

"He fet un munt de lectures sobre el desig i quant més llegia, menys en sabia. De vegades, és difícil posar paraules al que estàs fent"

És un espectacle més depurat?
És més depurat perquè l'aigua ja baixava més lleugera i neta. I volia compartir el que havia après amb la gent amb qui confio. Aquesta és l'obra d'art real, no el que apareix en escena, sinó l'equip que genera. Hem compartit un espai de guariment, de cura, per construir una obra dura, potent, complexa.

Com d'important és l'equip, quan aixeques un espectacle?
És molt important. S'hauria de parlar de l'art de fer un equip. Per a mi, no són artistes als qui demano una cosa o una altra, sinó que necessito que hi siguin, que es facin seu el projecte. Tot sorgeix de manera molt humana, de la necessitat de reunir-te amb gent, de trobar-te, d'intercanviar idees. Així ha estat aquí amb el Niño de Elche o amb Juan Cruz. O amb Carlos Marquerie, amb qui fa anys que col·laboro.

Dius que intentes fer visible l'invisible.
El més difícil és parlar de tot allò que costa anomenar. Molta gent, per exemple, parla del temps, però gairebé ningú no sap què és el temps. Jo mateixa he fet un munt de lectures sobre el desig i quant més llegia, menys en sabia. De vegades, és difícil posar paraules al que estàs fent, sobretot quan té a veure amb l'espai místic, espiritual. I més quan tens en compte que, si parles del desig, tot l'imaginari que tens al voltant és molt violent.

La dansa no serveix per dir el que no es pot dir?
Dins el cos hi ha totes les paraules.

"Treballo des de la fragilitat, no des de la força. Trec la força abaixant els braços, però amb passió"

Com és que no havies treballat mai amb el Niño de Elche?
El vaig convidar al meu estudi i va ser una explosió. Ha estat un treball preciós, molt dolç, amb una persona molt valenta. Ara som com dues bigues, que ens aguantem l'un a l'altre. Ens hem acabat trobant de manera irremeiable.

D'on treus la força per ballar?
Ara, de fet, treballo des de la fragilitat, no des de la força. Trec la força abaixant els braços, però amb passió, amb el record del cos així com és.

Per què balles?
Si no ballés, embogiria encara més. Necessito el meu cos. He ballat tota la vida. Això és el que em va fer venir vertigen fa uns anys. Fins que vaig entendre la natura del meu cos, de la meva persona, de mi.

SEGUEIX LLEGINT: Més enllà del Grec 2022. Tretze obres que tenen més vida