ARTICLE

A les portes dels 50 anys del Grec —el 2026— és inevitable mirar enrere i meravellar-se per la manera com va néixer. Els qui poden dir “jo hi vaig ser” el descriuen com un “somni”, com una “primavera”, com una revelació del que pot ser el teatre. Nostàlgics, desmemoriats, jovenalla... tots tenim una oportunitat magnífica per rememorar aquell context d’efervescència social, política i cultural que va engendrar el festival. Ho recull una exposició que es pot visitar fins al 25 d’abril a l’Institut del Teatre. El seu comissari, Martí Alós López, ens en fa cinc cèntims. 

Per Martí Alós López

La cultura, i el teatre en especial, té la capacitat de generar espais on l’art, la reivindicació i la lluita es troben i propicien una sensació de comunitat. Situem-nos en l’any 1975. La vaga del sector de l’espectacle d’aquell any i la seva continuïtat amb les manifestacions de l’any següent van tenir un efecte aglutinador que va concloure amb la creació de l’Assemblea d’Actors i Directors (AAD). L’AAD va néixer com una plataforma heterogènia que, per primera vegada, aconseguia unir el sector teatral amb la voluntat de lluitar per a un futur més democràtic.

Una de les seves apostes va ser precisament organitzar el Grec-76 (origen de l’actual Grec), una temporada d’estiu assembleària i autogestionada. L’AAD volia demostrar que el sector teatral unit era “capaç de fer això i molt més encara”, com defensava Rosa Maria Sardà l’any 1976. Aquell primer Grec destacava per la mobilització, per l’aposta autogestionada i horitzontal (més o menys reeixida), per la vitalitat i l’energia viscudes a Montjuïc i per l’entrega dels homes i dones que el van encarnar, una unió que, segons Carme Sansa, “va demostrar que la nostra professió és una professió de passió”.

Un Grec lligat a l’època
Cal entendre, però, el context polític d’aquesta fita. Tot això tenia lloc l’estiu de 1976, amb Franco ja difunt, però lluny encara de la Constitució que es va aprovar dos anys més tard, i de les primeres eleccions democràtiques. El teatre volia conquerir espais de llibertat seguint l’impuls de totes les persones que havien format part dels grups de Teatre Independent.

Aquells anys es vivia amb la sensació que tot era possible, les esperances contingudes es trobaven amb un panorama per construir, i la professió buscava liderar aquest canvi. El teatre va ocupar espais públics i es va manifestar, de la mateixa manera que ho feien estudiants, catalanistes, obrers, veïnat, i molts altres.

Dora Santacreu, aquell mateix any, expressava amb il·lusió la força de l’entorn en la celebració del primer Grec, en què convivien diversos moviments populars, anarquistes, gent del PSUC, maoistes, etc. Una llarga fila de sigles que es trobaven a l’esplanada muntant paradetes i reivindicant els seus propòsits, com feien les Associacions de Veïns, que reclamaven llars d’infants. Alfred Lucchetti parlava d’un públic que “pujava calent”, que podia haver anat abans a una manifestació i venia amb aquest esperit. “Per un teatre al servei del poble” era el lema del Grec-76, però era també una manera d’entendre el fet teatral, com explica Xavier Fàbregas, i situar el teatre com a granet de sorra pel canvi social.

Un somni, una primavera
A més de les reivindicacions polítiques, laborals o sectorials, el Grec-76 ha perviscut en la memòria de molta gent del sector com un moment màgic, mític. I és en aquesta tasca de recuperació de la memòria i dels seus testimonis que podem resseguir-ne la cara més emotiva. Jesusa Andany s’hi referia anys més tard com a “un jardí ple de flors”, i Gonzalo Pérez de Olaguer com a un “somni”, una imatge de festa, d’explosió, d’utopia que buscava fer-se realitat. També s’hi referia així la cantautora Marina Rossell: “Ho recordo com uns dies d’alegria, com si fos una primavera contínua”.

Per a moltes persones, com Rosa Novell o Mingo Ràfols, el Grec-76 va suposar l’inici d’una carrera. És el cas també de Xavier Capdet, que ens deia: “Jo tenia dinou anys i estava encantat i flipant amb tot aquell món!”. O el de Pep Anton Muñoz, que comentava que aquell estiu va pensar: “Ostres, el teatre és això!”. A tots aquests artistes, la vitalitat i l’impuls del primer Grec els ha acompanyat durant anys.

Al Grec-76, però, a més de teatre; també s’hi va viure molta música, fet que ha continuat al llarg dels anys. Els músics, coincidint amb l’auge de la Nova Cançó, van omplir les grades. Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet van compartir programació amb Comediants o amb els muntatges de l’AAD.

Tants aprenentatges
Aquell projecte, però, va tenir un final abrupte. El debat sobre l’adhesió del col·lectiu a l’Assemblea de Catalunya va acabar amb l’escissió d’un sector que va formar l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle un cop acabada la primera edició del Grec. No podem, però, reduir el conflicte a raons polítiques o al debat sobre l’adhesió, ja que com explica Guillem-Jordi Graells, “la ideologia que hi ha al darrere de tots aquests sectors comporta formes de plantejament i de funcionament diferents” que van xocar al llarg de l’estiu.

El Grec-76 va suposar, doncs, una presa de consciència, però també un gran aprenentatge en molts sentits, no només teatral. L’aposta per l’autogestió, les llarguíssimes assemblees, la trobada, l’intercanvi, les disputes, el compromís i la dedicació al projecte van demostrar la capacitat de la professió i van marcar la futura carrera de molts professionals i, per tant, del nostre sector teatral.

Un compromís que perdura
El fet que per al teatre català el Grec del 1976 va ser un moment quasi fundacional, viu i intens, es va poder copsar durant la inauguració de la mostra Una explosió teatral en temps de canvis. El Grec-76 i l’Assemblea d’Actors i Directors, que he comissariat amb el Museu de les Arts Escèniques, gràcies a l’impuls del Premi Teresa Cunillé. Fins al 25 d’abril la podeu visitar al vestíbul de l’Institut del Teatre.

Si el teatre destaca per la vinculació directa amb el públic, el cas del Grec-76 n’és un gran exemple. La nova directora del Festival Grec, Leticia Martín Ruiz, apuntava la voluntat de recuperar el “compromís entre els artistes i el públic”, una realitat que es troba en la base d’aquell Grec autogestionari que l’any 1979 va començar a organitzar l’Ajuntament de Barcelona amb un funcionament ben diferent.

Ara que s’acosta el cinquantè aniversari d’aquell estiu tan intens, les protagonistes, institucions, públic, investigadores, professionals de les arts escèniques i ciutadania en general, tenim l’oportunitat de reivindicar el llegat de projectes com aquest. Una aposta per situar el teatre en el centre de la vida a la ciutat i per implicar-nos en les demandes, no només del sector teatral, sinó de la recerca d’un panorama democràtic: “Un teatre al servei del poble”.

SEGUEIX LLEGINT: Vídeo que forma part de l'exposició. Font: Escena Digital de Catalunya. MAE. Institut del Teatre