Per Andreu Gomila

Raül Refree és un tastaolletes professional, un músic capaç d’anar del flamenc al fado, i després treballar amb Lee Ranaldo sense que li tremoli el pols. El seu últim projecte és amb la cantant italiana Maria Mazzuto i té la tarantel·la com a leitmotiv i les bacants com a inspiració. El presenten al Grec amb l’acompanyament d’un dramaturg shakespearià igualment inclassificable, Jordi Oriol.

Últimament, tens una relació activa amb el teatre?
Sí. Al final, crec que acabo anant a llocs d’una manera natural.

Com t’has acostat al sud d’Itàlia, a la seva música?
Com amb el teatre, tinc la sensació que, en els últims anys, la meva carrera ve marcada per coses que em proposen. Me’n proposen moltes i n’acabo escollint algunes. Em va passar amb el disc de fado que vaig fer amb la Lina. He acabat en aquesta posició: ve gent i em proposen fer coses, treballar les músiques tradicionals. I vaig trobant coses pel camí que no m’esperava.

"Amb la música pots perdre la consciència de tu mateix i és una manera de sortir del teu propi ser i poder-te comportar d’una manera diferent, entrar en trànsit"

I com va anar en aquest cas?
Em va contactar el mànager de la Maria Mazzota perquè els venia de gust treballar amb mi i perquè volien ensenyar-me la música del sud d’Itàlia. Quan vaig escoltar la seva veu, vaig pensar que m’interessava. Vam fer una trobada a la Pulla sense posar-hi un nom, ni d’un disc ni d’un espectacle. Ens volien conèixer. Va coincidir amb Setmana Santa, un moment en què hi havia molta música al carrer. Vam tocar dos dies, amb la Maria. I em va explicar la història de la pizzica taranta. Ha passat a molts llocs d’Europa, però potser a Itàlia de manera més forta: s’ha utilitzat la música d’una manera curativa. Amb la música pots perdre la consciència de tu mateix i és una manera de sortir del teu propi ser i poder-te comportar d’una manera diferent, entrar en trànsit.

Per què et va semblar interessant?
M’agrada tocar quan tinc aquesta sensació de perdre de vista on soc i qui soc. També entronca amb coses que havia viscut. Per exemple, a Astúries, amb el Rodrigo Cuevas. I aquesta cosa del que significa la música per a moltes dones que, socialment, estaven deixades de banda i en la música trobaven un lloc on divertir-se, passar-s’ho bé i deixar enrere aquesta sensació d’estar tancades a casa treballant per als altres.

Què hi vas trobar en la Maria Mazzota?
Em costa explicar per què una veu, una persona, em toca. No és una qüestió tècnica. Però de cop escolto una veu i m’arriba. No ho penso com a productor o com a músic, sinó com a melòman, que és el que soc. Amb la Maria em va passar. Té alguna cosa que és cap endintre i cap enfora alhora. Molta música tradicional italiana és cap enfora, hi ha moltíssima seguretat. En canvi, en la Maria hi ha una fragilitat que m’agrada moltíssim i té una cosa de no voler agradar a qualsevol preu.

"Quan furgues en la música tradicional, trobes unes melodies espectaculars que portem gravades a la nostra genètica. Emocionen d’una manera bestial"

Has treballat amb grans dones, de Sílvia Pérez Cruz a Rosalía. Com és?
Entenc que en el món de la música la dona s’entén d’una manera diferent, que hi ha veus femenines que agafen un pes. He tingut la sort de treballar amb dones molt potents. Al final, tampoc són majoria les dones entre la gent amb qui he treballat. Hi ha una paritat extrema. L’últim disc que he fet és amb El Niño de Elche. Hem parlat de Rodrigo Cuevas. Fa quatre dies estava amb Lee Ranaldo a Oslo preparant material nou... És cert que si anomenes la Rosalía, la Maria Mazzota o la Sílvia Pérez Cruz.

De quina manera entra Jordi Oriol en la producció?
Ens coneixem de fa molts anys, amb el Jordi. Tenim molts amics comuns. Sempre m’ha agradat molt i, quan ens trobàvem, dèiem a veure si faríem alguna cosa junts. Quan em venen a buscar del festival Clàssics per saber si volia fer alguna cosa, l’any passat, jo acabava de tornar d’Itàlia, estava molt emocionat amb la història de la pizzica taranta. El concepte era la metamorfosi, cosa que ens esqueia. La directora, la Sira Abenoza, ens va suggerir que hi incorporéssim una dramatúrgia. Aleshores, ja vam parlar amb el Jordi Oriol. Ell volia treballar sobre les bacants, que estan molt lligades al tema, perquè tenen tot això del trànsit, el contacte amb la natura, de despendre’s del que un és a partir del vi, de la sang. Ja a la primera reunió vam coincidir en tot. Encaixem molt bé.

Que ell també sigui músic ajuda?
Ajuda. Per exemple, quan parlem del que ha de fer el cor, li puc enviar la partitura. Això no ho pots fer habitualment... No sé com acabarà, però m'agradaria que també toqués, en el concert.

Què agermana la teva trajectòria recent, des del que has fet en solitari fins als projectes a duo, amb aquest treball?
Soc un músic poc ortodox, perquè hi he trobat una actitud diferent en la música tradicional. Quan veig una dona gran tocant la pandereta o un guitarrista que acompanya Marchena als anys cinquanta, hi trobo una cosa amb la qual em sento molt còmode: una actitud quasi punk. Bruta, molt enèrgica, on el més important és l’emoció. Això és el que sempre busco per sobre de qualsevol cosa. La tècnica m’ha d’ajudar a arribar a l’emoció, però res més. En la tradició trobo melodies que han quedat mig tapades per una manera d’entendre la música en què la instrumentació passa per sobre. Quan furgues, trobes unes melodies espectaculars que portem gravades a la nostra genètica. Emocionen d’una manera bestial. És com una recerca de la cançó, del moment en què estàs vivint i tocant. És igual si ho estàs fent bé, si vas a temps. Avui dia, amb les eines que tenim per fer música, pots aconseguir la perfecció: tot a temps, tot afinat. Quan l’important és l’emoció.

Enmig de tots aquests projectes amb tanta gent, on queda Refree, el cantautor, el músic?
Sempre hi és. Si miro enrere, no veig cap separació amb el que he fet. Quan faig de productor, sí que estic al servei d’un altre, busques que aquell artista faci un pas cap a un lloc interessant, però també que se senti bé i còmode. Quan és un disc propi o a duo, et col·loques en una altra posició. Al final, tot està unit. Coses que he après en discos que he fet sol les he posat en pràctica en discos fets a duo. I, encara que soni egoista, en algunes produccions he deixat de fer coses perquè ja n’estava avorrit. Tot és un aprenentatge constant cap a un lloc que no sé quin és. Per sort, ara tinc un vessant més internacional: edito amb un segell de fora, toco més a fora que aquí... Tot d'una manera molt tranquil·la, sense ànsia de fer més. Refree és quan em ve gust i sento que tinc alguna cosa a dir.

SEGUEIX LLEGINT: Escarlata Circus: “El riure és l'antítesi més gran del feixisme”