Per Andreu Gomila

Rafael Palacios és una llegenda de la dansa llatinoamericana. Fa vint-i-tresanys que va fundar Sankofa Danzafro, a Medellín, gràcies a la qual ha aconseguit dignificar la vida de molts afrodescendents a Colòmbia a través del moviment. També ha recuperat la memòria del seu llegat i és avui dia una de les companyies més potents del continent.

Què caracteritza la dansa 'afro' colombiana?
Les seves lluites d'existència i re-existència, els seus processos de autoenunciació i recerca d'una identitat pròpia que no es va deslligar dels seus orígens africans.
La dansa afrocolombiana és el reflex d'un poble que enmig de l'opressió i la desgràcia que li va tocar viure en temps de l'esclavitud va saber ballar per teixir comunitat, per reclamar i demostrar humanitat, i sobretot per trobar sentit a la vida a través de l'art i la creativitat.

"La nostra manera de ballar contradiu els estereotips i imaginaris d'erotisme i exotisme que la modernitat ha encolomat als cossos negres"

Quin espai té a Colòmbia? Li ha costat molt que les institucions culturals colombianes la reconeguin com a pròpia?
Durant aquests vint-i-tresanys hem construït un espai de dignificació on la nostra manera de ballar contradiu els estereotips i imaginaris d'erotisme i exotisme que la modernitat ha encolomat als cossos negres. Ens ha interessat desvelar els coneixements que el cos negre que balla ha edificat i els processos de sanació individual i comunitària que forgen.
Tot això ens ha procurat un reconeixement social i un diàleg intercultural que posiciona Sankofa Danzafro com una companyia que fa propostes per a la construcció de coneixement de país i que fa aportacions a la transformació social.
Mai ha estat fàcil, el colonialisme i la matriu colonial continuen enfosquint, a través del racisme estructural, les nostres epistemologies, però seguim avançant convençuts que ballar és una de les nostres expressions més potents i polítiques per visionar els millors horitzons possibles al nostre país i al món.

¿Quines són les seves fonts?
Els ballarins de Sankofa són joves afrodescendents que han après i conreat les seves respectives danses tradicionals. Regions com Tumaco, Chocó, Uraba, Guapi, Buenaventura, Puerto Tejada, entre d'altres altres, han nodrit el que fem. És aquest saber ancestral el que ens obre el camí per pensar una dansa afrocolombiana contemporània, una dansa arrelada, que ens permet no oblidar d'on venim i que ens guia cap a on tirar endavant.
Els mestres i les mestres Afro colombians, com  Francisco Tenorio, Esperanza Bioho, Madolia De Diego, Ninoska Salamandra, Delia Zapata Olivella, i molts més, s'han encarregat de conrear les expressions culturals de cada regió i és gràcies a ells que encara hi som, romanem i transcendim.
D'altra banda, la meva formació en dansa Afro contemporània al costat de les mestres Germaine Acogny i Irene Tassembedo van ser la base de l'educació africana que després vaig poder portar al meu país per iniciar un diàleg amb Àfrica i fundar Sankofa Danzafro.

"Busquem que més enllà de el moviment, la forma, els vestuari, el públic es connecti amb el nostre missatge, amb el que volem dir, delatar, comptar i proposar"

Quines connexions manté amb l'Àfrica? ¿I amb altres països llatinoamericans, com Brasil o les Antilles, on la presència d'esclaus negres va ser molt gran?
He pogut viatjar per divuit països africans com a ballarí i estudiant de dansa amb la meva mestra Tassembedo, i encara estic en contacte amb ella i hem realitzat diversos projectes tant a Colòmbia com a Burkina. L'any passat vaig treballar amb Germaine Acogny aquí a Colòmbia en una residència per a Joves Creadors de Chocó, un grup amb el qual treball com a tutor al Pacífic colombià.
Pel que fa al Brasil, hem fet passanties amb el grup Sansacroma i aquest any acollirem la companyia Liga do Corpo al mes de març. Tots coincidim en què a través de la dansa els nostres ancestres esclavitzats i, nosaltres, lluitem fort i hem trobat entrades i eines per posicionar la justícia cognitiva i social en els nostres entorns i així debilitar la iniquitat social que tant ens asfixia.

Ha dit que ballen per ser vistos, no per ser escoltats. Què vol dir?
"Ballem, més que per ser vistos, per ser escoltats!" És el que diu la nostra frase. Busquem que més enllà de el moviment, la forma, els vestuari, el públic es connecti amb el nostre missatge, amb el que volem dir, delatar, comptar i proposar.

"Els meus ballarins tenen la il·lusió per transformar la realitat social que ens envolta"

On i com 'recluta' els ballarins?
La majoria ens han vist en funció o per xarxes i s'interessen per la nostra manera de fer, ens busquen i els rebem perquè junts explorem possibilitats de treball conjunt.

Quines característiques ha de tenir un ballarí de la seva companyia?
Disciplina, constància, desitjos de compartir el que sap i aprendre dels altres. Il·lusió per transformar la realitat social que ens envolta.

Quina és la situació dels descendents dels esclaus a Colòmbia?
És difícil, vivim en les zones amb més índexs de pobresa, manca d'hospitals, institucions educatives, clavegueram, infraestructures apropiades, atur. Una infinitat de mancances a les quals l'Estat donna l'esquena.  Els nostres territoris, a més, són al punt de mira dels actors armats i delinqüencials que han convertit rius i selves en corredors per als narcos, cosa que ha provocat desplaçaments massius, violacions i mort als nostres líders socials.

Quin espai ha jugat la dansa en el seu posicionament davant la vida?
Des dels cinc anys em vaig adonar que així era com volia jugar, després em vaig aferrar a la dansa com a lloc per enfrontar-me al món, vaig descobrir en ella una manera de crear discurs, esperança, teixir comunitat i identitat.
La dansa m'ha donat el valor per ser negre sense el sentiment d'inferioritat que ens ha volgut imposar la matriu colonial, a través d'ella he pogut construir el sentit de la meva vida mateixa al costat d'altres que ballem per celebrar la vida i batallar davant l'adversitat.

SEGUEIX LLEGINT: La primavera teatral colombiana