Per Andreu Gomila

L’any 2020, l'Ajuntament de Barcelona va decidir transformar els premis Ciutat de Barcelona en un seguit de beques per a la creació artística. En la categoria d'arts escèniques, 40 companyies o artistes van estar seleccionats amb projectes, alguns dels quals han crescut fins a convertir-se en espectacles que, o bé ja s'han estrenat, o bé arribaran als teatres en els propers mesos. Hem seleccionat alguns d'aquests projectes i els hem preguntat als seus creadors sobre ells i com veuen la creació artística a Barcelona en aquests temps pandèmics. En un post anterior vam parlar d'Atresbandes, Col·lectiu Que no Salga de Aquí i Glòria Balañà.

AMARANTA VELARDE: Desbordes

1. La beca Ciutat de Barcelona t'ha permès arriscar més?
M'ha permès convidar gent a treballar amb mi i fer un procés previ a la producció sense pensar en resultats immediats ni ajustar-me a les expectatives i temàtiques del mercat cultural.

2. Per què has agafat el desbordament com a tema?
El tema del desbordament va sorgir durant el confinament més estricte en sentir la paradoxa de viure sota restriccions i límits severs en una situació que, alhora, estava totalment fora de control, cosa que va afectar el món sencer i era impossible de contenir.
    No és que vulgui parlar específicament de la pandèmia, però si del fet que moltes coses s'escapen finalment del nostre control, es desborden.
    M'interessava traslladar això a conceptes antagònics de contenció/desbordament, límit/excés a la intenció física i interpretativa del ballarí. D'altra banda m'interessava desbordar la idea de bon gust, treballant amb l'exageració i l’excés de l'estètica kitsch o el camp.    
    M'interessa indagar en llocs que causen rebuig, que estan fora de la nostra expectativa estètica, buscant allò excessiu i allò que es considera “passat de rosca”. Treballar amb la idea de desbordar i qüestionar l'estètica harmoniosa i continguda que és tan habitual en la dansa contemporània.
    M'interessen els llocs ambigus que alhora produeixen rebuig i atracció, desbordant el sentit del gust i del judici que permeten emergir l'alteritat.
    Durant el confinament, vaig observar com molts dels moviments urbans excèntrics sorgeixen en períodes de molta austeritat i repressió. Als 80 amb la Guerra Freda, l'atur i les retallades va sorgir el moviment efímer dels new romantics que posteriorment va inspirar la Movida amb un malbaratament d'excés estètic i performàtic. Aquesta necessitat de trencar amb els límits reneix i sembla que hi ha un paral·lelisme entre aquesta època dels new romantics i l'època actual. Abans hi havia l'amenaça de la Guerra Freda, ara la covid, les retallades i l'amenaça d'una possible tercera guerra mundial, cosa que ha fet tornar de nou a aquest vell bloc, fent conviure el vell i el nou.

" No crec que hi hagi un únic món igual, així com no crec que hi hagi una peça per a tots els públics com es vol fer pensar. El públic i el món que habita no és homogeni"

3. Què pot fer el teatre per retratar el món?
Cadascú té les seves estratègies per qüestionar, representar, ironitzar o poetitzar el món i crec que com més mirades hi hagi i acceptem que hi ha molts mons possibles i sensibilitats diferents, millor. Com més ens allunyem de la globalització cultural que crea etiquetes i temàtiques específiques políticament correctes de què toca parlar, hi haurà més llocs per retratar els diferents mons en què vivim. No crec que hi hagi un únic món igual, així com no crec que hi hagi una peça per a tots els públics com es vol fer pensar. El públic i el món que habita no és homogeni.

4. Com veus la creació teatral a Barcelona?
Em sembla que segueix havent-hi manca de diversitat, sobretot en les estructures i produccions que tenen més mitjans. Hi ha una escena diguem-ne underground, per no anomenar-la escena precària, que em sembla molt estimulant amb xarxes de gent que s'ajuden entre si. Això és diferent del que he viscut a Holanda, on la gent creava amb més mitjans, però eren més independents, estava més sola i es generaven menys col·laboracions entre els creadors.
    Tot i així, no vull romantitzar l'escena i la falta de mitjans fa que molts projectes es vagin desinflant. Crec que falta suport més sostingut i digne a les produccions més petites i experimentals o les anomenades arts vives. Tampoc no entenc molt bé que aquí s'anomenin així, tipus noves dramatúrgies, escenes híbrides, i es facin servir tots aquests termes com a postmoderns en peces teatrals o de dansa que se sostenen amb elements escènics com l'escenografia, el text i el cos, amb elements dramatúrgics simplement actualitzats al temps, les temàtiques o les sensibilitats que vivim. Crec que el fet que ens anomenin escena híbrida o arts vives/noves dramatúrgies no m'acaba de convèncer, prefereixo dir que faig dansa o arts escèniques i ampliar el concepte del que s'entén per dansa i teatre.

LA VIRGUERIA: El Missioner
(Respon Aleix Fauró)

1. La beca Ciutat de Barcelona us ha permès arriscar més?
Rebre una beca com aquesta ens ha ajudat a la Isis Martín i a mi, que coescrivim la peça, a estar una mica més tranquils i, suposo que això es tradueix en una major capacitat per arriscar. I més que arriscar, ens ha permès i ens permet concentrar-nos i invertir més temps en el fet artístic, en la recerca i la creació. Però, finalment, el que també permet arriscar a les creadores és saber que allò que faràs tindrà un espai al lloc on vius i que es podrà mostrar la teva feina en condicions econòmiques dignes. Això, avui, a Barcelona, és complicat.

2.  Per què heu escollit els videoclips per parlar del capitalisme?
Fa temps que ens ronda pel cap la idea de parlar de la indústria de la música. Més concretament de la música mainstream, independentment del gènere musical. Va arribar a les nostres mans un llibre que es titula La dictadura del videoclip de Jon E. Illescas i va ser l’excusa perfecta per començar a investigar més. El vídeo musical és el producte audiovisual més consumit arreu del món, amb vídeos que superen els milers de milions de reproduccions. Aquests videoclips que travessen totes les fronteres i que són consumits principalment per gent menor de 30 anys carreguen a les seves imatges i a les seves lletres molts dels valors que el capitalisme necessita estendre arreu, com un missioner escampant “la paraula de Déu”. Ens sembla una manera atractiva d’explicar tots els estereotips i els models de vida que ens proposa el sistema on vivim.

"No existeixen prou espais on experimentar, no hi ha marge d’error i la perspectiva de no poder accedir, pràcticament, a equipaments públics ben dotats tècnicament i amb remuneracions dignes, dirigeix la creació artística cap a la marginalitat"

3. Què pot fer el teatre per retratar el món?
El teatre i totes aquelles disciplines que expliquen un punt de vista sobre la realitat pot ajudar a difondre altres maneres de relacionar-se, altres formes de consumir, de produir, etc. A través del teatre podem oferir un punt de vista diferent en un acte vivencial, que té una força increïble. La vivencialitat de la nostra expressió artística, de l’escenari, permet un grau d’empatia immens. A La Virgueria creiem que el teatre pot ajudar que les persones experimentin altres realitats i que se sentin representades aquelles que no acostumen a sentir-s’hi.  

4. Com veieu la creació teatral a Barcelona?
La creació a Barcelona, des del nostre punt de vista, està molt mancada de recursos. Les institucions no han entès, fins avui, que el gruix dels diners ha d’anar a parar a les produccions i han oblidat sovint la creació. Sense aquesta és difícil que surtin nous artistes amb llenguatges propis. Quan la creació no té recursos i això es tradueix en no tenir temps de reflexió i experimentació, acabem treballant sobre els mateixos motlles i no generem res de nou. No existeixen prou espais on experimentar, no hi ha marge d’error i la perspectiva de no poder accedir, pràcticament, a equipaments públics ben dotats tècnicament i amb remuneracions dignes, dirigeix la creació artística cap a la marginalitat i cap a les “hores que sobren”. I aquestes hores mai no son les més reeixides per generar absolutament res.
    Si ens preguntes com veiem la creació a Barcelona i hem de respondre en una sola paraula, direm “malament”. I no perquè no existeixi talent, energia i ganes. Sinó perquè no existeixen els recursos i la gent es cansa. I entenem que sigui així. Cal una inversió forta i les beques que va impulsar l’Ajuntament durant la pandèmia són un bon inici, però només han de ser això, l’inici d’un canvi de tendència que pot capitanejar Barcelona, però que ha de ser responsabilitat de totes les administracions, especialment de la Generalitat (que fa anys que dona ajudes a la creació, però resulten totalment insuficients). Aquesta ha de fer una inversió major -ara segueix sent ridícula- en cultura i, especialment, en creació cultural a tots els nivells.

SEGUEIX LLEGINT: Teatre de l'est d’Europa. Sis noms que hauríem de seguir