Per Andreu Gomila

El 2020, l'Ajuntament de Barcelona va decidir transformar els premis Ciutat de Barcelona en un seguit de beques per a la creació artística. En la categoria d'arts escèniques, 40 companyies o artistes van estar seleccionats amb projectes, alguns dels quals han crescut fins a convertir-se en espectacles que, o bé ja s'han estrenat, o bé arribaran als teatres en els propers mesos. Hem seleccionat alguns d'aquests projectes i els hem preguntat als seus creadors sobre ells i com veuen la creació artística a Barcelona en aquests temps pandèmics.

ATRESBANDES: Aspecte global d'una qüestió
(Responen Albert Pérez, membre de la companyia, amb Mònica Almirall i Miquel Segovia)

1. La beca Ciutat de Barcelona us ha permès arriscar més?
La beca ens ha permès dedicar més temps al nostre nou projecte; i el temps és un factor molt valuós en la nostra feina. Un dia més d'assaig pot canviar un projecte sencer. Respecte al risc, no és una paraula que fem servir gaire dins la companyia. Si la considerem sinònim d'experimentació, doncs sí, ens ha permès experimentar més. Per a nosaltres, experimentar vol dir provar maneres de fer que no controlem tant o que desconeixem i que a base d'assaig i error les anem aprenent per posar-les al servei de les nostres peces escèniques.

2. Per què heu agafat el 24 de març de 2015 per explicar el món?
El que ens interessa és entendre les relacions que s'estableixen en aquest món. Les relacions humanes vull dir; enteses en tots els sentits (afectives, laborals, religioses, artístiques...). El 24 de març de 2015 és el dia de l'accident de l'aerolínia Germanwings, en què 150 persones van perdre la vida. L'origen del nostre nou projecte, 'Aspecte global d'una qüestió', és la relació que s'estableix entre un fet extraordinari, com pot ser aquest accident, i un altre d'ordinari o quotidià, com pot ser despertar-se al matí, pixar o regar una planta. El que a nosaltres ens interessa és que aquesta relació s'estableixi dins el cap de l'espectador, és a dir, la crea el públic. És una relació o un diàleg que sempre ens ha interessat com a companyia. Al nostre treball 'Locus Amoenus' (2014), es plantejava una situació en què tres desconeguts agafaven un tren a punt de descarrilar. L'espectador sabia que això passaria i això ho canviava tot al seu cap, totes les accions que feien aquests tres desconeguts agafaven altres significats al cap de l'espectador. És semblant al macguffin del qual parla Hitchcock. El que nosaltres volem fer en aquest nou projecte és que aquest esdeveniment extraordinari no tingui absolutament cap relació evident amb els protagonistes de l'obra, de manera que les relacions que estableixi l'espectador encara siguin més complexes que les que s'establien a 'Locus Amoenus'.
    El fet d'escollir aquest accident d'avió té un punt d'atzarós, però les circumstàncies de l'accident tenen molts components que ens semblaven interessants des del punt de vista dramatúrgic.

"Quan faig teatre intento no oblidar mai que estic fent arts en viu. Crec que, avui dia, és l'últim element que li queda, al teatre, per sobreviure i és, també, la seva connexió amb el món"

3. Què pot fer el teatre per retratar el món?
Quan faig teatre intento no oblidar mai que estic fent arts en viu. Crec que, avui dia, és l'últim element que li queda, al teatre, per sobreviure i és, també, la seva connexió amb el món, un món ple d'errors, d'accidents, i de relacions que evolucionen de maneres inesperades. La fragilitat del directe es converteix, en el teatre, en una eina molt valuosa per retratar el món, perquè és característica d’aquesta disciplina.

4. Com veieu la creació teatral a Barcelona?
L'altre dia, després d'una estrena teatral en la qual estava implicat (fora d'Atresbandes), em van presentar la Carme Portaceli. Era un muntatge de teatre de text, en el sentit clàssic de l'expressió (s'escull un text teatral i es porta a escena). La Carme em va preguntar: “I què tal l'experiència?” I jo li vaig contestar, mig de broma, mig de debò: doncs molt fàcil, només has d'anar seguint el text i ja ho tens. I la Carme, completament seriosa, em va dir: això no és així. I després em va explicar que ella quan fa un muntatge de text fa una creació completament nova on ha de prendre moltes decisions basades en la seva interpretació d'aquell text, què deu voler dir l'autor o autora i quina és la seva visió sobre el tema que es presenta a l'obra. Vaig estar molt d'acord amb ella, però em va sorprendre la defensa que va fer de la paraula creació. I vaig entendre com, al cap i a la fi, tots els que fem teatre en aquesta ciutat defensem que fem "creació". Què en deu pensar la Semolina de l'Antic Teatre, d'això? O el grup comissarial del Festival Sâlmon? O en Llàtzer Garcia, que, normalment, escriu i dirigeix els seus propis textos? I el que ha fet en Roger Bernat a 'Terra baixa'? És creació? A mi m'ho sembla, però he llegit i escoltat moltes veus que no pensen el mateix. Em sembla un debat interessant.
    També perquè amb Atresbandes teníem el costum de definir-nos com a "companyia de teatre contemporani de nova creació". Després ja no dèiem contemporani perquè ens semblava una obvietat, tots som contemporanis! I això de nova creació és un concepte una mica ambigu que sembla que digui molt, però en realitat no diu res. Per tant, ens quedem amb companyia de teatre i punt, i deixar una mica d'espai mental al lector perquè ho entengui com vulgui.
    Per descomptat, paral·lelament a aquest debat artístic hi ha un debat polític: la Carme Portaceli, quan dirigeix un muntatge seu al TNC, no disposa dels mateixos recursos econòmics que, per exemple, l'Andrea Pellejero, que acaba d'estrenar un treball seu a l'Antic Teatre. Totes dues reben suport de les administracions públiques, però la diferència que hi ha en aquest suport penso que és completament desproporcionada; i totes dues fan creació teatral... en teoria. La manera com es reparteixen aquests recursos penso que s'ha de revisar constantment, sense donar res per fet.

COL·LECTIU QUE NO SALGA DE AQUÍ: Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig
(Responen Laura Vila Kremer, Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur)

1. La beca Ciutat de Barcelona us ha permès arriscar més?
No només això. Per a un projecte com 'Hermafrodites a cavall', la beca Ciutat de Barcelona, unida als altres suports i ajuts que hem rebut per part de Fira Tàrrega, Teatre Tantarantana, Associació ATIC, Nau Ivanow, El Graner, Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, La Escocesa i Àtrium Viladecans no ha estat només un incentiu per a una creació més lliure, sinó directament, el motor que ens ha permès engegar i portar a terme un projecte que era impossible sense suport econòmic.

2. Per què heu agafat el mite de l'hermafrodita?
'Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig' és un espectacle que parla de la vivència de les intersexualitats en primera persona. És curiós que el terme intersexual és desconegut per a moltíssimes persones, mentre que el terme hermafrodita és força conegut, tot i que està envoltat d’una mena de nebulosa mítica. Per això, a l’hora de construir el nostre relat sobre les vivències d’intersexualitat, hem decidit agafar aquesta figura de la mitologia com a punt de partida per rastrejar l’evolució del mite de l’hermafrodita des de la llegenda arcaica fins a les persones que l’encarnen en l’actualitat. Ha estat una tria controvertida perquè és una paraula que s’ha fet servir històricament de manera pejorativa. En el nostre espectacle la resignifiquem com a aposta escènica i també política: ens identifiquem amb la paraula (com ho van fer els primers activistes intersexe dels noranta) la celebrem i la volem omplir de bellesa.

"És important per a la salut creativa de la ciutat que tota aquesta efervescència artística no acabi quan, en cert moment de la seva carrera, les creadores deixen de poder-se permetre treballar de manera no remunerada"

3. Què pot fer el teatre per retratar el món?
El filtre de l’escena ens permet abordar la realitat des d’una dimensió simbòlica i poètica, de manera que podem parlar no només al teu cervell, sinó també al teu cor i a les teves vísceres. I això resulta molt eficaç quan tens certes coses a dir.
    De totes maneres, amb Hermafrodites a cavall no volem només retratar la realitat, sinó que ens servim de l’escena per somiar mons millors, perquè pensem que somiar-los és l’única manera de fer-los possibles.   

4. Com veieu la creació teatral a Barcelona?
Activa, emprenedora i precària. Les sales d’assaig de tots els espais de residència, centres cívics, fàbriques de creació i escoles de teatre de la ciutat estan plenes de companyies que mantenen un pols creatiu interessantíssim i gairebé frenètic. Comptem amb nombrosíssimes professionals de tots els àmbits de les arts escèniques que treballen amb un talent i una solvència sorprenents... en unes condicions de precarietat igual de sorprenents. És important per a la salut creativa de la ciutat que tota aquesta efervescència artística no acabi quan, en cert moment de la seva carrera, les creadores deixen de poder-se permetre treballar de manera no remunerada. És per això que iniciatives com la beca Ciutat de Barcelona són determinants, i no com a excepció sorgida d’una situació de pandèmia, sinó com a aposta institucional.

GLÒRIA BALAÑÀ: Els ossos de Montaigne

1. La beca Ciutat de Barcelona t'ha permès arriscar-te més?
Sí, és un fet. D’entrada el que m’ha permès és disposar d’un temps de recerca i pensament, enfocats en la creació. Poder tenir uns recursos destinats a una part molt important d’un procés de creació com és la recerca i la reflexió és com un privilegi que no hauria de ser. És un temps molt valuós que hauria de tenir-se en compte, en qualsevol procés creatiu però, sobretot, quan parlem de nova creació. Ajudes com aquestes permeten, també, sortir de la lògica del mercat i poder treballar sense pressió, amb la profunditat i el recolliment necessaris per explorar altres llocs.

2. Per què has agafat la figura de Montaigne?
Al cor del projecte hi batega la idea de la pausa, de l’aturada del temps, i de la filosofia. Volíem relacionar aquests conceptes, fer una recerca sobre textos filosòfics que reflexionen sobre el temps i veure com els podíem dur a escena. Evidentment, darrere hi ressona la situació que vivíem —o vivim i viurem— de confinament. Llavors va aparèixer una notícia sobre les restes de Montaigne, que es van trobar fa poc al Museu d’Aquitània, i vam adonar-nos que la figura de Montaigne reunia les dues llavors principals del projecte, ja que va ser un pensador que es va retirar de la vida durant deu anys per escriure els seus reconeguts Assajos. Va aturar-se a pensar i escriure i, per a això, es va aïllar en una de les torres del seu castell. En la seva figura teníem, doncs, tant el filòsof com la mateixa idea de pausa.

"Potser el teatre ha de posar-se unes lents més brechtianes i mirar de fer estranya la realitat per poder copsar-la millor"

3. Què pot fer el teatre per retratar el món?
No sé si el teatre ha de retratar el món, o el que ha de fer és permetre entreveure altres mons possibles. O, en tot cas, poder fer retrats ben diversos. La força del teatre és l’emoció que pot transmetre en l’aquí i l’ara, en la vivència directa que es produeix i que té un efecte transformador, per petit que sigui, allà mateix. Sortim del teatre i ja som uns altres. Peter Sellars deia que la història és parlar de les coses que han estat i la poesia és parlar de les coses que podrien ser. És a dir, que el teatre ha de servir per trobar les coses que no sabem, les que no es veuen d’entrada, aquelles que tenen a veure amb el misteri de la vida. Per això, potser el teatre ha de posar-se unes lents més brechtianes i mirar de fer estranya la realitat per poder copsar-la millor.

4. Com veus la creació teatral a Barcelona?
Tinc la impressió que, des de fa poc, s’està mirant d’obrir els espais a espectacles de creació, que segurament necessiten més temps de preparació que si treballes amb textos ja escrits. Com deia abans, el temps de recerca en tot procés és molt valuós, sigui quina sigui la creació que fas. Però quan no tens un text dramàtic i parteixes d’unes idees, encara necessites més temps perquè no tens una estructura de partida. I cal buscar, i perdre’s, per poder trobar i anar definint allò que vol ser explicat. I potser també, o almenys en el meu cas, tenen a veure sovint amb processos de recerca personal. Això no vol dir que no hi hagi una recerca o connexió personal forta quan treballes amb un text preestablert. Sempre hi ha una escolta molt forta a l’inici, una escolta als impulsos, a les pulsions internes. O sigui que, en aquests moments, tinc la sensació que hi ha una obertura cap a la creació, com una oxigenació, com ganes de renovar l’aire. Però calen més infraestructures i recursos per poder fer creació, i que no estiguin necessàriament lligats a la producció. I en aquest sentit, les beques en general són necessàries i, en concret, la beca Ciutat de Barcelona, un gran encert.

SEGUEIX LLEGINT: De Bartís a Weerasethakul... L'ABC dels espectacles que han marcat el segle XXI