Per Andreu Gomila

Rabih Mroué va estrenar 'Riding on a cloud' per recordar què va passar al seu germà Yasser durant la guerra del Líban, el 1987. Fa trenta anys que aquest artista libanès es mou entre el teatre, el cinema i les arts visuals. I ha aixecat una de les obres totals més interessants d'aquest segle, sempre fent-se preguntes, sempre amb el compartir com a objectiu. Al Grec, podrem veure una part de la seva obra.

De quina manera és contemporània encara 'Riding on a cloud'?
La peça ara fa deu anys, ja que la vaig estrenar el 2013. I no he parat de fer-la. Sembla que interessa la gent i per això, d'alguna manera, és contemporània, especialment perquè la crisi mundial i política és arreu. A part d'això hi ha una història que va més enllà de la tragèdia, de la ferida que va patir el meu germà Yasser durant la guerra del Líban. Crec que formula idees i preguntes que són filosòfiques i poètiques, també polítiques. Preguntes que no tenen resposta i que la gent es fa per trobar les seves pròpies respostes. Cada vegada que intentes respondre a preguntes com per què somiem, per què no somiem, som víctimes o no, què és la representació, què vol dir fer d'un mateix sense ser un mateix, et col·loques en una situació contemporània. Totes aquestes preguntes no estan relacionades amb els esdeveniments actuals. Són filosòfiques. És com tornar a Aristòtil.

Quina importància té la memòria en la teva obra?
És important, però no és essencial. És més important el binomi absència/presència, els documents, ficcionar la realitat... La memòria és una branca d'això, però si m'interessa per alguna cosa és perquè és humana. Quan parlem de memòria humana em refereixo al fet que recordem i oblidem coses sense que això estigui sota el nostre control. No depèn de nosaltres oblidar i recordar. Podem insistir a mantenir un record durant molt de temps, però hi ha detalls que s'esvaeixen, que agafen formes noves. Avui dia, per exemple, els tribunals saben que no poden confiar del tot en els testimonis perquè tots sabem que, de vegades, la memòria fa trampes i que la nostra ment ens fa creure coses que no han passat de debò. La memòria m'interessa en el sentit de com escrivim la història, com triem, esborrem, què llencem, què guardem.

"El primer que va fer el meu germà Yasser va ser escriure poesia. Va convertir-se en poeta. I 'Riding on a cloud' va ser el títol del seu primer llibre2"

La guerra també és important per a tu, oi?
No m'interessa explicar què passa, què ens va passar durant la guerra, que la gent senti els horrors de la guerra i senti llàstima per nosaltres, que simpatitzi amb nosaltres, que vessi llàgrimes, que se sorprengui perquè vam sobreviure. En la meva obra, penso la guerra, no l'explico. Això vol dir distingir una paraula de l'altra, veure que cadascuna té el seu passat, la seva complexitat. També m'interessa saber-ne les raons, saber per què va passar el que va passar, per evitar-ne una altra. Al Líban, vam tenir gairebé quaranta anys de guerra civil i, quan va acabar, amb un acord entre totes les faccions, no ho va fer solucionant els problemes. Van decidir deixar de lluitar, però van deixar els problemes allà, irresolts. Vam fer una amnistia per a tots els criminals, que ara són els que governen el país. La guerra és encara allà... Hi ha pocs intel·lectuals que facin aquesta feina i, per tant, no n'hi ha prou.

On queda la poesia, en tot això?
En la meva obra, la poesia està relacionada amb els éssers humans com a éssers polítics, així com Aristòtil separa els éssers humans dels animals. Diu que els éssers humans poden formular idees abstractes o fer servir metàfores. Respecte a 'Riding on a cloud', el que m'importava era com el meu germà Yasser va tornar a aprendre el llenguatge. Per culpa del tret al cap que va patir, va perdre el llenguatge. Va convertir-se en afàsic. Va haver de tornar a aprendre a llegir, a parlar, de zero. Tenia 17 anys. Va lluitar molt per tornar a adquirir característiques d'ésser humà. El primer que va fer va ser escriure poesia. Va convertir-se en poeta. I 'Riding on a cloud' va ser el títol del seu primer llibre. A la performance, utilitzo molts versos i poemes seus.

Com relaciones allò polític i allò personal en la teva obra?
Cada obra d’art, cada obra de teatre és política en essència. No podem deixar de ser polítics. Com a éssers humans, som polítics. Fins i tot quan fas art per l'art adoptes una posició política. La relació entre allò polític i allò personal és molt important en la meva obra. Porto el nivell personal al primer pla, però no perquè sigui excepcional, sinó com un pretext per parlar de temes polítics. Intento confrontar el personal i el polític, però no per acusar ningú. Em serveix per posar preguntes i plantejar idees no acabades.

"Quan vaig començar a fer teatre, a principis dels anys noranta, immediatament em vaig mostrar escèptic sobre la manera com es feia teatre"

Dius que les teves obres són actes per desaprendre.
A les meves obres, no vull interpretar el paper de mestre. No vull que ningú aprengui res. Quan ensenyes, et posiciones a dalt de tot, estableixes una jerarquia. Quan ho fas, deixes clar que el coneixement et pertany. Jo vull allunyar-me de l'ensenyament. El que vull és compartir, els meus pensaments, les meves preocupacions, els meus dubtes, les meves idees, també les idees no acabades. Compartir no és ensenyar. Estic obert a escoltar les idees i opinions del públic. Compartir vol dir que estem al mateix nivell, jo com a artista i el públic com a espectadors. Per això no crec en conceptes com èxit o fracàs, perquè no som a l'escola fent un examen.

Fa anys que compagines el teatre amb les exposicions i les pel·lícules. Què hi busques?
Quan vaig començar a fer teatre, a principis dels anys noranta, immediatament em vaig mostrar escèptic sobre la manera com es feia teatre. Ho vaig deixar córrer i vaig preguntar-me: què és el teatre? Per què fem teatre? Com fem teatre? I aquestes preguntes encara em ressonen, avui. No deixo de fer-me-les. No tinc respostes. Es transformen, canvien, segons les circumstàncies, les condicions de vida. Als vuitanta i noranta no hi havia internet. Ara som en una altra època. La pandèmia ens va fer pensar en el teatre d'una altra manera, també. Una de les respostes que vaig trobar és obrir-me, mirar al meu voltant. Per això vaig abocar-me a altres mitjans: l'escriptura, l'art visual, el vídeo, les pel·lícules, el disseny gràfic... També la música. Tot està relacionat. He esborrat les fronteres. Si dic que 'Riding on a cloud' és una obra de teatre és perquè vull discutir amb la gent de teatre què és el teatre.

SEGUEIX LLEGINT: Jordi Prat i Coll vs. Jumon Erra: el renaixement del musical en català