No pateixis que aquesta anècdota no és tan extensa com els dos espectacles signats pel director i escenògraf polonès Krystian Lupa que lideren el rànquing d'obres més llargues de la història del Grec: Els germans Karamàzov (2005) durava 9 hores i mitja, i Extinció (2002) es prolongava una mica més enllà de les 7 hores.

Com que Lupa és un dels referents del teatre europeu, s'ho podia permetre. I cal anotar que en tots dos casos se'n va sortir amb nota. L'adaptació d'una de les grans novelles de Dostoievski que narra l'enfrontament entre un pare i els seus quatre fills per reflexionar sobre la part fosca de l'ésser humà va tenir en aquesta versió escènica del 2005 els mateixos intèrprets del Teatre Stary de Cracòvia que l'havien fet una dècada abans. Potser ja no tenien l'edat dels personatges, però mantenien l'esperit de l'obra. El muntatge era en polonès. I si no el parles, pots pensar que era un hàndicap afegit. Però tot és qüestió d'entrar-hi i, al final, gairebé no te n'adones de la lectura dels sobretítols.

Els germans Karamàzov tenia dues parts de tres hores i mitja cadascuna, amb un descans d'una hora en el que se servia el sopar. També es va fer la proposta de veure l'obra partida en dos dies. I, aleshores, cadascú sopava quan volia. Potser et sembla que és un muntatge fora de mida, però Lupa entén aquests espectacles com una mena de marató. Quan l'espectador arriba a la primera hora i mitja, supera la son, el cansament i la falta de concentració. Tot un repte. A més, si ets seguidor del Grec, el 2002 ja t'havies pogut entrenar amb les 7 hores d'Extinció, de Thomas Bernhard, un espectacle interpretat per la companyia del Teatr Dramatyczny de Varsòvia, ple de silencis i amb un monòleg d'entrada de 40 minuts.

Quan el teatre és bo, la durada no importa.