Per Andreu Gomila

Nascuda a Londres el 1983, de pare jamaicà i mare de Ghana, amb experiències vitals a Guadalupe, Nicaragua i Cuba, abans d’instal·lar-se, el 2009, a Madrid i, el 2014, a Sevilla, i llicenciada en Història de l’Art a Essex (2005). Fins aquí, gairebé res no ens faria pensar que de qui estem parlant és d’una ‘bailaora’ afrodescendent, una dona que té mitja Europa bocabadada i que, amb 'The disappearing act', el seu primer solo, està causant ovacions arreu. La tindrem al Grec 2023 després que aquest gener hagi estrenat l’espectacle al Festival de Flamenc de Nimes. Però, qui és Yinka Esi Graves?

1. UNA ESPONJA    
Diuen que als cinc anys va anar al Carnaval i va tornar a casa que s’havia après tots els passos. Però va estudiar història de l’art i volia fer pel·lícules, i encara que ha portat a terme alguna petita incursió en el cinema, la seva passió és el flamenc. Va començar a interessar-s’hi de debò en l’últim any de carrera, encara que balli des de molt petita. Fa gairebé una dècada que és a Sevilla, on va anar per continuar aprenent flamenc. Per poder pagar-se les classes va fer de locutora de ràdio, de guia turística...
    Ella ho explica així: “Me’n vaig anar d’Anglaterra a Madrid, on vaig estudiar a Amor de Dios. Després de cinc anys, em vaig traslladar a Sevilla perquè vaig entendre que a Andalusia el flamenc era present arreu, en la manera de parlar de gesticular i de viure. Ho vaig entendre com anar a Harlem o al Bronx per acostar-se al hip-hop. El sud m’ha tractat molt bé, només arribar va ser quan em van trucar per participar en el documental 'Gurumbé. Canciones de tu memoria negra', de Miquel Àngel Rosales”.

2. UN ART (TAMBÉ) AFRICÀ
Yinka és una ferma defensora de les arrels africanes del flamenc. Recorda, per exemple, que en la primera pel·lícula en què es veu un ‘bailaor’ ballar, feta pels germans Lumière a l’Exposició de París de 1900, l’home que es veu a l’escenari és Jacinto Padilla, també conegut com a El Negro Meri o El Mulato Meri. “És com una cosa que hi és però que ningú veu”, assegura. “A mi em desperta moltes preguntes, si aquesta persona era al quadre com a exemple, quin era l’ambient per aquell temps?”, afegeix.
    “El que estic entenent cada cop més —explica— és que el que hi ha d’africà al flamenc no són tant els passos o ritmes específics, sinó la manera de concebre com el ball i la música s’articulen amb la comunitat. La relació entre un ritme dinàmic, un vocabulari específic i la idea que els que miren també hi participen, són coses de què parla Dr Wray en el context de formes expressives de la diàspora africana. Aquesta idea de jugar amb l’energia”.

3. INFLUÈNCIES: DE NORA CHIPAUMIRE A PICTURE KODAK
Des de la casa de la dansa de Londres, Sadler’s Wells, li van demanar a Yinka quins eren els noms que més l’havien influït a l’hora de ballar i, tret de Padilla, tots són afrodescendents. Comença amb Nadeeya GK, una ballarina camerunesa criada a Itàlia i instal·lada a França. També parla de Picture Kodak (Love Divine), ballarina nigeriana: “Sovint m’atreuen els ballarins amb una qualitat del moviment fora de l’estètica de la formació acadèmica de la dansa. Love Divine ha treballat amb les estrelles més grans del món, com ara Beyoncé, Wizkid, Burna Boy... en un moment en què finalment els artistes africans estaven sent reconeguts en el mainstream. No obstant això, el seu compromís amb el ritme i el temps és rellevant ahir, avui i demà. Una de les preguntes que em planteja veure una ballarina com LD és com mantenir-se fidel a la urgència i l’energia que té quan treballa als teatres. Una pregunta molt important per al flamenc”.
    El ballarí i coreògraf nigerià Qudus Onikeku, que va passar pel Grec 2021, també hi és, a la seva llista: “Qudus té un profund arrelament al terra (i a tot el que pot simbolitzar) que, com a ballarina de flamenc, envejo! Crec que, en part, és aquesta qualitat física de fonamentació absoluta la que fa que el seu moviment arreli tan profundament en el públic”. Però si hi ha una artista que ha deixat una petjada profunda en ella és la nord-americana, nascuda a Zimbàbue, Nora Chipaumire, una de les estrelles del Grec 2019. Va poder fer un taller amb ella a Nova York i diu que la té “meravellada”. El seu treball, explica, “m’ha ajudat a entendre millor les meves motivacions per expressar-me a través del moviment i donar-hi valor”. I afegeix: “La nhaka de la Nora practica una ‘cartografia de tecnologies animistes’; més enllà d’oferir una estètica, comparteix un conjunt de valors per afinar un cos expressiu, receptiu i comunicatiu. El treball de performance de la Nora és directe, polític i bonic. Contínuament difumina les línies entre la recerca, l’actuació, la pràctica i el pensament, tal com mostra el seu treball digital. Ella m’ha inspirat a esforçar-me per fer un treball que m’ajudi a ser jo mateixa més enllà dels límits d’un gènere o un mitjà”.

4. EL SOLO: 'THE DISAPPEARING ACT'
La primera peça en solitari de Yinka s’inspira en les pròpies experiències com a ‘bailaora’ de flamenc afrodescendent i en les qüestions històriques i de representació que han sorgit al llarg de la seva carrera. L’eliminació, l’absència i la invisibilitat es converteixen en materials per treballar des de la dansa. Experimentant amb la dansa, el flamenc i diferents textos i vídeos, l’obra es presenta en forma d’un “concert party”, gènere escènic de Ghana, país d’ascendència de l’artista. A l’obra col·laboren el destacat guitarrista flamenc Raúl Cantizano, pioner de la improvisació en aquest gènere; el bateria i poeta Remi Graves, les reflexions del qual sobre els temes que aborda l’obra i la seva experiència tocant gèneres musicals diferents del flamenc han estat fonamentals en la seva creació, i la cantant flamenca Rosa de Algeciras, que ha escrit una lletra específicament per a l’obra.
    Jacinto Padilla és una peça clau en aquesta obra, un punt de partida determinant: “Estic intentant excavar l’absència com una força tangible, alguna cosa material, amb què jugar, capgirar, empènyer-la. En definitiva, parlar de com les persones d’ascendència africana continuen resistint-se a l’eliminació”.

SEGUEIX LLEGINT: Cabosanroque: “Necessitem la poesia per interpretar la realitat”