Per Andreu Gomila

Si hi ha un espectacle del Grec que és especial, no és altre que 'Ombra (parla Eurídice)', una producció de la Schaubühne de Berlín dirigida per la directora anglesa Katie Mitchell a partir d'una obra d'Elfriede Jelinek, premi Nobel de literatura 2004. I diem que és especial perquè es tracta de la primera visita a casa nostra d'una directora singular que fa molts anys que es troba entre els millors d'Europa i que, per desgràcia, no havíem tingut l'oportunitat de veure mai.

LA REINA A L'EXILI
Els mitjans britànics qualifiquen Mitchell com “la reina d'Anglaterra” a l'exili o “la millor directora d'escena viva”. Poca broma, doncs. Jo la vaig descobrir a primers del segle XXI amb el muntatge que va fer de l''Atemptats contra la seva vida' de Martin Crimp al National Theatre londinenc. Mai no havia vist res com allò, amb vídeo en directe recreat en escena, diferents accions alhora, tota la tecnologia posada al servei del teatre. Brutal. En els últims anys, però, ha visitat poc el seu país. I potser té a veure a com li deien: la “vàndala” del teatre. “Això passava fa deu o quinze anys, quan treballava allà. Però ara hi vaig molt poc i aquells crítics no deuen haver vist el que he fet en tot aquests temps. Al Regne Unit, els agraden més les interpretacions conservadores dels materials clàssics, ja que necessiten reconèixer-se en el passat”, assegura la directora. El cert és que gairebé la totalitat de la seves produccions presents, ara mateix, són entre Alemanya, França i els Països Baixos.

DE LA GENERACIÓ DE CALIXTO BIEITO
La conversa amb Mitchell és per telèfon. Ella és a Anglaterra i nosaltres a Barcelona. Té ganes que es vegi 'Ombra' al Grec, ens diu. Manté una molt bona relació amb alguns barcelonins que també volten per Europa, com Calixto Bieito, amb qui va coincidir d'estudiant a Estocolm. Tots dos són “eduardians”, és a dir, austers en la manera de vestir-se i moure's. Tot dos, també, tenen molt a veure en la concepció de la posada en escena com un artefacte artístic, en la seva radicalitat. I en no ser gaire estimats a casa. “Allà [a l'Europa continental] volen que el teatre s'enfronti a la realitat quotidiana i no veuen el text de l'obra com el més important”, afirma Mitchell. Alhora assegura que a Alemanya, per exemple, estan més interessats en el concepte, en el que hi ha per sobre, el per què, cosa que al seu país, diu, no els interessa gens. Bieito, segurament, estaria molt d'acord en això.

ELS CLÀSSICS S'HAN DE REESCRIURE
Tot i una certa preeminència pels clàssics, la carrera de Mitchell està molt lligada als grans dramaturgs del nostre temps, com el mateix Crimp, de qui ha muntat mitja dotzena d'espectacles, Simon Stephens o Peter Handke. Però ha estat a partir dels clàssics del teatre (Txékhov, sobretot) i de l'òpera amb qui s'ha fet un nom. Al Grec, de fet, veurem la versió que Jelinek ha construït al voltant del mite d'Orfeu i Eurídice. Ella creu que, “a l'hora de fer els clàssics no hi ha regles”. “Una cultura sana ha d'entomar els clàssics com si s'haguessin escrit avui dia: les interpretacions de manera conservadora no valen, aquells textos escrits fa tants anys s'han de reinterpretar”, dispara Mitchell.

FEMINISME, ABANS QUE RES
Nascuda el 1964, Mitchell és una de les poques dones de la seva generació que estrena regularment als principals teatres d'Europa. I ho sap. No és casualitat, doncs, que el seu nom esclatés a nivell internacional amb la versió de 'Les ones' de Virginia Woolf. O que ara treballi amb Jelinek, així com abans ho va fer amb Herta Müller, premi Nobel de literatura 2009. Sarah Kane, Alice Birch, Charlotte Perkins Gilman, Friederike Mayröcker o Lucy Kirkwood formen part del seu repertori, així com la senyoreta Júlia, les tres germanes, les troianes, Ifigènia, les criades i Dido. “Sempre, des del principi, m'he preocupat pel rol de l'experiència femenina en el món, tinc una gran responsabilitat com a artista dona”, diu. I aclareix: “Les meves obres són actes polítics que es dirigeixen a les dones joves que venen darrere meu”. Creu que vivim temps molt emocionants per a les dones, ja que es replantegen molts temes, com la identitat de gènere, la diversitat... “Cada obra meva és una conversa amb el moviment feminista”, indica. Assenyala, a més, que està molt a sobre del que fan les dones joves d'avui, de qui ha après moltes coses, com les noves mirades sobre la identitat de gènere.

CINEMA DINS DE TEATRE
'Ombra', sí, neix de les ganes de Jelinek d'actualitzar la figura d'Eurídice, però Mitchell ha treballat el text més enllà de les paraules de la premi Nobel austríaca, ja que, amb Alice Birch, n'ha escrit un guió cinematogràfic. D'aquesta manera, els espectadors veuran una pel·lícula en escena. Fa molts anys, quan va fer 'Les ones', la directora va haver d'enfrontar-se al problema que havia de traslladar a escena una novel·la on els personatges no parlen, sinó que pensen. “El vídeo em permetia fer-ho a través de plans curts, podia arribar més lluny, podia mostrar els detalls, que el pla general del teatre no et deixa veure”. A més, podia afegir una forta càrrega de subjectivitat. I és que el teatre de Mitchell trenca convencions, gèneres i, sobretot, molts prejudicis. Crea espectacles totals on els límits només els posa l'espectador.