ARTICLE

Situat en l’antiga pedrera de Montjuïc, i inspirant-se en el model del Teatre d’Epidaure, l’arquitecte Ramon Reventós i el paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí van dissenyar el teatre a l’aire lliure i els jardins de l’anomenat Teatre Grec el 1929, amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona. Aquests fets són prou coneguts, però el que és ignorat és el protagonisme de diverses dones en el seu impuls, recuperació, programació i gestió al llarg de gairebé un segle. Recorrem aquesta vinculació històrica de la mà de Mercè Saumell, professora i investigadora en arts escèniques.

Per Mercè Saumell

Àurea de Sarrà: dansa lliure i esperit hel·lènic
La primera dona destacada vinculada al Grec va ser la barcelonina Àurea de Sarrà (1889-1974), una ballarina que s’identificava amb la dansa lliure d’Isadora Duncan, així com en la recreació dels ritmes de l’antiga Grècia. Sarrà ja havia actuat a Atenes, i quan l’arqueòleg Pere Bosch i Gimpera va incloure el Congrés d’Arqueologia dins de l’agenda de l’Exposició, va interpretar amb gran èxit Demèter, acompanyada pel cos de ball del Gran Teatre del Liceu. Aquell mimodrama ens demostra que Sarrà estava al dia de les tendències europees, com mostrava la peça mímica Amor i Psique, sobre l’oracle de Delfos, que la ballarina austríaca Grete Wiesenthal havia presentat uns anys abans a Viena, sota la direcció del prestigiós Max Reinhardt.

La presència de la ballarina Sarrà al Grec va continuar el 1930, mitjançant els Festivals Clàssics Àurea, que ella mateixa liderava amb Ambrosi Carrion com a director d’escena. L’alcalde d’aquells moments, Joan Antoni Güell i López, compte de Güell i marquès de Comillas, desitjós d’atraure un turisme internacional culte i benestant, va aplaudir aquelles “tragèdies de l’antic art dramàtic grec”.

Els Festivals incloïen mimodrames inèdits com els que Carrion va escriure per l’ocasió:  Mediterrània, Fedra i Niobe, amb partitures d’Eusebi Bosch i direcció musical de Pere Vallribera. Sarrà hi combinava la reconstrucció arqueològica amb la modernitat de la dona del segle XX. I el seu exemple va ser recollit per la ballarina belga Ivonne Attenelle, que dirigia els cursos de dansa rítmica a la Residència Internacional de Senyoretes (1931-1939) amb seu al Palau Reial de Pedralbes. Justament, programaven les seves Festes d’Art d’Estiu al Grec, amb la presentació de danses de l’antiga Grècia.

Tot i la mirada crítica d’alguns intel·lectuals, com Sebastià Gasch, que les qualificaven de “ballarines pseudoclàssiques”, aquestes artistes sintonitzaven amb els moviments femenins que defensaven nous models corporals i una gran autonomia creativa. Una fita memorable va tenir lloc el 1932: l’estrena al Teatre Grec d’Electra, d’Hugo von Hoffmansthal, amb la mítica Margarida Xirgu al capdavant.

La postguerra i el ressorgiment: Mercedes de la Aldea
En acabar la Guerra Civil, el teatre va restar abandonat fins a la seva reobertura el juliol de 1952, de nou de la mà d’una dona i dels antics grecs. En aquella ocasió va ser la també barcelonina Mercedes de la Aldea (1931-1954), formada a l’Institut del Teatre, qui va presentar-hi Edipo Rey, de Sòfocles. L’artista formava part de moltes iniciatives de renovació del teatre de la ciutat, tot fundant grups com Yorick (amb Àngel Carmona) o Teatro de la Juventud (amb el cineasta Jordi Grau). Més tard, es va unir al Teatro Estudio dirigit per Juan Germán Schroeder. Aquesta companyia va comptar amb altres actors destacats, com Ana María Noé i un joveníssim Adolfo Marsillach. El gran objectiu d’Aldea i de la seva col·laboració amb Schroeder va ser la recuperació del Teatre Grec de Montjuïc per a les representacions teatrals. Una prematura i tràgica mort per accident, però, va truncar la seva prometedora carrera.

Dolly Latz: l’audàcia d’un cicle clàssic
I de nou una dona i els grecs prendran l’escenari del Teatre Grec. Parlem de Maria Dorothea Latz, Dolly Latz (1908-1959), que s’havia format com a pedagoga a la Universitat de Frankfurt i més tard com a professora de l’Escola Montessori a Roma, però que tenia una gran vocació pel teatre, especialment després de coincidir amb Max Reinhardt a Berlín. La família de Latz es va instal·lar a Barcelona a inicis dels anys trenta, tot fugint del nazisme, i tot va fer un gir arran de la coneixença de Latz amb l’alcalde, Antoni Maria Simarro. Aquest era amant de la cultura clàssica i, impressionat pel gran domini que Latz tenia dels tràgics, li va encarregar la formació d’una companyia per oferir un cicle de teatre clàssic al Grec. Així va néixer Ciudad Condal que, sota la direcció de Latz, va fer reviure les grans tragèdies àtiques durant les nits dels estius de 1955 i 1956. Les crítiques i la reacció del públic van ser molt favorables. Electra, Antígona, Las troyanas i Prometeo encadenado van poder veure’s el 1955 amb un elenc de més de 20 actors i amb un total de 48 funcions. Mentre que Medea, Ifigenia en Táuride i Hipólito coronado van ser representades l’estiu de 1956. Hi havia també el projecte ambiciós de fer gires internacionals, però l’arribada de l’alcalde Josep Maria de Porcioles a la Casa Gran va acabar amb aquella aventura i amb la dissolució de la companyia. La fita de Dolly Latz resulta encara avui molt rellevant. Caldria estudiar amb més detall la seva influència en generacions posteriors i la seva iniciativa malgrat el clima de censura i propaganda. 

Dones en temps difícils: resistència i innovació
Després, el Teatre Grec va estar ocupat pels Festivales de España, promoguts per la Secretaría de Educación Popular depenent, des de 1953, del Ministerio de Información y Turismo, que promovia aquells festivals destinats a l’entreteniment i a la instrucció. Tot i les limitacions i intermitències, la presència femenina no es va aturar.

El 1960 Núria Espert va causar sensació com a protagonista d’un Hamlet, tal com abans havien fet la francesa Sarah Bernhardt o la danesa Asta Nielsen. El públic es va dividir entre qui cridava i picava de peus en senyal de protesta i qui aplaudia amb entusiasme. Entre 1969 i 1972, el Teatre Grec va restar tancat, tot i que de nou Espert havia intentat reobrir-lo el 1971 amb Yerma, de García Lorca, amb direcció de Víctor García i la innovadora lona elàstica, escenografia de Fabià Puigserver. Aquell espectacle ja anunciava el nou període postfranquista, però, tot i que van començar els assaigs al recinte, l’Ajuntament va suspendre’n l’estrena a darrera hora.

Maria Lluïsa Oliveda: la gestora que va obrir portes
El Teatre Grec va tornar a obrir de nou per iniciativa d’una altra dona, també barcelonina: Maria Lluïsa Oliveda (1922-2020) qui, de forma privada, va gestionar les temporades 1973-1975. Oliveda provenia del teatre universitari i havia format part del Teatre Studium de Lluís Masriera des de 1950. També va fundar Pequeño Teatro el 1957. Quan Porcioles va anunciar el 1972 un concurs per gestionar el Teatre Grec, es van presentar dos candidats: ella i Ramon Bascompte. L’edició de 1973 la van gestionar ambdós, però les de 1974 i 1975 les va dirigir Oliveda en solitari. Des de l’inici, va programar per a tothom, alternant textos de repertori amb dansa i cantautors. I el públic va respondre. L’any 1975 va voler que un espectacle de l’AEADG de Ricard Salvat fos present en la programació: Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, que començava a ser històric deu anys després de la seva estrena. També va apostar per les noves companyies, com Dagoll Dagom que estrenava Nocturn per a acordió sobre el poeta Salvat-Papasseit. Van ser-hi altres grups del Teatre Independent com Tábano de Madrid o concerts de Joan Manuel Serrat o Ana Belén i Víctor Manuel. Oliveda va ser una defensora dels drets de les dones i, juntament amb Maria Josep Ragué, va promoure en els anys vuitanta iniciatives al respecte tals com Teatre+Dona.

Temps de festival: Marta Tatjer i Elena Posa
Ja en el període democràtic, dues altres barcelonines van dirigir el Festival Grec després que se’n fes càrrec l’Assemblea d’Actors i Directors, que va programar de forma autogestionada el famós Grec 76. L’any 1978 la història del Grec va iniciar una nova etapa com a Festival d’Estiu de Barcelona. Després del període comandat per Biel Molla i per Joan Maria Gual i Josep Anton Codina, Marta Tatjer (1943-2019), llicenciada en Belles Arts, va prendre les regnes de les edicions de 1986 i 1987. Va instaurar les Festes de la Mercè i, en el seu mandat, el Grec va consolidar el caràcter de Festival Internacional d’Estiu tot reservant els grans espectacles per a l’escenari de Montjuïc. Per la seva banda, Elena Posa (1949), historiadora, periodista i gestora cultural, va dirigir el Grec durant un llarg període, de 1988 a 1995, i en la seva programació van destacar noms internacionals i un equilibri entre les propostes escèniques i els concerts. També va donar un important impuls als creadors locals en un moment d’eufòria en coincidir amb els Festivals de Tardor (1989-1991), dirigits per Mario Gas dins del marc de l’Olimpíada Cultural dels Jocs Olímpics de Barcelona 92.

Aquest ha estat un viatge de 96 anys per la història del Teatre Grec de Barcelona. I no oblidem que enguany s’enceta una nova etapa comandada per una dona, Leticia Martín Ruiz, historiadora de l’art, musicòloga i gestora cultural. L’estreta relació entre Grec i dona continua