Per Andreu Gomila

Fa dotze anys que Tanya Beyeler i Pablo Gisbert van crear El Conde de Torrefiel i, d'aleshores ençà, han aixecat un projecte escènic que ha deixat mig Europa bocabadada, gràcies a obres com 'La plaza' i 'Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke', entre altres. Gisbert respon aquesta entrevista després d'estrenar mundialment al Festwochen de Viena 'Una imagen interior', espectacle que també passarà pel Grec 2022 després de fer parada al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les. També es podrà veure al Festival d'Avinyó. L'any passat, vam poder veure 'Ultraficción nr. 2 / Los buenos modales', un dels assajos que els ha portat al nou espectacle.

Què és la realitat per a vosaltres?
No ho sé, però et puc dir què és la ficció i el que és la construcció de la identitat, de la nació, d'una llengua, de la idea d'home. És amb el que estem interessats. Realitat és una paraula molt nova, que té 2.000 anys. No existeix per als grecs. Per a ells, realitat és mitologia. En canvi, els romans són els que diuen: això és la realitat, això és el que s'ha de fer. I construeixen les idees d'imperi, frontera... Els conceptes creen realitat, veritats, i nosaltres hem treballat això.

Es pot deslligar el teatre de la realitat?
El teatre és ficció, així com la política o els països. Les paraules són tecnologia de la comunicació i, per tant, són una construcció ficcional. Evidentment que no es pot separar el teatre de la ficció perquè en ell mateix, el teatre, exposa, a la persona que ho està veient, la gran mentida que és la construcció de la societat, perquè t'està construint una xicoteta societat dins una ciutat. El teatre és una mil·lèsima part del que és la construcció de la realitat.

Quin és el lloc de la imaginació en el nostre món?
O fas política o te la fan, diuen. Però hi ha una frase que m'agrada més: o t'imagines o t'imaginen. O tu projectes la imaginació o qualsevol persona projecta la seva imaginació cap a tu. Aleshores, actualment, hi ha una mena d'embut per culpa del qual les persones estem saturades de ficcions, d'imatges, i no som capaces de llançar el nostre imaginari, un imaginari genuí. Estem supercontaminats de capes i capes de ficció que és difícil saber qui és una persona.

"El pes del text és molt important, però sempre arriba al final. Aquesta és la peça en què més tard ha arribat, dues setmanes abans d'estrenar-se"

Què és 'Una imagen interior'?
És l'última peça d'un procés d'un any a partir de la idea de ficció. Seria l’Ultraficción nº 6, però finalment vam decidir canviar-li el nom perquè no és una etapa més, sinó una etapa definitiva que recull, conceptualment, plàsticament, literàriament, musicalment, coreogràficament, tot el que hem treballat.

Com heu treballat la forma?
Durant els assajos, l'únic que fem és això. Els actors no treballen mai amb text. Són hores de situacions, d'impros... Es posa música i es proposen moviments, absurds, trencar formalment les lògiques. A partir d'hores d'impro, com si fóssim una banda, en què estàs comprovant com sona la guitarra, la bateria, crees ritmes, riffs, que després interactuen amb el text. El pes del text és molt important, però sempre arriba al final. Aquesta és la peça en què més tard ha arribat, dues setmanes abans d'estrenar-se. I es tradueix el dia abans de l'estrena. Ha estat intens...

Per què heu fet cinc assajos previs, les 'Ultraficciones'?
Per trencar la construcció de la indústria de l'art, que és estrena absoluta, diners, grans festivals, i no tenir temps pel que és l'experimentació, no tenir temps per a l'error, fracassar, dubtar... Hi hem mostrat els dubtes, les experimentacions, proposar i trencar la lògica de la indústria, que és estrena, diners, premsa, públic... Això redueix la capacitat d'experimentació, que és el que més ens interessa. No m'agrada entrar en una peça de teatre i que m'expliquin quina és la fórmula de l'aigua o de la penicil·lina. Ja n'hi ha d'altres que ho han fet. M'interessa la investigació i la llibertat artística formal. Els temes són sempre els mateixos, des de Sòfocles, Eurípides i Èsquil, i és en la forma on s'avança. Amb les 'Ultraficciones', doncs, podem provar la forma i són processos curts d'assajos.

"El procés artístic dels artistes que m'interessen busca depurar la forma. I depurar la forma és treure decoracions que trobes innecessàries, afegits"

Quina relació té amb 'Kultur' o' La plaza', l'últim vostre que hem vist?
'Guerrilla' va ser el final d'un procés d'investigació de deu anys. Va ser el final d'una etapa i ara estem en una altra, que va començar amb 'La plaza'. Inaugura una nova manera de treballar i d'entendre què és la musicalitat, el ritme i el cos en escena. Estem continuant. I no sé si 'Una imagen interior' és un final.

Sou cada vegada més radicals?
Evidentment, si radical significa anar a l'arrel, sí. El procés artístic dels artistes que m'interessen busca depurar la forma. I depurar la forma és treure decoracions que trobes innecessàries, afegits. Tinc una gran por de repetir-me, no tornar a fer 'Haneke', 'La posibilidad', peces que han viatjat per tot el planeta. 'Una imagen interior' és diferent. Continuem amb text projectat perquè m'agrada molt llegir. I, com que el text arriba sempre l'última setmana, és inviable que un actor, una actriu, puguin memoritzar el text en un dia.

"Quan tenia 18 anys, tenia un col·lectiu de música hardcore. Intentava trobar en el teatre una experiència plàstica i sonora semblant al que era escoltar música hardcore"

Per què creieu que heu connectat amb diversos teatres i festivals europeus?
Des de ben jove em vaig interessar per un tipus de teatre que s'assemblara a la música. Quan tenia 18 anys, tenia un col·lectiu de música hardcore. Intentava trobar en el teatre una experiència plàstica i sonora semblant al que era escoltar música hardcore. Per això, quan em va començar a interessar el teatre, vaig mirar l'avantguarda, el happening, la performativitat, un tipus de teatre que trencara la lògica. No tenia cap interès a arribar a Europa o fer gires pel planeta. Entenc que un país, una ciutat, no porta el teatre que s'hi fa, sinó que importa el que no s'hi fa. Sí, som una rara avis... El Grec no porta peces que ja es fan a Barcelona. Si porta Phia Ménard o Romeo Castellucci és perquè hi ha una manera de fer artística que troba important compartir amb els espectadors de la ciutat. Hi ha festivals que troben important que la nostra manera de fer arribi al seu públic perquè no es fa en aquella ciutat.

La pandèmia ha canviat la vostra manera de treballar?
Sí. Fa dos anys que vivim a Ontinyent, el poble on vaig néixer. Hi hem llogat una nau de 700 metres quadrats, diàfana, amb el terra de ciment, que a Barcelona seria impossible. Podem pintar, tallar, trencar, estar-hi. Té pati, una figuera, dutxes. A Barcelona serien 20.000 euros al mes i a Ontinyent és gairebé gratis. És l'antiga nau d'Iberdrola... Podem assajar-hi, estar-hi 24 hores. La tenim a cinc minuts de casa.

SEGUEIX LLEGINT: Radiografia de la creació teatral contemporània a Barcelona (I): Atresbandes, Col·lectiu Que no Salga de Aquí i Glòria Balañà