Per Andreu Gomila

Ong Keng Seng és director d'escena, d'òpera i de cinema. Ha dirigit durant els últims cinc anys el Singapore International Festival of Arts (SIFA) i ha estat a Barcelona per gaudir del SÂLMON i continuar la conversa amb el Grec, de la qual en tindrem proves aquest estiu, quan el festival de Barcelona posarà el seu focus a Àsia. Coneix prou bé la ciutat i els seus artistes, tot i que reconeix que va descobrir-la, com tot el món, gràcies als Jocs Olímpics de 1992. És una ciutat amb una vida ciutadana molt rica. Crec que hi ha una energia jove molt bona, diu.

Barcelona des d'Àsia
Keng afirma el que més o menys sabem, que Barcelona, en l'àmbit escènic, es troba en els marges de la creació europea, on el centre estaria entre París i Brusselles: És eclèctica, amb una barreja del que és clàssic, el que és modern i el que és nou. En cert sentit, això és bo, perquè és molt porosa, amb gent que es mou entre la dansa, el teatre, la performance, a diferència de, per exemple, Bèlgica, on tot es troba en compartiments més estancs.

Barcelona, segons ell, té molts parallelismes amb Àsia: Ha patit la globalització per culpa dels Jocs Olímpics, però alhora Barcelona s'ha de trobar a ella mateixa, com succeeix a Àsia. I això potser vol dir fer una passa enrere.

Maneres d'entrar a Àsia
Amb el nou flamenco d'Israel Galván i Rocío Molina, diu Keng, ho tenen fàcil, ja que fan servir un referent global, conegut per tothom. Per a què els artistes de Barcelona surtin de l'ombra i puguin entrar en l'òrbita dels de París o Brusselles, assegura, cal establir un diàleg més profund, ja que no es tracta només de fer girar 'productes', sinó de compartir un context més ample. L'autoorganització és molt important i no dependre de gran estructures, afegeix.

Necessitem diàleg, doncs. Mirar què pots oferir i buscar aliats locals: Massa gent pensa només a fer girar els seus 'productes'. I això és perillós. És com l'escuma del capuccino: el cafè és a sota! Si vols girar per Àsia, has d'establir una conversa amb artistes asiàtics, per saber el context de cadascú i poder compartir alguna cosa.

Què està de moda a Àsia?
Com a Europa, Keng diu que el teatre documental és la tendència a l'alça, però deixa clar que el gran continent no és uniforme i que cada país asiàtic està desenvolupant un focus. No hi ha tendència comuna. Cada capital viu un context determinat. Tanmateix, hi ha una gran tensió entre el cosmopolitisme i el localisme, apunta. També ens fa saber que Àsia era interdisciplinària abans de la colonització europea. És a dir, que no hi havia fronteres entre teatre, dansa, música i arts visuals. Ara ens estem recuperant del colonialisme, dispara.

Arts visuals i art conceptual
Keng ens recorda la potència de la cultura visual asiàtica: Pot ser controlada, com al Japó, molt pura. Fins al caos, com a Bangkok, indica. I afegeix: Es pensa visualment. Voldria dir de manera espiritual, però diré emocionalment connectada. Pot ser conceptual, però emocionalment connectada... Sovint, en els treballs conceptuals europeus o de Nova York hi ha un tall emocional, cosa que no passava amb el surrealisme, per exemple, que és molt emocional.

Tampoc no ens hem d'oblidar del que Keng anomena filosofia profunda de les coses, connectada amb la manera de viure, de fer, de sentir. I diu que aquesta filosofia és sobretot conceptual. Hem de reaprendre tot això, ja que vam patir el tall i ens van inculcar la modernitat europea. El treball conceptual era molt natural per als asiàtics, però ara es ven com a art elevat, assegura.