Per Iván Morales. Dramaturg i director d'escena

Arribo de nit a Manhattan, un 11 de setembre, amb una massa carregada maleta vella però resistent, decorada amb un "PRISA MATA" que vaig pintar amb esprai de manera maldestra fa anys perquè no me la tornessin a robar com m'havia passat alguna vegada. Al metro, un treballador esgotat torna de la feina i ens regala a la resta d'usuaris una selecció de balades romàntiques (de George Michael a Michael Bolton). La gent sembla agrair aquesta banda sonora xarona i melancòlica. Baixo a la 2a avinguda, nocturna i gegant, fins arribar a La MaMa Experimental Theatre Club, el teatre de l'off-off Broadway fundat per Ellen Stewart als anys 60, l'únic d'aquella època que encara segueix en actiu, el que serà el meu refugi aquesta primera nit. Allà m'espera l'Eugene Pooh, actor i performer, una mena de Puck musculat vestit amb coloraines i sempre alegre que, malgrat no tenir domicili fix a la ciutat, exerceix, amb la lleugeresa intensa d'un ballarí borratxo, de príncep de New York. Ell serà el meu cicerone durant el mes que passaré en aquesta ciutat. He vingut aquí per buscar textos teatrals, escriure, reconnectar amb una ciutat que va ser molt important en els meus anys formatius de l'adolescència, passar temps de qualitat amb la meva germana, que ja porta un temps vivint aquí, i essencialment agafar distància després d'un dels cursos més intensos que he viscut mai, del qual encara arrossego una feixuga ressaca emocional, que ha exacerbat les meves neurosis, amb les inseguretats i ansietats socials que normalment m'acompanyen amb el volum a 11.

La primera nit dormo a les lliteres de La MaMa, les mateixes parets que van veure néixer artistes com Sam Shepard, F. Murray Abraham o Harvey Fierstein. I per primer cop en molt de temps m'inunda la preuada i al mateix temps tan reconeixible sensació que tot és possible. La nit següent l'Eugene em porta al teatre d'una església prop de Times Square, on una amiga seva trans fa una performance. Abans d'entrar fumem una mica d'herba. Quan li pregunto al meu col·lega què li ha semblat la peça comparteix amb mi la seva filosofia: “Mentre vagi una mica col·locat i vegi gent fent coses interessants, sóc feliç.” Dit això, ens colem per l'església, tancada, a les fosques, i gaudim del silenci. A pocs metres d'allà, el ventre de la bèstia, Times Square, un mar de pantalles led gegants enlluernant-nos amb la seva propaganda, empassant-se qualsevol espai pel dubte, lloant el seu Déu suprem el Capitalisme per boca del seu profeta l'Espectacle.

Quan era adolescent, fa tres dècades, passava per aquí cada matí de camí al meu institut públic. Però aleshores els cinemes porno, les prostitutes i els bojos ocupaven l'espai que després va colonitzar la Disney Corporation

Quan era adolescent, fa tres dècades, passava per aquí cada matí de camí al meu institut públic. Però aleshores els cinemes porno, les prostitutes i els bojos ocupaven l'espai que després va colonitzar la Disney Corporation. A classe jo intentava sense èxit aprendre a tocar el piano mentre mirava enamorat el meu crush, una noia preciosa, de nom Alicia Augello Cook, que m'ignorava. Una pantalla gegant anuncia el musical 'Hells Kitchen', creació d'aquella antiga companya de classe, ara coneguda mundialment pel nom d'Alicia Keys.

Aquella mateixa nit marxem de La MaMa i ens anem al pis d'un amic seu a Brooklyn, a Carroll Street, una zona residencial bastant acomodada on a la tarda els nens blancs ocupen el parc acompanyats de les seves nannies racialitzades. L'Eugene és nòmada, treballa amb la companyia italiana Motus i amb La MaMa, així que viu principalment entre Portugal, Mèxic, Anglaterra, Itàlia i els EUA. Es nega a pagar el que preu prohibitiu que costa el lloguer a New York quan és per aquí, tot i que és el seu campament base, així que va saltant entre apartaments d'amics. Durant aquest mes jo l'acompanyaré en aquest tour domiciliari, intentant evitar els efectes d'una gentrificació de la qual, en certa mesura, també en som còmplices.

Els propers dies, mentre em dedico a escriure el tractament de la meva segona pel·lícula (la feina que em subvenciona aquest viatge), pujo a Broadway pràcticament a diari a veure obres de teatre que pugui traslladar als nostres escenaris, projectes que no siguin tan difícils d'aixecar i desenvolupar com 'El dia del Watusi', però evidentment que m'atrapin i m'interpel·lin d'alguna manera. Veig un parell d'obres que m'interessen, les quals no esmentaré aquí perquè encara no sé si podré accedir als drets quan torni a Barcelona; però sí que puc dir que, tot i que em trobo amb textos impecables, escrits amb envejable intel·ligència i solidesa, que a més dialoguen amb el present de manera lúcida sense infantilitzar el públic, les posades en escena i especialment la direcció d'actors (fins i tot quan es tracta de grans noms històrics de l'escena) no abandonen mai les cadenes del realisme i la versemblança. Aquesta obsessió adolescent per la veritat que ja m'embafa als escenaris de casa als EUA és directament dogma de fe. Strasberg ha fet més mal que el tabac. Quina necessitat hi ha de ser creïble quan pots ser increïble?

Això sí, sigui com sigui, ja s'encarreguen que no et distreguis perquè aquí tot és entertainment. Abans que comenci una obra de teatre amb pretesa ambició intel·lectual posen a tota hòstia un tema de Pitbull perquè no t'adormis. La meva germana i jo anem a veure una gravació en directe del Daily Show de Jon Stewart, el late night de Comedy Central, famós per les seves postures d'”esquerres”, i mentre el presentador et fa riure amb els seus acudits anti-Trump, els armaris empotrats que treballen de seguretat (ells també sempre racialitzats) et vigilen amenaçants, i assegurant-se que no caus en la terrible transgressió de no riure, de no entretenir-te. En un moment donat m'oblido de la regla de no mirar el mòbil i sento un cop fort a la meva esquena: El noi que tinc assegut darrere, públic de l'espectacle com jo, m'ha colpejat amb mala llet. I un dels armaris empotrats corre cap a mi amb ganes de destrucció a la mirada. En aquesta ciutat es respira una barreja de solidaritat compartida, perquè tothom s'està buscant la vida i entenen que tu també ho estàs fent, amb una violència sociopàtica quotidiana que pot aparèixer en qualsevol moment en què algú consideri que no estàs seguint les regles. És com si s'haguessin de defensar de qualsevol dissensió a l'ordre establert, sigui com sigui, perquè també els pot arrossegar a ells.

L'Eugene em porta a La MaMa un parell de vegades, a veure el Free Theatre de Bielorússia i l'Ivo Dimchev. Fins i tot aquest teatre més alternatiu de la ciutat es podria dir que forma part del que Mark Fisher va anomenar Realisme Capitalista

El meu cos recorda aquesta pressió i entenc com d'agressiva podia ser pel meu jo adolescent. En canvi, la meva germana ha abraçat la fe neolliberal i considera que un entorn com aquest l'ajuda a espavilar-se i a prendre les regnes de la seva vida. Ella intenta fer-se un lloc com a agent immobiliària, i m'ensenya pisos de 35,000 dòlars de lloguer mensual, com una mena de palau amagat al Soho on es va rodar 'The Devil Wears' Prada, o em porta a veure l'edifici on viu la filla de Bill Gates. Una col·lega de Madrid que treballa al Wall Street Journal em diu que “yo nunca había salido a correr, pero desde que estoy aquí lo hago cada día, para no volverme loca” i un altre company teatrer que porta anys aquí no té cap problema a explicar-me que intenta fer boxa cada dia perquè si no a la nit es dedica a fumar crack. Per sort al gimnàs de boxa ha conegut una noia que ara és la seva parella. Ella abans també calmava la seva ansietat amb drogues dures. Ara que estan junts els seus vicis quotidians són la tendresa i la marihuana (que aquí és legal i es troba a tot arreu).

L'Eugene em porta a La MaMa un parell de vegades, a veure el Free Theatre de Bielorússia i l'Ivo Dimchev. Fins i tot aquest teatre més alternatiu de la ciutat es podria dir que forma part del que Mark Fisher va anomenar Realisme Capitalista. El primer espectacle és una obra de teatre documental on s'explica la història de Katya Snytsina, la jugadora de bàsquet convertida en activista anti-Lukaixenko, protagonitzada per ella mateixa. Quan la funció acaba el teatre es converteix excepcionalment en un plató on una periodista de la PBS (que més aviat sembla de la Fox) entrevista la protagonista, la directora Natàlia Kaliada, i l'autoanomenada presidenta electa de Bielorússia, Sviatlana Pilipchuk. El missatge és claríssim i no dona espai al debat. El segon és un concert interactiu on el polifacètic artista búlgar Ivo Dimtxev ens demana al públic que valorem les seves cançons, ja que en té 20 i en vol descartar 10 per poder enregistrar un CD que li permeti fer realitat el seu somni de guanyar un Grammy.

La meva parella, la Natàlia, ve a visitar-me uns dies i junts ens instal·lem al que és el meu tercer i últim refugi del mes, un apartament a Bed-Stuy (seguim a Brooklyn) on viu un dels amics d’Eugene, un antic joier dels Wu-Tang Clan que quan sap que vinc de Barcelona em pregunta si conec personalment el seu vell col·lega Mucho Muchacho. Per si no queda clar aquest barri és pur hip hop. A poques passes d’aquí van néixer Old Dirty Bastard i Notorious B.I.G. De fet aquí es va rodar la meva pel·lícula preferida de l’adolescència, 'Do the Right Thing', el primer guió de cinema que vaig comprar i estudiar, i Spike Lee té la seva productora/museu a uns pocs minuts a peu, un evident lloc de peregrinació per a mi.

Amb la Natàlia ens dediquem a fer un tour per algunes de les sales de cinema independents més interessants de la ciutat: el hipster Metrograph, on sembla que facin càsting de guapos abans d’entrar; la sala de cinema del MOMA, on m’empasso unes quantes pel·lícules demencials de Johnnie To; o l’històric Anthology Film Archive (fundat, entre d’altres, pel gran Jonas Mekas). En un passi de 'Lancelot du Lac' de Bresson al Film Forum, la Natàlia s’indigna pels riures del públic en les escenes de sang i fetge. La Natàlia surt del cinema escandalitzada amb el que ella considera que és el problema cultural més gran d’aquest país: la literalitat, assassina del matís i de la metàfora.

Amb la Natàlia també gaudeixo del que potser és el millor espectacle que he vist en aquest viatge, un concert de la Sun Ra Arkestra al S.O.B.'s, un local prou petit com per poder ballar a un pam dels músics, vestits com s’espera dels reis de l’afrofuturisme, com si tot just acabessin de baixar d’un OVNI. Un d’ells, Marshall Allen, ja passa dels 100 anys. Són caòtics, massa músics per a l’escenari minúscul, la taula de so sembla fallar constantment i no hi ha gaire públic a la sala, però la seva energia és un tren que et passa per sobre. L’escenari els alimenta d’una felicitat contagiosa, de la qual ells són canal i amplificador. Feia temps que no em sentia tan lleuger. Si me’n porto una lliçó teatral d’aquest viatge per sobre de cap altra és la barreja de rigor i llibertat amb què aquests genis de l’espai exterior s’entreguen a l’acte performatiu. Durant el temps que dura el concert, no hi ha res més, l’ego es dissipa i només hi ha espai per alimentar-nos l’esperit amb l’alegria essencial de la seva música.

En un dels molts viatges en metro que fem, l’Eugene em parla de tots els seus amics artistes que han marxat de la ciutat perquè ja és impossible viure-hi

En un dels molts viatges en metro que fem, l’Eugene em parla de tots els seus amics artistes que han marxat de la ciutat perquè ja és impossible viure-hi. Tot i que no ho sembla, té 52 anys i porta aquí des dels vint-i-pocs. Ha tingut temps de veure molts col·legues rendir-se a una ciutat tan inspiradora com cruel. “Quan portes tant de temps intentant sobreviure amb el teu art, el més natural és que t’acabis omplint de ressentiment”, em diu. “Pots aconseguir alguns dels teus objectius, i tenir èxits, però fins i tot quan és així, ho fas des d’un lloc molt vulnerable, perquè aquest és el lloc des d’on neix la creativitat.” L’Eugene hi posa molta consciència, a cada segon, per mirar el món amb alegria, i sempre respon a la violència constant de la ciutat amb un somriure.

Aviat agafaré un vol de tornada a Barcelona i, tard o d’hora, acabaré tornant a fer la ronda de sempre: esperar que et responguin a les trucades, buscar finançament i tot el laberint ja conegut que és intentar aixecar projectes, hauré d’entregar el text que he vingut a escriure i enfrontar-me a la possibilitat que no agradi els productors, controlar les meves despeses i intentar estalviar una mica d’una vegada, presentar-me a beques i acceptar els no quan arribin, que de ben segur arribaran, i trobar-me en la desagradable situació de competir amb altres companys per aconseguir espai a les programacions de les properes temporades... És a dir, tornaré a posar la meva passió al servei de la incertesa i del judici aliè. Però em faig la promesa, mentre veig somriure al meu amic Eugene, de no permetre’m caure, passi el que passi, en aquesta nova etapa vital i creativa que encetaré, en el parany més mesquí de tots: el parany del ressentiment.

SEGUEIX LLEGINT: Els que mouen els espectadors: amics, associacions, clubs...