Per Paula Blanco Barnés. Actriu i investigadora

L’any 1989 significà un punt d’inflexió per a la història, la política, la societat, la cultura i el teatre polonesos. Amb la celebració de les primeres eleccions parcialment lliures, Polònia es va convertir en el primer país democràtic del bloc de l’Est.

La inauguració d’aquesta nova era va tenir un efecte doble en la realitat teatral polonesa: d’una banda, va suposar l’explosió d’una onada de llibertat creativa, acompanyada de la creença que s’encetava una etapa en què es podria arriscar artísticament i, de l’altra, l’aparició del teatre comercial. Això va comportar la proliferació de propostes destinades a complaure i entretenir l’espectador, una figura que, amb la incursió del capitalisme, va passar a ocupar un nou rol. De manera cada vegada més habitual, el teatre va esdevenir un lloc on passar-s’ho bé després de la jornada laboral, una activitat més d’oci i consum.

Durant la dècada dels noranta, doncs, es va produir la fi del que podríem anomenar teatre polític, o sigui aquell teatre que s’havia enfrontat des de —com a mínim— el segle XIX, de manera més o menys explícita, als diversos règims que havien mantingut Polònia primer repartida entre diversos imperis i, més endavant, privada de llibertat sota l’ocupació nazi i la dictadura comunista. Tanmateix, en un context polític i cultural com el polonès, el teatre ha estat històricament un espai de resistència i, malgrat les transformacions enormes que ha experimentat el país des de finals del segle XX fins l’actualitat, una part important dels artistes ha decidit desafiar les pressions del capitalisme i mantenir les seves creacions al marge del mandat del consumidor confiant que el seu art té una funció que va més enllà de l’esbarjo.

Una de les figures més destacades que va sorgir durant aquest període de transició i que s’ha mantingut com a referent artístic tant en l’àmbit nacional com en l’internacional és Krystian Lupa. Aquest creador va irrompre en l’escena teatral polonesa als anys setanta amb muntatges que expressaven la seva preocupació per qüestions existencials i un estil absolutament diferent en relació amb el que s’estava fent aleshores. Probablement per això no va gaudir de reconeixement entre els crítics i més aviat va ser tractat amb hostilitat, però la seva persistència i singularitat el van convertir en un dels pocs directors preparats per afrontar artísticament l’era postsoviètica. Lupa aposta per un teatre lliure de mentides per fer front a una nova realitat —el voraç capitalisme liberal— que expulsa tot allò espiritual de l’art i el pensament, concep el teatre no com un espai per passar una bona estona o per anar-hi a cercar diversió, sinó com un lloc perillós per a l’espectador, on s’hi han de plantejar reptes intel·lectuals i ètics, un espai per al ritual, fora de la quotidianitat i les seves distraccions. Aquests principis també afectaran la seva concepció del treball de l’intèrpret, que no ha de “fer veure”, sinó que haurà de “viure”.

Es considera Lupa com el “pare fundador” d’una nova generació de creadores i creadors que començaran a dirigir durant els noranta i la primera dècada del segle XXI. El teatre de Lupa esdevindrà fonamental per a la història del teatre polonès, però el seu llegat va més enllà de les seves produccions, ja que, a més de director i escenògraf, Lupa ha estat mestre i professor de diverses generacions d’estudiants de teatre. Entre els seus deixebles s’hi compta Krzysztof Warlikowski. Podem parlar de certes característiques que formen part del teatre dels que van seguir la “línia Lupa”, tant des d’un punt de vista estètic com temàtic. En les seves posades en escena, la música, l’escenografia, la il·luminació i l’audiovisual estan entreteixits de manera molt significativa amb la feina dels actors, són un element més del joc dramàtic i no funcionen només com a eines per donar-li suport. La figura del dramaturg, d’altra banda, pren una gran rellevància, i les propostes teatrals comencen a barrejar sense complexes textos escrits per a l’escena amb adaptacions de textos clàssics o provinents de la narrativa.

Al mateix temps, sovint es treballa amb material generat a partir de teatre documental. La barreja i la dissolució de límits entre gèneres esdevenen clau en aquest nou teatre. Així mateix, també hi ha una voluntat de dissoldre la frontera entre els temes de les obres i les experiències personals d’actors i espectadors. L’escena és tractada com un espai que requereix el coratge de despullar-se, no només físicament, sinó íntegrament, en què l’actor a vegades pot arribar a trencar-se. L’espectador és sovint portat al límit de la incomoditat. No es defuig l’avorriment, sinó més aviat al contrari, es considera una part indispensable de qualsevol procés que comporta un estat de veritable trànsit. El teatre —tant pel que fa al recinte com a la vivència— és un lloc per al perill i, per tant, busca ser incòmode i desagradable, provocar desassossec en l’espectador per tal de trencar amb els seus patrons de pensament.

Fa dècades que el públic de la Península està avesat al teatre polonès i que celebra l’arribada de les seves produccions omplint les platees i lloant el talent dels seus artistes, freqüentment qualificats de “genis”. Si obviem el context i les condicions en les quals aquest teatre es desenvolupa, el que fem és tractar les obres i les persones que les creen com a excepcions sense tenir en compte que estan inscrites dins d’un marc determinat que en permet i fomenta el creixement. Polònia ha sabut protegir el seu teatre de les xacres del liberalisme i mantenir —tot transformant-lo i adaptant-lo a les necessitats de cada època— un teatre de la resistència i antiburgès, que no estableix una relació de complaença amb el seu públic, sinó de desafiament i provocació.

Cal festejar l’ocasió de rebre en un escenari com el del Teatre Nacional l’última producció de Warlikowski, però és urgent demanar-se què estem fent des de les institucions per defensar un ecosistema cultural que no es regeixi per resultats econòmics per tal que a aquí també hi floreixin els “genis”.

SEGUEIX LLEGINT: Israel Galván: “Ballo amb molta gent al cap”