Jordi Bianciotto. Periodista musical

Amb discos com ‘Voces del extremo’ (2015) i ‘Antología del cante flamenco heterodoxo’ (2018), Francisco Contreras, el Niño de Elche, ha esdevingut l’’enfant terrible’ del gènere ‘jondo’ i ens ha fet ballar el cap amb les seves reflexions i desafiaments estètics. El dilluns 8 de juliol presenta disc al Teatre Grec: ‘Colombiana’, explosiva trobada de ritmes d’allà i d’aquí al voltant del significat del colonialisme en el segle XXI.

Has treballat amb un músic colombià poc conegut per aquí, Eblis Álvarez, de Meridian Brothers. ¿Què t’atreu d’ell?
El vaig conèixer fa anys al Periferias i vaig seguir-li les passes. Ha estudiat música electroacústica sis anys a Dinamarca i el que fa té connexions amb John Cage. Em portava a un altre lloc. La seva no era una proposta usual dins del context llatinoamericà.

Vas anar a Colòmbia.
Hi havia estat actuant, però res, quatre dies, en coneixia poca cosa. Vaig començar a estudiar com trobar nexes que ens poguessin, no unir, però sí acostar, si més no.

Una recerca de la semblança dels pals i ritmes colombians i flamencs?
No ha estat un treball antropològic, ni musicològic, ja ha passat l’època d’això. Més aviat el que era interessant era posar a provar els materials que tenim, els recursos culturals, i a partir d’aquí construir una altra realitat, una història a través d’anècdotes i circumstàncies.

"Aquest disc és una reacció a la ‘world music’, que jo entenc com una expressió colonitzadora"

Hi ha una posició davant del colonialisme.
Una posició crítica davant d’allò que podríem entendre com a colonialisme. I això va des del conservadorisme fins el progressisme. Hi ha molt cacau sobre el que suposa el colonialisme, i hi falta autocrítica. Aquest disc és una reacció a la ‘world music’, que jo entenc com una expressió colonitzadora. A Colòmbia he vist el prejudici cap a allò espanyol. Són més pro afro, i la cosa espanyola i hispana la deixen més aparcada. Una superació del prejudici va ser quan ells es van adonar que hi havia moltíssimes connexions socials, d’actituds, de subjectes polítics, que ens unien més enllà de si els ritmes i les melodies coincidien. Des del nostre pensament romàntic, o com a progressistes, o gent d’esquerres, també tenim un cacau amb això, i el disc planteja aquest món de complexitats més enllà de col·locar-nos en una posició anticolonial o procolonial, i tenint present que som al segle XXI.

Hi ha paternalisme en la mirada progressista?
Sí, molt de paternalisme i condescendència, fent anar el suposat subjecte marginal per cobrir el teu subconscient i no per treballar les lògiques que es creen. Hi ha una perspectiva anacrònica. La colonització també es ven com a fet només cultural, com si no comportés violència, i això és un ‘happy flower’ increïble. Quan es jutja la història sempre es fica la pota.

‘Colombiana’ és una caixa de sorpreses i cada cançó és una sacsejada amb materials imprevisibles. T’agrada sorprendre?
Treballo molt en la preproducció i buscar materials em fascina: veure com poden confluir una bertsolari (Maialen Lujanbio) i una cúmbia, o una petenera mexicana i un techno alemany dels 90. En la sacsejada hi ha alguna cosa d’inevitable, surt així i no miro d’esmorteir-ho.

El primer tema, amb la veu a raig sobre una base rítmica ‘afro’, ja descol·loca. Què és ‘El muermo’?
És la síndrome d’abstinència, que té un paral·lelisme amb els monstres del nostre cap, els terrors nocturns… És una cançó que cantava Jordi Pope, el poeta català contracultural, i que he recollit de David Castillo. L’he construït com a bullerengue. Un exemple que l’anada i la tornada no és tant de flamenc i música colombiana, sinó de les formes de relació, del flux informatiu més que de la qüestió territorial. Perquè ara, amb internet, ja no podem parlar en els mateixos termes que al segle XVIII. Això del pes del viatge s’ha de construir d’una altra manera.

"Quan parlem de música llatina no sabem de què parlem i no tenim en compte el pes dels Estats Units i del món anglosaxó en aquesta música"

La noció d’una música d’anada i tornada ja no té sentit a l’era d’internet, el mail i Skype?
Jo he anat a Colòmbia a enregistrar, però, esclar, molta part de la producció està feta per internet, i la informació la tenim allà, a la xarxa. No he hagut d’anar a Colòmbia a descobrir coses en un sentit musical. Allà el que he descobert són altres coses.

La idea d’un patrimoni cultural associat d’una manera estàtica a un país o un territori, ha entrat en crisi?
Esclar, és un efecte de la globalització. S’ha de reflexionar més sobre això. També proposo una autocrítica, i és que vivim en el món de la informació, però no tenim tota la informació. Em trobo gent que no té ni idea de les fonts que he utilitzat, perquè quan parlem de música llatina no sabem de què parlem i no tenim en compte el pes dels Estats Units i del món anglosaxó en aquesta música. Amb la ‘world music’, ells han tallat moltes actituds interessants. La nostra relació amb l’arxiu, amb la informació, és deficitària.

T’interessa el debat sobre si aquest disc és o no és flamenc?
No, tot això ja es va superar fa molts anys. Tothom pot reconèixer alguna cosa de flamenc a un lloc o altre.

Per ser un heterodox cal conèixer abans l’ortodòxia?
L’ortodòxia és una utopia, una ficció. Per tant… Però jo no em considero un heterodox. He fet un disc amb materials heterodoxos, però no m’he postulat mai com a heterodox. Ara, penso que la paraula pot acompanyar tothom que experimenti. I amb el flamenc acabes sent un heterodox, perquè aquesta música no té altra raó de ser. El que és difícil en el flamenc és ser un ortodox! Perquè és una utopia i no l’assoliràs mai. I d’aquí venen els conflictes: no aconseguir-ho genera violència.

L’ortodòxia és per a tu una convenció que algú arbitràriament va establir?
Més que establir-se en un discurs, ho ha fet a través de les pràctiques. Però el flamenc se’ns escapa sempre de les mans, per molts intents que hi hagi d’acotar-lo. Ha estat sempre fora fins i tot de les normes del que és popular.

A ‘Colombiana’ hi ha crítica i autocrítica, màgia i misticisme… i humor?
Sí, l’humor sempre m’acompanya. La ironia, el sarcasme. És impossible prendre’s la música, l’art, sense aquests additius. Però compte: ‘Oración militar’, que sembla humorística, extravagant, és real. Jo dic que la realitat supera la ficció.

"Hi ha amics que em diuen que en el flamenc hi ha ‘progres’ i conservadors, i jo els dic que no, que només hi ha conservadors"

T’has convertit en una figura al voltant de la qual hi ha controvèrsies i debats de blanc o negre. Ho buscaves?
A mi el que em sorprèn és poder-me dedicar a això. Abans d’actuar per primera vegada al Sónar, el 2015, jo estava en un ‘tablao’, i feia el meu espectacle de dansa, i potser tres concerts a l’any, molt experimentals i molt anàrquics. Després del Sónar, tot el que ha vingut… Entenc coses que passen amb mi, esclar, però estic més a prop de la gent que no entén el que faig, gent a qui li pot agradar l’'indie', el jazz… És normal que el que faig no encaixi.

Hi ha una crítica flamenca a la premsa d’Andalusia que t’ha dedicat algunes de les ressenyes més sagnants que s’han pogut llegir en els darrers anys a l’Estat espanyol.
Amb mi s’han posat tots d’acord! I al final, ha servit de mirall. Hi ha amics que em diuen que en el flamenc hi ha ‘progres’ i conservadors, i jo els dic que no, que només hi ha conservadors. Com a la crítica. Però ja s’han adonat que són tots la mateixa merda, i que qui els dona suport ajuda a les posicions conservadores, a no pensar, a no ser crític…

Que una artista com la catalana Mayte Martín digui que no tens credibilitat i que no respectes el flamenc, et dol, t’ho prens amb filosofia…?
Bé, Mayte Martín és una artista conservadora, és normal que pensi això, dins de les seves lògiques. Mayte Martín i desenes de companys. Alguns ho diuen públicament, i altres, d’amagat. El problema és que algú pugui pensar que aquests artistes no són conservadors. Aquí hi ha el cacau.

I és tan important no ser conservador? No pot algú ser un gran artista tot i sent-ho?
Jo és que no ho soc. No soc partidari del conservadorisme en el seu sentit polític. Soc liberal, ‘anarca’, no soc comunista, ni nacional-catòlic… Treballo per no caure en posicions conservadores. Ser conservador, el que suposa la paraula, és anar contra natura de la pràctica, una cosa que no he entès mai.

Després de ‘Colombiana’ vindrà Fuerza Nueva, el grup que has creat amb Los Planetas. Se’t gira feina.
El disc sortirà a l’octubre, amb vuit cançons noves i algunes versions. Composicions seves i meves, d’estètica ‘planetera’, diguem-ne. Fa uns quatre anys que conec Jota, el projecte va començar amb un ‘single’ i ha acabat amb un àlbum. Quan vam començar a parlar i a tocar ens vam adonar que coincidíem en moltes coses. I farem concerts, no sé quants encara, però en farem.