Per Andreu Gomila

Nazareth Panadero és, sens dubte, una llegenda de la dansa contemporània europea, una dona que va entrar al Tanztheater Wuppertal de Pina Bausch el 1979 i que ha ballat moltes de les coreografies originals de l'enyorada artista alemanya, des de '1980', la primera peça de Bausch que va aterrar a Barcelona, al Mercat de les Flors, el 1985, fins a 'Café Müller', del 2008, al Liceu, última actuació de la ballarina i coreògrafa a casa nostra. Ara, als 67 anys, continua al peu del canó: és ballarina convidada del Tanztheater Wuppertal i ha creat les seves primeres peces. La veurem al Grec al programa doble format per 'Two die for' i 'Mañana temprano'.

Què sents a l'escenari quan balles?
Em sembla un gran privilegi arribar a la meva edat a l'escenari. Quan ets gran pots fer menys coses, però en saps més. I gaudeixo molt d'aquest equilibri, d'aquesta línia grisa, d'una història. Estic satisfeta d'haver estat ballarina tota la vida, de totes les persones que he conegut. És una cosa molt bonica.

Quan vas conèixer Pina Bausch?
La vaig conèixer el 1979. I ella, aleshores, que tenia uns 40 anys, ja ho havia fet tot. De fet, ho va fer tot diverses vegades a la vida. Era ja una persona sàvia, una jove anciana amb tot fet i tot per fer, que sentia una gran empatia cap a la humanitat. Va ser bonic, per exemple, estar amb ella en la inauguració del Mercat de les Flors el 1985. Hi havia passat abans Peter Brook i sentíem que estàvem ajudant en la construcció d'una cosa important i nova. Amb ella també vaig ballar 'Café Müller' l'última vegada que va ser a Barcelona, però he de dir que, tant si ballava com si no, sempre hi era. La seva presència era, per descomptat, part de l'espectacle, i oferia una mirada de molta confiança i comprensió. Poc després de morir, teníem programats alguns bolos de 'Café Müller' i semblava impossible fer-los sense ella, però van poder tirar-los endavant gràcies a la cover de Pina, Héléna Pikon. Va ser molt bonic i reconfortant. I van comprovar com ella seguia present a les seves peces.

Quan decideixes anar pel teu compte?
'Two die for' va néixer a l'estudi creatiu de la companyia, el lloc que teníem els ballarins per deixar-nos anar. En Michael Strecker i jo sempre havíem volgut crear alguna cosa junts i vam poder estrenar la peça el 2009 en una galeria d'art de Wuppertal. Poc abans de la pandèmia, vam tenir la idea de fer una vetllada sencera. Necessitàvem una altra peça i vam pensar fer en equip 'Mañana temprano', gràcies a la iniciativa d'Adolphe Binder, exdirectora del Tanztheater. Vam poder assajar a Berlín, Suècia i Polònia, fins que el febrer passat vam estrenar l'espectacle a Madrid.

"La meva història, no vull separar-la de mi, ni ho faré. Té molt a veure amb Pina. No em sento coreògrafa, sinó performer i ballarina creativa"

De quina manera continues lligada a Pina Bausch?
La meva història, no vull separar-la de mi, ni ho faré. Té molt a veure amb Pina. No em sento coreògrafa, sinó performer i ballarina creativa. Quan va morir, vaig trobar a faltar la vibració creativa que tenia amb ella. Per això vaig començar a fer coses amb Michael Strecker. Ara, la nova estructura que hem creat ens ha permès sortir de la zona de confort.

La por és el centre de 'Two die for' i 'Mañana temprano'?
No únicament. La por és una cosa molt productiva i creativa. La vida va en paral·lel a la por. És un motor. Dialogar amb les teves pors fa que estiguis en moviment. Et paralitza, però també et fa avançar... I sempre has de tenir en compte que el que fas està molt lligat al moment. I aquestes dues peces tenen a veure amb aquests moments de por i incertesa que hem viscut en els últims anys, tot i que soc de les que pensen que les obres, un cop fetes, han de parlar per elles mateixes. A més, soc de les que les veig al final. Em dic: “M'hi reconec?” I són elles, les peces, les que et diuen cap a on van.

Fas servir música dels segles XIX, XX i XXI...
Quan vam començar a treballar, no sabíem què faríem. I vam anar posant temes en un arxiu, que es van anar col·locant sols, així que les accions es van anar definint. Fins que es va produir el diàleg entre l'acció i la música. Es van cridar les unes a les altres. És com teixir un tapís.

Podrem sentir una violinista ucraïnesa al metro de París.
Això és un petit miracle. L'estiu del 2019, érem a París per estrenar una peça d'Alan Lucien Øyen, 'Bon voyage, Bob'. I havien passat moltes coses a la companyia. El Théâtre de la Ville estava en obres i feien les funcions al Théâtre des Champs Elysées, per la qual cosa havíem d'agafar el metro per anar-hi. De sobte, un dia, hi va aparèixer una violinista ucraïnesa. Jo tinc molta relació amb l'Est, ja que el meu marit és polonès... La vaig gravar en vídeo i vaig parlar amb ella. No el vaig llençar, el vídeo. Així, el novembre del 2019, quan vam començar a refer 'Two die for', vam veure que havíem d'utilitzar aquella gravació sense pensar, ni molt menys, en el que havia de passar després... I va passar que el 24 de febrer va esclatar la guerra a Ucraïna, just el dia de la nostra estrena a Madrid. Així treballem: tard o d'hora tot quadra.

SEGUEIX LLEGINT: Amir Reza Koohestani: “Hem oblidat les lliçons de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial”