Per Andreu Gomila

Amb 67 anys, Montse Colomé continua ballant. I ensenyant. La docència i la transmissió han estat dues obsessions d'aquesta ballarina i coreògrafa que és un far de coneixement i que, ara, amb 'Celebration. Un ball parlat' vol deixar al públic un llegat impressionant. Va ser de les primeres ballarines contemporànies i va col·laborar amb Comediants i Carles Santos. També va ser una de les fundadores de La Caldera. I ha participat en totes les lluites del sector.

L'espectacle
“Aquest espectacle el vaig començar a pensar fa molts anys, el 2015. Vaig escriure un munt d'idees en una llibreta i es va quedar aquí. Durant la pandèmia, la vaig reobrir i vaig veure que tot el que havia escrit era força vigent. Vaig començar a pensar-hi més i a eixamplar-lo. Vaig demanar una beca a l'ICUB i dues residències i me les van donar, cosa que va ser important. He treballat molt per encàrrec i estic molt acostumada a entendre molts conceptes de tota mena, però he dedicat poc temps a les meves coses. Només he ballat molt amb Ramon Colomina.
    Quan vaig fer 50 anys, vaig convidar a La Caldera de Gràcia cinquanta dones que havien passat per la meva vida professional. Vam fer una coreofesta. Vaig pensar que, quan en fes 65, les tornaria a convidar i els faria un regal. Però estrenàvem el 'Rèquiem nocturn' de Pere Faura i la cosa va anar quedant aparcada. Ho he fet més endavant.
    La idea és parlar de la meva trajectòria, del fet de ballar, de què vol dir, què podem fer amb el nostre cos. Vull reivindicar el cos de tothom, no només el dels i les professionals del ball. Donar valor a la dansa com a espai terapèutic i creatiu. Faig ballar la gent el primer ball que vaig fer a la meva vida, un Ball de Nans. S'han de posar d'acord quatre persones i surt millor del que m'imaginava”.

Els inicis
“Vaig fer set anys a l'Institut del Teatre. Abans havia fet dansa tradicional. M'agraden molt les danses rítmiques i, sobretot, el flamenc. Em vaig especialitzar en dansa espanyola i en aquell moment vaig ser l'única alumna que va triar aquesta especialitat. El meu primer any el vaig fer sola. No podia faltar mai a classe! La professora, Anna Maleras, em deia: 'Si la Diputació s'assabentés d'aquesta despesa!' De vegades, tenia pianista, guitarrista i coreògrafa per a mi sola. Tenia classes amb tres persones mirant-me. Quan vaig acabar, vaig veure que si volia fer flamenc, m'hi havia de dedicar del tot, perquè és molt exigent. Alhora, havia anat a l'estudi de l'Anna Maleras. No s'ensenyava dansa contemporània a l'Institut, però ja començava. Ella va portar molta gent. Feia estades a Palma i portava el millor del món. Coneixeríem coses que no es coneixien. Venien professors que feien classes a Nova York”.

Alvin Ailey School
“Tenia 22 anys i vaig pensar que me n'hi havia d'anar, a Nova York. Volia aprendre altres coses. L'Alvin Ailey és una escola de dansa afroamericana i em vaig posar al dia de tot. Anava a veure molts espectacles i vaig veure ballar moltíssima gent. Després, quan vaig tornar, vaig fer classes molt de temps i vaig començar amb el teatre. Vaig treballar a 'La botiga dels horrors' com a coreògrafa, al Lliure i amb Comediants”.

" La veritat és que aquests dos pols oposats, el de Comediants i el de Santos, em van anar molt bé de cara al futur, per entendre diversos llenguatges i poder, més tard, treballar amb Lluís Pasqual o Lluís Homar"

Comediants
“Van ser els que em van ensenyar a fer teatre de carrer, a fer màscares... Vaig ajuntar dues passions: la tradició i la contemporaneïtat. En l'espectacle de dimonis en què em vaig implicar, treballava amb foc. Era un ball de bastons amb foc. O treballaves amb cintes de foc. Em va anar molt bé. També vaig començar a coreografiar el gran format, com la cloenda dels Jocs Olímpics. Va ser un gran aprenentatge. I, com que treballàvem tant, podia posar moltes coses en pràctica. Podies corregir”.

Carles Santos
“Amb en Santos ens vam conèixer a Nova York. Ell era estudiant allà i començava a fer concerts. Quan s'hi va posar de debò, a fer espectacles, quan volia escena i moviment, va comptar amb mi. Va ser aprendre una altra mena de llenguatge. La veritat és que aquests dos pols oposats, el de Comediants i el de Santos, em van anar molt bé de cara al futur, per entendre diversos llenguatges i poder, més tard, treballar amb Lluís Pasqual o Lluís Homar, i amb gent molt diferent, com Ramon Simó o Lurdes Barba. Els directors t'expliquen què senten i tu has d'intuir què volen. Amb Santos i Comediants vaig treballar molt la intuïció”.

"El que és interessant és que puguis ensenyar cada persona a bellugar-se segons el seu imaginari"

L'ensenyament del cos
“Passa una cosa: en l'imaginari popular, la dansa està molt estereotipada. Si dius que ets ballarina, la gent t'imagina o fent 'El llac dels cignes' o 'El rey León'. I el que és interessant és que puguis ensenyar cada persona a bellugar-se segons el seu imaginari. Quan vaig començar a fer classes, hi havia una gran mancança tècnica. Als anys vuitanta, estàvem molt obsessionats a no destrossar cossos. Perquè nosaltres havíem patit el 'campi qui pugui' d'abans, de gent que tenia molt bona intenció, però que tenia menys coneixements anatòmics. La gent de la meva generació buscàvem una metodologia en què els estudiants no tinguessin esquinços. A mesura que han passat els anys, m'ha interessat més que gaudeixin del seu cos. També és molt important la música que tothom té al cap. Intento que cada cos trobi la seva manera de bellugar-se, que no tot sigui copiar. Amb TikTok, els joves copien molt. Quan jo estudiava, copiar estava mal vist. Però ara hi ha molta gent que revisita mites, com en Pere Faura”.

Sol Picó, Núria Guiu, Raquel Klein
“Les admiro a totes. Me les he creuat a La Caldera. No són alumnes meves, llevat de la Sol, a qui li vaig fer tres o quatre classes quan acabava d'arribar d'Alcoi. Són gent molt llançada. M'agrada que hi hagi mirades diferents respecte de la dansa. Tenen una mirada més oberta a l'hora de buscar-se la vida fora d'aquí. Estan molt en contacte amb què passa avui. La Sol ens representa molt a totes. N'hi ha que diuen que se la troben a la sopa. Però ella va fer una cosa molt important, que és posar la dansa en primer pla. Quan va haver-hi la manifestació del 'No a la guerra', ella era allà, a sobre d'un entarimat de fusta, on es podia trencar una cama fàcilment, ballant. Va apostar per dur la dansa al territori, igual com estan fent ara la Núria i la Raquel”.

"Encara tenim els problemes que hem tingut sempre. Els programadors no contesten, no saben... Tenen molta por de programar segons què per si al públic no li agrada"

Dificultats
“Encara tenim els problemes que hem tingut sempre. Els programadors no contesten, no saben... Tenen molta por de programar segons què per si al públic no li agrada, en lloc de buscar els camins per estirar gent. Els més joves envien dossiers i no tenen resposta. Això ha passat sempre. La frase aquesta de 'creació de públics' ja m'avorreix. Hi ha ciutats que treballen molt bé, que ja tenen un públic que va a veure dansa... S'ha de vincular més la dansa a l'ensenyament. Anem molt a poc a poc, a pas de tortuga. Cal una mica de marxa, tenir més velocitat”.

SEGUEIX LLEGINT: Jordi Prat i Coll vs. Jumon Erra: el renaixement del musical en català