Per Andreu Gomila

Fa pocs mesos que el director suís Milo Rau s'asseu a la poderosa cadira del NT Gent, un dels teatres més dinàmics d'Europa. I hi és per canviar les coses, per sacsejar-les, com fa amb el seu teatre, que està revolucionant el continent. Després de 'Hate Radio' (2013) i ' The Civil Wars' (2015), Rau torna al Grec amb la primera part de la seva història del teatre, 'L'assaig', una peça que recrea un crim a la Bèlgica valona.

Per què et vas fixar en l'assassinat d'un homosexual a Lieja per construir una obra de teatre?
Vaig caure en el cas per casualitat. Buscava un crim, un 'fait divers', que en diuen en francès. Un cas que no conegués tothom. I va resultar, a més, que un dels meus actors és de Lieja. I que era molt fàcil parlar amb gent implicada en el cas, com els pares de la víctima, els experts, fins i tot amb els assassins. Podia arribar a molta gent. Però, per a mi, el més interessant del cas és la qüestió de la coincidència, perquè el crim no va ser premeditat: una sèrie de persones es troben, per casualitat, davant d'un club nocturn i, al final, una mor assassinada. No hi ha un per què.

T'has sentit com Truman Capote a 'A sang freda'?
Hi ha alguna cosa d'això. A diferència de Capote, que s'obsessiona amb els assassins, nosaltres agafem la història des d'un punt de vista més obert. Però seguim el mateix procés que ell a l'hora de reconstruir la història, ja que ens veiem obligats a omplir buits que no coneixem.

Al final, però, la teva obra parla sobre com es fa teatre.
L'assassinat és la coartada. Quan el que jo volia era representar la violència, que els espectadors veiessin com es representa la violència. Una mica com a 'Five Easy Pieces', que va del cas de Marc Dutroux.

Aquesta és la primera obra d'una sèrie.
I jo en soc només el curador. Volia fer com Jean-Luc Godard: mentre ell va fer 'Histoire(s) du cinéma', jo faig 'Histoire(s) du théâtre'. La segona part la farà el coreògraf i director congolès Faustin Linyekula, en la qual combinarà la seva història personal i la de la dansa a l'Àfrica. La tercera anirà a càrrec d'Angelica Liddell. L'objectiu és mostrar les diferents maneres d'utilitzar el teatre en escena. L'acostament al tema sempre serà distint, però sempre des del que és actual. La pregunta que ens fem és: què és el teatre avui?

Ara ets al capdavant del NT Gent, a Bèlgica, i tot just assumir el teu càrrec vas fer públic un manifest, una mena de Dogma del teatre del segle XXI. Quin objectiu persegueixes?
Crec que hem de canviar les coses. Hem de canviar l'estructura del teatre. I vaig pensar que només podia fer-ho si tenia una estructura teatral al darrere. Per això vaig acceptar el càrrec a Gant. A més, a diferència de França i Alemanya, Bèlgica és un país molt avantguardista pel que fa al teatre, a la manera que tenen de fer-lo i de rebre'l. M'agradaria unir els dos sistemes.

Het Manifest van Gent/ The Ghent Manifesto from NTGent on Vimeo.

Al decàleg dius que queden prohibides les adaptacions literals dels clàssics.
Fer clàssics de manera literal és la mort del teatre. Fa 130 anys que repetim les mateixes obres, sense parar. Per què no escrivim nous clàssics?, em pregunto. El teatre s'assembla cada vegada més a l'òpera, amb els mateixos textos que es van repetint a un lloc i un altre.

També dius que en cada producció hi ha d'haver almenys dos actors no professionals.
Això ve de la meva experiència a Alemanya, on hi ha dues escoles d'actors molt potents: la professional i la no professional. I jo vull ajuntar-les. L'intercanvi entre totes dues és molt bo. Vull obrir el teatre a tothom.

Assegures que si una producció no va a deu localitats i a tres països diferents, és un fracàs. Aquí ens costaria molt arribar a això...
Doncs no crec que sigui una fita molt difícil d'assolir. Aquestes grans produccions que es fan només deu dies... és una mica absurd, trist.

Crec que 'L'assaig' té molt a veure amb 'The Civil Wars', que vam veure al Grec fa uns anys. Els actors, per exemple, són els mateixos. De quina manera ha evolucionat el teu llenguatge?
No sé si de manera qualitativa, però aquí el que intento és valorar la qüestió de com es construeixen els personatges, com és això de ficar-se en la pell d'algú, ser algú altre que, a més, és real. Com es fa d'un assassí que va existir realment i després imaginar-te a tu mateix assassinant algú. Fabian Leenders, un dels actors amateurs de l'obra, que és de Lieja, em va dir que ell podria haver estat l'assassí, perquè podria haver estat en aquell lloc, haver estat al cotxe que va agafar aquell noi que va acabar mort en una cuneta.

Com han de ser els teus actors?
Un, un dia, em va dir: “Normalment, una obra mai no saps quan acaba, en canvi, amb tu, no saps mai quan comença”... Els meus actors han d'estar oberts a fer servir material biogràfic propi, fer recerca, ser capaç de deixar enrere el rol típic de l'actor.