Per Andreu Gomila

Mathias Enard és, sens dubte, un dels grans escriptors francesos contemporanis. El 2015, 'Brúixola' li va fer guanyar el premi Gouncort, el més prestigiós del seu país. Tres anys abans, el 2012, havia publicat 'Carrer Robadors', una novel·la que narrava gairebé en temps real els esdeveniments de la Primavera Àrab a través d'un personatge, en Lakhdar, que viu a Tetuan i que, per culpa d'una noia catalana, de qui s'enamora, decideix creuar l'estret de Gibraltar i plantar-se a Barcelona, al carrer Robadors del Raval... Enard viu a Barcelona des de fa vint anys i coneix molt bé el barri. Que Julio Manrique hagi decidit muntar 'Carrer Robadors', la inauguració del Grec 2021, l'ha fet molt feliç.

Com i quan descobreixes el Raval?
Vaig arribar a Barcelona el 2000 i suposo que va ser en aquell moment que vaig començar a anar-hi. Vivia molt a prop, a Poble-sec. I el Raval no és que fos el meu barri, però sí un barri molt important. Després, cap al 2008-2009, hi vaig anar a viure. Cap al 2010 vaig instal·lar el meu despatx al carrer Robadors.

I en el camp literari?
Va ser llegint el llibre de Juan Goytisolo sobre Jean Genet que vaig descobrir la història més precisa del barri. Literàriament, tots els que han escrit sobre aquest barri de Barcelona han estat decisius. Però també els que escriuen sobre la Rambla, que és una mena de frontera. Recordo Nazario i altres personatges dels anys 70. És veritat que m'agrada molt explorar la relació entre literatura i geografia urbana. I per això vaig llegir molt els escriptors que havien viscut o passat un temps al Raval.

"Volia escriure una novel·la d'aventures, com en directe, amb els esdeveniments del moment, una mena de reportatge, amb un narrador que no fos jo"

Per a la literatura francesa és un barri important...
De manera estranya, sí, perquè està fora de la geografia francesa. L'altre dia vaig escoltar un històric de la literatura francesa dels anys 60, Philippe Sollers, que deia tenir records del seu primer viatge a Barcelona, amb 14 o 15 anys, i de les putes del Cosmos. Em vaig quedar molt sorprès. Un més!

D'on neix en Lakhdar, el protagonista de 'Carrer Robadors'?
Pel que recordo, perquè aquesta novel·la ja té deu anys, durant tot el 2011 estava molt pendent de tot el que passava al món àrab, de la Primavera Àrab, del que passava al Marroc, a Tunísia i, sobretot, a Síria. També a Barcelona. I volia escriure una novel·la d'aventures, com en directe, amb els esdeveniments del moment, una mena de reportatge, amb un narrador que no fos jo. En aquest moment vaig anar a Tànger i també vaig conèixer dos nois del carrer Robadors que venien del Rif, de prop de Tetuan. Eren menors no acompanyats. Em van explicar les seves històries. I així vaig construir el personatge de Lakhdar. Per una banda, la meva voluntat d'escriure una mena de novel·la d'aventures contemporània. I, per altra, les històries d'aquests nois.

I d'on li ve el nom?
No és molt freqüent al Marroc, però sí a Algèria. És el nom d'un personatge de la gran novel·la algeriana 'Nedjma', de Kateb Yacine, que és un escriptor que m'agrada molt. És un personatge que, com en Lakhdar, sempre porta a sobre un ganivet. 'Nedjma' explica, de manera metafòrica, els esdeveniments de la guerra d'Algèria.

"Necessitava un narrador que tingués passió per escriure i en Lakhdar sent passió pels llibres"

El Lakhdar, és un privilegiat?
És veritat. És un noi que, dins la seva desgràcia, sempre té sort. Era el que m'interessava i és així com funciona la novel·la d'aventures. El protagonista sempre es troba gent nova que el porta a un lloc i d'aquí a un altre lloc...

En canvi, en Mounir, el seu company de pis tunisià a Robadors, no és com ell...
Els seus diàlegs em van servir per explicar com es veia la Primavera Àrab en aquell moment... Un altre dels seus amics, en Bassam, té un destí diferent... Necessitava un narrador que tingués passió per escriure i en Lakhdar sent passió pels llibres.

És la teva novel·la més realista, més contemporània?
Sí. I ho és perquè pretenia fer un reportatge amb elements de ficció. Hi explico tot el que passava, gairebé diàriament. Per exemple, la història del vaixell a Algesires, quan la companyia tanca i deixa tirats els treballadors, és tota veritat. Molts personatges són reals, fins i tot el mateix Cruz: vaig veure un reportatge d'un senyor que es dedicava a això, a repatriar cadàvers de marroquins que havien mort intentant creuar l'estret... Sí que és el meu llibre més realista, però té una part novel·lesca que li dona el Lakhdar i la seva visió del món.

D'on prové el teu interès per l'orientalisme?
Pot semblar estrany. No tinc cap vincle familiar amb el món àrab i vaig créixer en una zona on hi havia, quan era jove, molt poca gent provinent d'altres països... Tot comença per una passió pels viatges, les diferències, les llengües, i després, quan començo a estudiar, em demano què puc estudiar que em porti lluny. Vaig estudiar àrab i persa a París, cosa que em va permetre viatjar bastant i molt ràpid.

En els últims anys, tanmateix, estàs tornant a casa? 'Brúixola' es mou entre els dos mons i 'El banquet anual de la confraria d''enterramorts' passa al costat de Niort, Nova Aquitània, casa teva.
Potser perquè he escrit molt sobre Orient necessitava deixar algun text sobre Niort i la seva zona... Però no sé si ho tornaré a fer. Els projectes que tinc ara entre mans miren, de nou, cap a Orient.

"El que trobo interessant del teatre és la seva relació amb el text, la possibilitat de disposar d'una llibertat absoluta davant d'un text canònic o clàssic"

Amb Rabelais al cap?
Tinc una gran passió per Rabelais. La seva escriptura és genial. No són només els monstres, com Gargantua, sinó també la reflexió sobre la llengua, la ficció, un pensament molt de la seva època. Em fascina el Renaixement. És possible que algun dia faci una novel·la històrica sobre aquest període. Ara mateix, tanmateix, estic mirant cap a l'altra banda del Mediterrani.

T'havies imaginat mai que 'Carrer Robadors' es pogués convertir en una obra de teatre?
Em va sorprendre l'adaptació que n'ha fet Julio Manrique, perquè em vaig adonar que sí, que es podia convertir en teatre. I que, deu anys després i a Barcelona, l'obra agafa un altre sentit. Parla de Barcelona, d'atemptats, dels indignats, coses que, vulguem o no, donen forma al moment que vivim ara. Té un ressò bastant interessant en l'actualitat.

No ha caducat gens.
És molt sorprenent.

Quin tipus de teatre t'agrada?
Des del clàssic fins a coses molt contemporànies. El que trobo interessant del teatre és la seva relació amb el text, la possibilitat de disposar d'una llibertat absoluta davant d'un text canònic o clàssic. I veure com els pots reinventar cada vegada. És fascinant.

SEGUEIX LLEGINT: Adichie, Coetzee, Agualusa... L'Àfrica contemporània en 5 novel·les