Per Andreu Gomila

'Poeta en Nueva York' és, sens dubte, una de les obres mestres de la literatura en espanyol del segle xx, obra d’un autor, Federico García Lorca, que continua trepitjant els escenaris gairebé un segle després del seu assassinat a mans de militars franquistes. Carlos Marquerie, per la seva banda, és un dels referents indiscutibles del teatre espanyol del nostre temps, en solitari, com a director, dramaturg, però també com a il·luminador, ja que ha treballat amb els més grans, d’Angélica Liddell i Rodrigo García a Carlota Subirós i Sílvia Pérez Cruz. Al Grec 2024 podrem veure el treball de Marquerie amb la poesia de Lorca.

La relació
“Tinc una relació amb el llibre des de fa moltíssims anys. Ja quan començava, amb les titelles, em deien que havia de muntar un Lorca. I a mi no m’atreia gaire. M’agradava molt 'Poeta en Nueva York', però era incapaç d’entendre com es podia portar a escena. Aquí es va quedar. Amb els anys, vaig sentir molt Morente i vaig pensar que potser sí que era el moment de tornar a llegir-lo. De fet, em vaig adonar que tenia una altra manera d’encadenar els versos, que la meva forma de veure l’escena era menys lineal, molt més fragmentada, i que hi havia una possibilitat de fer-ho. D’altra banda, hi ha l’equip que hem construït, amb una compenetració molt forta.”

Enrique Morente i 'Omega'
“En una època escoltava 'Omega' mentre treballava al taller. M’hi vaig anar familiaritzant. Després vaig treballar amb Sílvia Pérez Cruz. En la primera improvisació que vam fer amb Rocío Molina per a ‘Grito pelao’, ella va ficar el ‘Pequeño vals vienés’. Veure tota la progressió que té aquest text des que l’escriu Lorca el 1929, la versió de Leonard Cohen i ser-hi tan proper. No va acabar sortint a ‘Grito pelao’...”

"Jo visc al camp i, cada vegada que trec el cap al matí i veig el paisatge, penso que el pare, l’avi, les seves mirades, han modificat aquest paisatge. Jo llegeixo Lorca des d’aquesta modificació"

El paisatge
“Jo visc al camp i, cada vegada que trec el cap al matí i veig el paisatge, penso que el pare, l’avi, les seves mirades, han modificat aquest paisatge. Jo llegeixo Lorca des d’aquesta modificació. No puc evitar mirar els dibuixos que va fer el pare d’aquest paisatge i, d’alguna manera, la mirada de les persones és part del paisatge de la mateixa manera que la lectura dels versos de Lorca forma part d’ells mateixos.”

'Poeta en Nueva York': l’atracció
“El que més atrau de 'Poeta en Nueva York' és la seva gran contradicció. Hi ha una passió per Nova York i hi ha alguna cosa que no li agrada gens de Nova York. Això m’agrada. És un llibre excessiu. No és un llibre com es fan ara els llibres, dissenyats prèviament. És un llibre escrit a raig, amb passions, amb una profunda malenconia, amb una solitud grandíssima. Però al mateix temps Lorca era una persona festiva i és un poema escrit als trencs d’alba solitaris. Aquesta mena de forats que té el llibre fa que sembli incomplet. Com més el llegeixes, més buits hi trobes. Hi ha punts on la raó no pot entrar. I potser hagi estat una de les normes que ens hem posat: bussejar en aquests forats i no donar-los lògica, sinó naufragar-hi.”

Niño de Elche
“Fa temps que tenim amistat. Vaig treballar amb ell i amb Israel Galván. I va treballar en la meva obra anterior, a 'Descendimiento'. Per a 'Poeta en Nueva York', em preguntava qui podia cantar un blues sense fer el típic flamenc fusió. Qui pot cantar una cançó popular? Sempre me l’imaginava cantant cançons folk americanes. No ho fa, però pensava que ho podia fer... Ell només em va posar una condició, no haver de posar música als poemes de Lorca. Ja estan prou musicats, què hi aportarem? Així que hem treballat des de les cançons populars de Lorca fins a treballs més experimentals amb la veu, els sons. Hem posat poemes de Langston Hughes, poeta del Renaixement de Harlem, també de Walt Whitman. De sobte s’ha expandit, no tant per descriure el context, però sí per construir el context des del qual Lorca va escriure.”

"Sempre he mirat de fugir del tòpic, però és veritat que la mort de Federico inunda la seva obra. És inevitable. I molt més a 'Poeta en Nueva York'"

El mite Lorca
“Sempre he mirat de fugir del tòpic, però és veritat que la mort de Federico inunda la seva obra. És inevitable. I molt més a 'Poeta en Nueva York', que moltes vegades és premonitori, que està filtrat de la seva mateixa mort. No pots pensar en Lorca i deixar de banda tot el que ha generat al seu voltant.”

Il·luminador
“Jo vaig començar a fer les llums per a les meves obres i després algun amic em va dir: Per què no m’ajudes amb això? Que no tinc diners! Així em vaig convertir en il·luminador... No he deixat de fer les meves obres, però treballar com a il·luminador m’ha permès tenir un ritme molt propi. No puc fer una obra a l’any: soc lent, m’agrada el detall... Trigo tres anys a fer una obra. Aixecar una obra en equip m’agrada molt. M’agrada ser part d’un engranatge i, com a director, en soc molt conscient, que soc director d’un equip i soc part d’un equip. No li diré a Jesús Rubio com ha de ballar. Ni a Niño de Elche com ha de cantar. En aquest sentit, és un plaer. L’equip és el que construeix una obra.”

Aprenentatge
“Treballar amb altres persones m’ha donat moltíssim. No he deixat d’aprendre. No m’agrada ficar-me gaire en els processos quan treballo d’il·luminador. He après molta dramatúrgia, molt ofici. Puc presumir de tenir ofici, saber resoldre els problemes i fer-ho amb rapidesa. I d’haver treballat amb Rodrigo García, amb Angélica Liddell, amb Carlota Subirós... Em considero privilegiat. He pogut treballar molt lliurement.”

SEGUEIX LLEGINT: Hofesh Shechter: “La meva obra parla de la confusió”