Per Andreu Gomila

Per a la inauguració del Grec 2022, tindrem l'oportunitat de veure davant dels nostres ulls la consolidació d'una coreògrafa que hem vist créixer i que ens presentarà 'How to cope with a sunset when the horizon has been dismantled', una peça que Marina Mascarell va estrenar el febrer passat a Amsterdam. I diem que la veurem consolidar-se perquè la companyia que la interpretarà és la Nederlands Dans Theater (NDT), potser la millor d'Europa. Compartirà nit amb William Forsythe i Sharon Eyal, el gran pare de la dansa contemporània i una coreògrafa que és al top mundial, respectivament.

Què representa per a tu l’NDT?
Una cosa molt important per al meu desenvolupament. Va ser la primera companyia que em va oferir una oportunitat com a ballarina, ja que vaig estar uns anys a l’NDT 2. Va ser essencial per entendre què volia fer i estar envoltada de gent amb tant talent va ser magnífic. Tenir al teu voltant gent amb tant nivell tot el temps et fa progressar molt ràpidament... Després, quan em van proposar per primera vegada treballar com a coreògrafa amb l’NDT 1, vaig quedar molt impressionada, perquè coneixia la casa. Em va provocar vertigen, ja que, a més, havia de crear la meua peça amb una orquestra. Tanmateix, m'han fet sentir molt còmoda: tothom em coneix i tenen un tracte molt familiar. Alhora, estan orgullosos que hagi arribat fins aquí, perquè vaig començar aquí.

La teva peça que veurem al Grec, 'How to cope with a sunset when the horizon has been dismantled', provoca una certa desesperança.
La llum hi té un recorregut molt important, com de ciència-ficció. Faig referència a la importància de la llum i, metafòricament, a què passa quan els ídols i tot el que creies han caigut, i busques que les teues creences tinguin nous sentits, donar-los un altre significat. Per crear-la, vaig treballar a partir d'improvisacions que anàvem analitzant. I aplicàvem diferents tècniques a partir del que ens demanava la peça.

"Entenc la coreografia com una negociació. Vull que els ballarins estiguin còmodes, vull ajudar-los a trobar més coses perquè cadascú té uns límits"

Tens una trajectòria en la qual qüestiones la normativitat. Com ho podrem veure aquí?
Com que es tractava d'un encàrrec per fer amb orquestra, vaig haver d'escollir la música un any abans i vaig decidir triar obres amb un recorregut històric: 'Das Rheingold', de Richard Wagner; 'Eight Whiskus', de John Cage; 'Six Bagatelles for Wind Quintet: III', de György Ligeti, i 'Valse Triste', de Jean Sibelius. El que fem és qüestionar la relació amb la música i com subvertim aquesta relació. No fem el que s'espera que fem.

I amb els ballarins?
L’NDT és una companyia tradicional, però hi ha ballarins amb perfils molt diferents i he treballat amb això. Són gent de totes les parts del món, amb backgrounds molt diferents. Així pots mostrar diversitat a l'escenari.

Has hagut de treballar individualment amb cada ballarí?
D'un en un, a l'estudi. Això ha estat molt important per aixecar la peça. Entenc la coreografia com una negociació. Vull que els ballarins estiguin còmodes, vull ajudar-los a trobar més coses perquè cadascú té uns límits. M'agrada establir una relació íntima amb cada intèrpret, treballar qui són. És molt important crear un equip i una atmosfera de treball.

Quina és la influència del pensament en la teva obra?
M'impose regles i soc fidel a idees i principis. Són regles autoimposades que sempre estan davant i, fins i tot, són més importants que l'obra. Com, per exemple, que cadascú tingui un lloc a l'equip o que puguem jugar sense parar per arribar a l'estat emocional on és possible crear... Les regles depenen de l'obra. Però sense regles no és divertit crear.

"M'agrada veure la poesia en llocs que no són gaire esperats. M'agrada que no sigui melosa, que hi hagi sucre però que immediatament hi aparegui el gel"

Què vol dir per a tu el joc?
El joc és el pilar del procés creatiu i això es reflecteix en la meua obra. A l'escenari, veus gent que està jugant, que s'està qüestionant des d'aquest joc. No m'agrada assenyalar amb el dit, sinó que m'agrada que vegis gent que juga perquè després, potser, et faces preguntes.

Quina és la teva poètica?
És una poètica distant, amb una certa sequedat. Hi ha distància, però se sent propera. M'agrada veure la poesia en llocs que no són gaire esperats. M'agrada que no sigui melosa, que hi hagi sucre però que immediatament hi aparegui el gel.

Al Grec, comparteixes cartell amb William Forsythe.
Ha estat el meu creador favorit durant molts anys. Gràcies a ell, he sortit dues vegades del teatre com si anés col·locada, fora de control, amb la sensació d'haver viscut una cosa molt estranya. La primera va ser amb 'Quintett': no podia tornar a casa de com d'excitada estava. I la segona va ser amb 'The return': em va esclatar el cap, vaig plorar de felicitat.

SEGUEIX LLEGINT: De Bartís a Weerasethakul... L'ABC dels espectacles que han marcat el segle XXI