Per Andreu Gomila

Potser s'han preguntat per què hi ha tants espectacles belgues i holandesos als teatres de Barcelona i als principals festivals del país. Com és que dos Estats tan petits exporten tant? Si fem un cop d'ull a la temporada actual barcelonina, veuran que han passat o hi passaran la Needcompany, Anne Teresa de Keersmaeker, Thomas Hauert, Fabrice Murgia... Si hi afegim el festival Temporada Alta, hi tenim Guy Cassiers, Alain Platel i Josse De Pauw. I no ens oblidem de Peeping Tom, Jan Fabre, Sidi Larbi Cherkaoui, Ivo van Hove, Luk Perceval o Wim Vandekeybus, vells coneguts dels nostres teatres. Noms concentrats en un radi de 213 km que va de Brusselles a Amsterdam, l'eix central del millor teatre i la millor dansa que es fan a Europa, no només ara, sinó des de fa almenys dues dècades. I estaran amb mi si convenim que la manera de veure les arts escèniques de tota aquesta gent no és gaire convencional, almenys als nostres ulls. Van Hove, no obstant, sempre recorda, quan als Estats Units el titllen d'avantguardista, que ell, a Holanda, és 'mainstream'.

Més tard, anirem a la forma, però primer analitzem el per què. I ningú millor per fer-ho que Pere Faura, ballarí i coreògraf barceloní, que va estudiar a Amsterdam i hi va engegar la seva carrera professional. D'entrada, mig en broma, em diu que si anéssim al teatre sopats, afavoriríem que hi hagués més xerrades i converses després de la funció. L'important, tanmateix, assegura, és que el que hauríem d'aprendre dels Països Baixos és la seva relació amb l'educació teatral o en dansa, sobretot a nivell superior. Diu que porten molts anys prenent-se molt seriosament l'educació artística, tant a nivell primari, com secundari o superior, perquè saben que encara que no tots els que es graduïn acabaran sent actors o ballarins, estaran igual de formats que qualsevol dels alumnes graduats en graus equivalents. Després, a més, afirma que tenen molta cura a l'hora d'intentar crear ponts entre els alumnes a punt de graduar-se i els teatres i festivals de la ciutat, per tal que quan acabin els estudis, els resulti més fàcil trucar a certes portes i accedir a algunes oportunitats laborals. En el meu cas, vaig tenir la sort d'entrar com a coreògraf resident al Teatre Frascati, que va ajudar-me a produir les meves primeres produccions professionals. Un suport molt important quan surts de la universitat, ja que potser tens el talent per crear peces, però encara no tens experiència en gestió, administració, distribució, etc.

Si hi ha tants artistes belgues i holandesos voltant pel món és perquè són bons, hi ha qualitat, i per tant, tenen públic, tenen mercat. A més, moltes de les produccions que veiem a casa nostra tenen suport públic per girar, cosa que fa que sigui més fàcil programar-les, és a dir, més barates, perquè el govern belga o holandès paga una part del cost total. Mentre treballava allà, Faura, ens explica, va poder actuar a Bolívia o a la Xina gràcies a intercanvis d'aquesta mena.

Però, a banda d'això, no tot és facilitar que els espectacles surtin. Abans, hi ha altres coses. Faura diu que hi ha altres tipus d'ajudes, com ara per buscar casa, una mena d'habitatge de lloguer per a tota la vida, és a dir que la casa no acabava sent mai teva, però pagues un lloguer social molt baix, que és per a tota la vida. En l'època que el coreògraf va viure a Amsterdam, també podies optar, si demostraves que amb el teu art no guanyaves més d'un tant a l'any, a rebre una renda bàsica d'entre 300 i 500 euros mensuals.

I ara anem a la forma, sempre tenint en compte que entre Anne Teresa de Keersmaeker i Jan Lauwers no hi ha gaires coses en comú, potser només la voluntat de transgredir les convencions de la dansa i el teatre, respectivament. Però haurem d'anar una mica enrere i situar-nos als anys 60 del segle passat, quan el director de De Munt/La Monnaie, l'òpera de Brusselles, li va demanar a Maurice Béjart de crear una nova companyia a la capital belga. Controvertit, de la Marsella de l'època, mestissa i contracultural, el seu Ballet du XXe Siècle va portar a la ciutat l'eclecticisme i unes formes noves que buscaven trencar amb la tradició imperant. No hi va haver marxa enrere. Als 70 i 80, els futurs ídols belgues apostarien per les escoles d'art en lloc dels conservatoris de teatre i dansa. Lauwers, Cassiers, Fabre i De Pauw van començar a crear des dels marges, en petits teatres o al carrer, sempre amb peces que tenien un fort impacte visual. El públic se'ls va fer seus i les institucions, també. Els artistes, a més, van aprofitar-se d'una estructura força descentralitzada que afavoria que cadascun d'ells trobés el seu teatre. Faura és contundent: És cert que el teixit professional gaudeix de més recursos, de més temps, de més drets sindicals, de drets i deures més clars per a totes les parts. I quan, les bones idees creatives, les acompanyen bons processos de creació, el resultat acaben sent bones peces de teatre i dansa que giren arreu.