Anar al contingut principal
Barcelona cultura

Blog

A l'ombra

dt. 25/07/2017 | 13:00 H

Per Constanza Brn?i? Monsegur. Ballarina i coreògrafa

Aquests dies hem presentat la peça 'What is the Word' en el marc del Festival Grec. En aquesta peça estic sola a l'escenari, sonen les 'Triadic Memories' de Morton Feldman i l'espai es transforma amb la modulació de la llum i el meu moviment. Fa tres anys que treballo en aquesta peça. Tres anys durant els quals el meu cos ha canviat. Però de fet, com passa sovint amb els processos creatius, aquest treball es remunta a un temps més llunyà. Potser el podria situar a la nit en què va néixer el meu segon fill, fa ja set anys. Durant el meu embaràs vaig crear la peça 'Mujer embarazada con hoja en blanco', on em feia preguntes sobre el procés de creació, sobre la gestació i la transformació del cos, sobre el significat de la noció dona i sobre la relació del llenguatge amb el gest. Després va venir el part, aquest moment vertical de la nostra existència, com diu Siri Hustvedt, en què la diferència de posició entre una dona i un home es fa ineludible. Durant el part recordo que érem a casa amb el meu company Nuno escoltant les peces per a quatre pianos de Morton Feldman. Aquesta música va quedar per sempre associada a un dels moments més importants de la meva vida. I sense adonar-me'n, va néixer 'What is the Word', peça que es pregunta per la possibilitat de dir, de recordar, i en la qual es posa de manifest la necessitat d'ocultar-se, la necessitat d'ombra, de silenci; el pudor i la gosadia implícits en l'acte de representar.

La reivindicació del pudor, com una cosa més íntima, i de la vergonya, com una cosa més social, així com de la inseguretat, del balbuceig, del que és ambigu, la vaguetat i la lentitud, contrasta amb el gest assertiu, hiperexplicitador, afirmatiu i immediat que contínuament exigeix la societat de l'espectacle. Davant aquesta exigència, que s'explicita en molts àmbits de la feina, decideixo persistir en l'escolta. Em trobo sovint amb la boca oberta, detinguda en aquest moment d'abisme, de dificultat, que comporta una articulació de sentit sobre la realitat. I la realitat és el que m'interessa, el que miro meravellada, el que escolto amb sorpresa, por i delit alhora. Amb tristesa, angoixa i plaer. Amb paüra.

La bèstia de la realitat. No es pot domesticar. Ni caçar. Però es pot sotjar. De fet, això és el que fem, la sotgem. Així un dia vam descobrir que, mirada des de cert angle, ens explica altres coses. De vegades ens mostra camins que no hem recorregut. Ens reflecteix. El real conté les nostres accions. En part està fet de les nostres accions. D'aquí la nostra íntima implicació, el nostre compromís amb la realitat. Merleau-Ponty deia: L'ésser humà no és un esperit i un cos, sinó un esperit amb un cos, i només accedeix a la veritat de les coses perquè el seu cos està com plantat en elles. El nostre cos està plantat en les coses, en el real. Naixem en el món i en els altres, en un espai intersubjectiu.

Quan durant aquests anys de treball al voltant del cos, el pensament i el llenguatge, intento buscar altres àmbits que no siguin els àmbits escènics convencionals, em situo en molts moments a l'ombra, en un lloc no visible. Treballo en hospitals, en barris, en instituts i escoles públiques amb persones de totes les edats, amb diferents capacitats, diferents contextos socioeconòmics, diferents llengües maternes, diferents maneres d'entendre la vida, el món. La meva feina consisteix moltes vegades a generar un espai d'autorepresentació collectiva. Si vam crear una situació en què uns miren i altres fan, què volem mostrar, què volem deixar a l'ombra, a què convidem? Aquestes preguntes es manifesten en les peces que fem. A 'Crisàlide In C', un grup d'uns vuitanta adolescents que viuen a l'Hospitalet de Llobregat ballaven la famosa peça de Terry Riley, 'In C'. La creació del material coreogràfic va sorgir d'ells, al principi tímidament, al final com una erupció volcànica, de tal manera que la profusió d'idees i pensaments sobre el que estàvem creant anava sempre in crescendo. Kevin, un dels participants, de dotze anys, va escriure en finalitzar el procés: La pieza de danza me transmite la realidad. En ella nadie hace una misma cosa, todos lo hacemos diferente. Esto indica que nadie es igual, que todos destacamos en algo.

 

A 'Li diuen mar', resultat de l'edició del projecte PI(E)CE 2016, l'escenari l'ocupaven persones de totes les edats (entre els 14 i els 85 anys) que habiten al barri del Raval i el Poble-sec. Unes vuitanta persones mostrant una ciutat diferent, d'una riquesa cultural immensa, un paisatge comú que sovint queda exclòs de la imatge de parc temàtic que el turisme i el capitalisme consumista insisteixen a fer de la ciutat. Kawtar, la meravellosa persona de quinze anys que obria 'Li diuen mar', situant-se en el centre de l'escenari deia un text que ella havia escrit: ...no sé a dónde ir. Hace mucho calor, tengo sed, y al fondo, puedo oír la llamada a la oración. No entiendo nada. Después de dar muchas vueltas por la habitación, veo un misterioso espejo. Comienzo a observarme. Y al observarme, no me encuentro. Veo otro lugar, veo a otra chica. Y no puedo soportar esa imagen. Me suena tanto, me recuerda a tantas cosas, que prefiero salir de la habitación aunque sé que me voy a perder... Sigo caminando y veo un lugar arenoso, algo inmenso. Esto es lo que ellos llaman mar.

Perplexitat, recerca de la identitat, viatge, pèrdua, descobriment, aprenentatge. Això és el que ells anomenen mar. Qui són ells? Són altres els que posen nom a les coses? És l'altra part de mi? Podré jo algun dia anomenar el mar sentint que aquesta immensitat està continguda en la paraula?
I això em porta de tornada a 'What is the Word'. Beckett, en el seu poema, diu:
seeing-
folly seeing all this this here-
for to-
what is the Word-
see-
glimpse-

Com dir: veure, entreveure? Com dir? El dir seria un procés, clarament. Un procés d'escolta i d'atenció a la realitat. Jean-Luc Nancy diu en el seu llibre 'A la escucha': El sentit s'obre en el silenci. En l'escolta deixem que l'escoltat ressoni en el nostre cos, ens parli, ens afecti. I és aquest deixar-se afectar el que m'implica en el treball laboriós, la feina que transforma. Reivindicant espais d'ombra, espais de lluita, d'aprenentatge, de no saber, d'inseguretat i de timidesa. Reivindicant tant gestos petits però clars, diàfans, com gestos borrosos i inestables. Reivindicant un lloc per al cansament, el dubte i la sorpresa. Reivindicant la crítica però una crítica com a comprensió del límit, dels nostres límits humans, la nostra responsabilitat envers el món en què estem plantats.