Per Jordi Casanovas. Dramaturg

Bona part de les meves lectures teatrals són d'autoria de casa nostra. No només és una bona manera d'observar com evolucionen les companyes i els companys sinó que sovint es converteixen en lectures inspiradores, enriquidores i que et fan millorar la pròpia escriptura. Però també la lectura d'autoria de fora de casa nostra sovint provoca el mateix. En els últims anys algunes autores o autors, que potser encara no hem vist o no hem vist gaire als nostres escenaris, m'han descobert camins, tècniques, poètiques o temàtiques que eixamplen les possibilitats de la meva dramatúrgia. Us en faig cinc cèntims amb cinc obres i les seves respectives autores i autors.

1. 'LONDON ROAD', d'ALECKY BLYTHE
http://www.recordeddelivery.net/
Ella és una dramaturga britànica que ha cultivat en exclusiva la tècnica del teatre verbatim. Una de les seves obres més conegudes és 'London Road', un musical escrit íntegrament amb fragments de les entrevistes fetes a testimonis propers als crims d'un assassí en sèrie que van trasbalsar Ipswich entre 2006 i 2008. L'obra es va gestar arran d'una proposta del National Theatre de fer trobar dramaturgs/gues i compositors/es amb l'objectiu de crear espectacles musicals completament nous i moderns. El resultat és fascinant i hipnòtic.

Saber que són paraules dites per persones reals ens permet entrar més en la realitat d'una ficció que se'ns presenta cantada i tan sols aparentment ficcionada, però que sabem que va ser real.

Us adjunto una introducció al Verbatim Theatre realitzada pel National Theatre on trobareu Alecky Blythe, entre d'altres, explicant les bases de la tècnica:

2. 'ANOTHER WORLD', de GILLIAN SLOVO
D'aquesta novel·lista és una de les dramatúrgies verbatim que he llegit últimament: 'Another world'. Una obra construïda a partir de testimonis al voltant de joves que han abandonat les seves famílies per enrolar-se en grups terroristes com Daesh. Es tracta d'una nova mostra de com n'és, de necessari, recórrer al material real per explicar alguna cosa aparentment incomprensible de l’actualitat. El teatre verbatim permet una mirada polièdrica, mostra una quantitat de veus que donen la seva pròpia versió dels fets i ens porta a construir no només una línia narrativa i un sol discurs, sinó diversos. És el públic qui haurà de valorar la moral de cadascun dels personatges i les seves raons. Escoltar els testimonis ens permet sempre anar més enllà de la primera lectura feta als mitjans de comunicació tradicionals o digitals i, sobretot, anar més enllà dels nostres propis prejudicis.

M'atrau la capacitat que té el teatre per fer-nos escoltar amb més atenció i per fer-nos entrar en la pell de persones que no voldríem reconèixer com a iguals mai a la vida.

3. 'THE WOLVES', de SARAH DELAPPE
https://newplayexchange.org/users/2893/sarah-delappe
Una jove dramaturga nord-americana que va quedar finalista al premi Pulitzer amb 'The wolves'. Una obra protagonitzada deu jugadores d'un equip de futbol universitari femení i que ens presenta els entrenaments que realitzen abans de cada partit. Aquests entrenaments són ocasions perfectes per observar com aquestes joves veuen les relacions entre elles, com veuen un món canviant i també com es relacionen amb les herències dels seus ancestres. Escenes simultànies i uns diàlegs lacònics que aporten molt de realisme.

M'encanta llegir dramatúrgies que aposten per la simultaneïtat a escena, que permeten, que donen la llibertat a l'espectador de poder triar què mira i què escolta en cada moment.

4. 'LA RESISTENCIA', de LUCÍA CARBALLAL
http://www.contextoteatral.es/luciacarballal.html
Una altra jove dramaturga nascuda a Madrid, i formada durant alguns anys a Barcelona, que acaba de publicar l'obra 'La resistencia'. És una de les obres espanyoles més potents que he llegit en els últims anys. Senzilla en la construcció, la conversa d'una veterana parella en un restaurant acabat de tancar, ens porta a reflexionar sobre la creació literària i sobre un micromasclisme gairebé imperceptible que acaba formant  part dels antics referents bohemis i progressistes. Un bon retrat del pànic que senten certes masculinitats davant els canvis de paradigma.

Em fascina veure com està canviant el món, especialment en l'art i la creació, un cop hem descobert que els pactes no escrits sobre els rols de cada gènere han estat, afortunadament, dinamitats.

5. 'WORLD FACTORY', de ZOË SVENDSEN i SIMON DAW
http://metisarts.co.uk/
Aquest duo de creadors/es es van empescar un joc teatral, com un joc de taula on cada espectador juga i formar part de l'equip de direcció d'una empresa moda amb totes les fàbriques a països amb mà d'obra molt econòmica. Una proposta immersiva i molt enginyosa segurament és la manera més divertida i lúdica de fer-nos sentir i viure en la pell d'empresaris i de treballadors. Sense que ens n'adonem, tot jugant, ens va entrant a dins del cos totes les contradiccions i les preguntes sobre les parts més fosques del nostre capitalisme.

Crec que fer participar al públic activament en els espectacles serà una de les claus del teatre del futur. És un espai en viu, hi hem de ser tots, en directe i podem anar més enllà, hi podem actuar tots.