Per Andreu Gomila

On comença i on acaba Àfrica? Geogràficament, va des de Ras ben Sakka (Tunísia) al cap Agulhas (Sud-àfrica), i des de Cap Verd fins a Ras Hafun (Somàlia). Però el colonialisme intensiu, la dominació europea exercida durant segles i l'esclavitud, van portar i porten africans arreu del món, sobretot al Vell Continent i a Amèrica. Hi ha artistes africans i/o d'origen africà, amb carreres molt importants al darrere, escampats per tots els racons del món. No tots, però, han posat èmfasi en els seus orígens.

LISBOA

Lisboa és un dels referents europeus quan parlem d'africanisme, a causa del colonialisme portuguès exercit durant el segle XIX i bona part del XX, amb el domini d'Angola, Moçambic i les illes de Cap Verd. No debades, una de les cantants de fado més populars de l'actualitat, Mariza, va néixer a Moçambic. En l'àmbit teatral, la nòmina és llarga, però no gaire visible. D'això anava, per exemple, 'Aurora negra', un espectacle estrenat el setembre de 2020 al Teatro Nacional D. Maria II de Lisboa, a càrrec de les actrius Isabél Zuaa, Cleo Tavares i Nádia Yracema.

L'escena afroportuguesa està que bull i reclama atenció. Cirila Bossuet i Lara Mesquita tenien previst estrenar aquest gener 'Sempre que acordo', en el qual, a través del dispositiu de conferència-performance, dues negres inventarien el trauma del racisme portuguès.

Però, si hi ha una companyia que destaca dins l'escena lisboeta, és Teatro Griot, un col·lectiu format per afrodescendents amb gairebé una dècada d'història i una desena d'espectacles al darrere. Són actors dedicats a l’exploració de temes rellevants per a la construcció i problematització de l’Europa contemporània i el seu reflex en el seu discurs i l’estètica teatral. I no ens oblidem d'actors com Marco Mendonça i Welket Bungué o de la ballarina Vânia Doutel Vaz.

PARÍS

França és el país d'Europa amb més afrodescendents (uns 5 milions) i això, culturalment, es nota. No només perquè un dels grans escriptors del segle XIX francès fos mulat (Alexandre Dumas), sinó perquè avui dia un dels actors més populars del país és Omar Sy. A mitjans de gener, per exemple, París va acollir la 1-54 Contemporary African Art Fair, amb el més nou i excitant de l'art africà contemporani. París fa sovint de pont entre els artistes africans i Europa. A més, els francesos d'origen africà són força nombrosos, des de la dramaturga i novel·lista Marie Ndiaye als rapers NPL.

Una de les companyies pioneres formades per afrodescendents és Accrorap, creada el 1989 per Mourad Merzouki i Kader Attou, la primera que fa entrar el hip-hop dins el circuits coreogràfics francesos. Fins al punt que Merzouki dirigeix ara el Centre Choréographique National de Créteil. I Attou, el de La Rochelle, que va visitar el Grec 2017 amb 'Douar', un espectacle que, precisament, ens convidava a reflexionar sobre el fenomen de l’emigració i els somnis de l’exili, especialment en el context de les relacions entre França i Algèria. I no ens oblidem del coreògraf Rachid Ouramdane, que va ser artista associat al Theâtre de la Ville de París de 2010 a 2015. El 2018 va portar 'Tordre' al Mercat de les Flors.

En el terreny teatral, La Colline de Wajdi Mouawad és l'espai parisenc que més entrada ha donat als afrodescendents francesos. La temporada passada, hi van estrenar Nasser Djemaï i Norah Krief. El primer va posar de llarg 'Héritiers', tercera part d'una trilogia de la qual també en formen part 'Vertiges' i 'Invisibles'. Krief, al seu torn, va posar de llarg 'Al Atlal Chant pour ma mère', un homenatge a la seva mare, tunisiana jueva immigrada als suburbis de París.

LONDRES

No hi ha dubte que avui dia, a la capital britànica el teatre negre està de moda. No només perquè hi hagi Kwame Kwei-Armah dirigint el Young Vic des de 2018, sinó pel gran nombre de dramaturgs, directors i intèrprets d'origen africà o caribeny que fa anys que ocupen un lloc important a la cartellera. El cas de Kwei-Armah ens ofereix la dimensió de l'assumpte. Va ser el segon negre a tenir una obra al West End (el primer va ser l'autor d'origen jamaicà Ray Harrison Graham, per 'GARY', el 1990) i amb 'Elmina's Kitchen' va obtenir l'Olivier 2004 a la millor obra.

Una de les peces que més passió ha aixecat a Londres en els últims anys és 'The Barber Shop Chronicles', d'Inua Ellams, poeta i dramaturg nascut a Nigèria, la família del qual es va traslladar a la ciutat quan ell tenia 12 anys. La peça ens situa a sis barberies a sis ciutats diferents en un dia, en el context d'un partit Chelsea-Barça. La diàspora africana al Regne Unit, la religió, la masculinitat i l'homosexualitat són els temes que tracta Ellams.

Un altre nom a destacar és el de Clint Dyer, que acaba de ser nomenat director adjunt del National Theatre, a on ha estrenat 'Death of England', sobre la seva experiència com a negre a Londres. El 2005, va ser el primer afrodescendent a dirigir un musical al West End, 'The Big Life'.

Pel que faals dramaturgs, la nòmina és llarga i reeixida, però destacarem Temi Wilkey, una autora molt jove que ja ha estrenat al Royal Court, al National Theatre i a la Royal Shakespeare Company. Natasha Gordon, Roy Williams, Winsome Pinnock i Arinzé Kene són altres noms a tenir en compte. I el Black Ticket Project, una iniciativa que busca que els joves negres vagin al teatre. També hi ha el premi Alfred Fagon Award, adreçat cada any a la millor obra escrita per un afrobritànic.

NOVA YORK

Al Grec 2019 vam poder gaudir de la potència escènica de Nora Chipaumire, artista novaiorquesa nascuda a Zimbàbue, que ens va regalar una trilogia en la qual reivindicava les seves arrels africanes, de la rumba congolesa al pop. A Nova York, l'escena protagonitzada per afrodescendents no és cap anècdota, ni cap cosa nova: el 1968, Barbara Ann Teer va fundar a Harlem el Black National Theatre. Però si hi ha un espectacle que ha aixecat controvèrsia i milers de fans és 'Hamilton', el musical de Lin-Manuel Miranda sobre els pares de la pàtria protagonitzats per un càsting 100% negre.

El productor, director i actor Tyler Perry és, segurament, qui més ha fet per enlairar moltes carreres, tant als escenaris com en el terreny audiovisual. I, a nivell dramàtic, 'Topdog/underdog', de l'afroamericana Suzan-Lori Parks és, segons molts, la millor obra que s'ha estrenat a Nova York en els últims 25 anys.

En els últims anys, la presència d'afroamericans als premis Tony, a diferència del que passava fa 20 anys, és aclaparadora. I no només per culpa dels joves talents. Charles H. Fuller, per exemple, ha vist com la seva carrera agafava nous aires amb la nova producció de 'A Soldier's Play', estrenada el 1981 i objecte de dos revivals, el 2005 i el 2020. L'última li ha valgut set nominacions als Tony 2020. L'obra parla del ressentiment entre afroamericans.

De 2013 ençà, quatre dramaturgs negres han estat nominats als Tony en la categoria de nova obra: Danai Gurira ('Eclipsed'), Lynn Nottage ('Sweat'), Tarell Alvin McCraney ('Choir Boy') i Jeremy O. Harris ('Slave Play'). Com a coreògrafs, no podem oblidar Trajal Harrell, que va visitar Barcelona al Grec 2018 amb 'TRANSaccions: Twenty Looks or Paris is Burning at The Judson Church' i 'Antigone Jr. + +'.

SEGUEIX LLEGINT: D'Abdellatif Kechiche a Youssou N'Dour: l'ABC de la creació contemporània africana