Per Andreu Gomila

El Grec és un dels motors teatrals més importants d’aquest país, i la prova la tenim un cop s’acaba, en totes les obres que s’hi estrenen o que el festival coprodueix i que continuen vives, no només a Barcelona, sinó més enllà fins i tot de Catalunya. De les vistes a la ciutat el juliol passat, n’hi ha un bon grapat que tornen a la cartellera.

Les mans: La Villarroel
L’obra de Llàtzer Garcia, dirigida per Sílvia Munt, ha tornat aquest setembre a La Villarroel i ha exhaurit localitats en moltes funcions. Explica una historia d’amor imperfecta que planteja una pregunta difícil: posaries en joc la teva vida sentimental per salvar el teu projecte somiat? La Paula (Raquel Ferri) i l’Isaac (Ernest Villegas) viuen apartats en una casa enmig de boscos i muntanyes. Ella està a punt de rodar la seva primera pel·lícula, que la protagonitzarà ell, després d’haver estat retirat temporalment de l’ofici per problemes de salut mental. Però les coses aniran per un altre camí.

Tots ocells: Biblioteca de Catalunya
En el moment de crisi total al Pròxim Orient, l’obra de Wajdi Mouawad fa que ens la mirem amb tota la seva complexitat, perquè ens posa davant dels ulls un amor que sembla impossible, el d’un noi jueu (l’Eitan) i una noia d’origen palestí (la Wahida). És un poema immens que dona ales a un gran muntatge. Els personatges de Tots ocells intenten fer-se entendre i es fan mal, busquen explicar-se per saber qui són, parlar-se amb les seves llengües diferents, els seus mons, les seves creences. Volem abraçar tota la vida que conté i ampliar-la a l’escenari, com un crit de ràbia i de dolor, com una pregunta antiga, com una cançó que ens travessa l’ànima.

Em dic Josep: Sala Flyhard
L’obra de Marc de la Varga va ser, sens dubte, una de les sorpreses del Grec 2024. En primer lloc, per la gran feina dels tres intèrprets (Daniel Higiénico, Mont Plans i Pau Vinyals). I, finalment, perquè la funció tractava, com s’havia fet poc fins ara, el tema del fracàs i la salut mental. Em dic Josep explica la història de Camil Clot, un dels músics més brillants de l’escena independent de la Barcelona de la darreria dels anys noranta. No obstant això, la seva trajectòria es va frustrar sobtadament quan va desaparèixer sense deixar rastre. Gairebé vint anys després d’aquella desaparició, de la Varga va iniciar un procés d’investigació per esbrinar qui va ser realment aquell músic desconegut i què li va passar.

Els miserables: Teatre Tantarantana
Amb aquesta peça, el jove director Miquel Mas Fiol ha fet una passa de gegant en la seva trajectòria. I el repte era gran, ja que agafa com a protagonista un egòlatra director teatral que decideix apostar per una versió reduïda i comercial d''Els miserables', de Víctor Hugo, amb l’objectiu d’aconseguir diners i fama. Recull el que pot: un grup d’actors fatigats del món del teatre alternatiu, educats amb la creença en la meritocràcia, i la producció deficient d’un teatre de segona categoria. Les seves expectatives de triomf s’enfonsen quan la temàtica de rebel·lia social que presenta l’obra es fa realitat i provoca una revolta de resultats desorbitats que esquitxa tothom.

Tirant lo Blanc: Teatre Romea
Un càsting espectacular (Quim Àvila, Laura Aubert, Judit Neddermann, Moha Amazian, Neus Ballbé, Clara Mingueza, Ireneu Tranis i Agnès Jabbour) dirigit per Joan Arqué, amb el text clàssic de Joanot Martorell actualitzat per Màrius Serra. Aquesta és la recepta del Tirant lo Blanc que es va estrenar al Grec al Romea i que torna a la cartellera. Serra ha agafat els capítols més èpics de les aventures del cavaller de València: seguim Tirant i Plaerdemavida en un naufragi fins a les costes del nord d’Àfrica i en el seu llarg periple per tornar a casa, a Constantinoble, amb la seva estimada Carmesina. Un història plena de perills, amors i conflictes que ressonen, a través del temps, fins al món d’avui dia.

La luz de un lago: TNT, Temporada Alta, Madrid, Prato (Itàlia), Torí, Gant, Sevilla…
L’última creació d’El Conde de Torrefiel, com totes les creades pel duet format per Tanya Beyeler i Pablo Gisbert, té assegurada una important gira europea. Estrenada al Grec, la peça ens explica la vida de quatre persones anònimes i quatre històries d’amor. Tot comença el 1995, a Manchester, i acaba el 2036, a La Fenice de Venècia, durant l’estrena d’una òpera contemporània. Aquí El Conde de Torrefiel s’ha dedicat a posar tots els seus esforços en l’espai sonor. 'La luz de un lago' és una obra que entra per l'oïda.

The Second Woman: Festival de Otoño de Madrid, Sevilla
Per a molts, les 24 hores que María Hervás es va passar dalt de l’escenari de la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure van ser del millor del Grec. L’actriu va repetir, durant tot un dia, la mateixa escena de la pel·lícula de John Cassavetes, 'Opening night'. Al seu davant, un centenar d’homes, companys d’escena, des d’actors professionals fins a molts que no ho són, amb els quals representa el mateix ritual: la conversa entre una parella, la relació de la qual ha perdut el sentit i romanticisme. Idea de Nat Randall i Anna Breckon, aquesta funció s’ha fet a molts llocs. A l’Estat espanyol, Hervás és l’encarregada de posar-se al límit.

Qui som?: Roma, Lieja, Brussel·les, Tolosa, Bobigny, Ginebra, Rouen, Le Havre, Lisboa…
Estrenada a Avinyó i amb funcions a Lió abans d’aterrar al Teatre Grec a la darreria de juliol, la nova obra dels Baro d’Evel té una gira assegurada per tot Europa fins a l’estiu vinent. A l’agost, després del Grec, ja van ser a Graz (Àustria) i, un cop posin el peu al Romaeuropa Festival a finals de setembre, no pararan fins a almenys el juliol que ve. 'Qui som?' és la primera part d’un tríptic en què la ceràmica és alhora la matèria i el gest d’una recerca sobre els nostres mons en construcció, un viatge entre les nostres maneres de creure i de fer col·lectivament.

El Misantrop: Teatre Lliure
La companyia La Brutal, dirigida per David Selvas, va presentar al Grec una versió actualitzada dels clàssic de Molière protagonitzat per Pol López, que encarna un home, l’Alceste, que ja no encaixa amb la humanitat que l’envolta —hipòcrita, covarda i conformista. Però, en la seva escapada, potser l’únic que vol conservar és l’amor. El protagonista s’adreça al públic i expressa el seu menyspreu per la humanitat en un llenguatge cent per cent actual.

RI.TE: Sevilla
La filigrana escènica que van protagonitzar Marlene Monteiro Freitas i Israel Galván, estrenada a Brussel·les, té més vida després del Grec. Com a mínim, farà parada al Teatro Central de Sevilla. Els tenim tots sols en escena, i al darrere tenen un mur, exposats ineludiblement al públic. Enfrontats l’un a l’altre, teixeixen una comunicació nova, però immediata: una gramàtica composta per passos coreogràfics, gestos àgils i interrupcions sobtades. Interaccionen com criatures que es coneixen, barrejant repte i seducció en un arranjament que podria fer pensar en un ball. La improvisació diària manté viu el diàleg. És una trobada impressionant entre dos artistes increïbles, un moment de pura alegria i humor, una conversa animada utilitzant només el llenguatge del cos.

DÄMON. El funeral de Bergman: París, Madrid, Lieja, Estocolm…
Després d’inaugurar el Festival d’Avinyó amb un gran rebombori, la coproducció del Grec de la nova obra d’Angélica Liddell passarà per alguns dels teatres europeus més prestigiosos, com l’Odéon parisenc o el Dramaten d’Estocolm. Liddell continua amb la seva trilogia sobre la mort que va inaugurar amb 'Vudu Blixen', ara endinsant-se en la figura d’Ingmar Bergman. A 'DÄMON' vam assistir al funeral que Bergman va dissenyar per a si mateix, encara que també veurem referències a les creacions preferides de l’autor, com Un somni, de Strindberg, una de les obres que Bergman va posar repetidament en escena.

Cuerpos celestes: Temporada Alta, Tolosa…
Acabada la 'Trilogía Pacífico', en què van explorar el colonialisme a Amèrica del Sud, Laida Azkona i Txalo Toloza continuen amb el nou projecte Falla. Si a la primera part, 'Canto mineral', combinaven geologia, ciència-ficció i crítica social, al nou 'Cuerpos celestes', estrenat al Condeduque de Madrid, examinen l’extractivisme i els límits minerals del planeta. Un nou viatge poètic per l’espai i una qüestió llançada al futur: repetirem els mateixos errors del passat o serem capaços d’imaginar noves formes de relacionar-nos amb l’univers?

Tumbalafusta: Teatre Lliure
'Tumbalafusta' és una proposta de teatre familiar que combina el teatre de text, el teatre d’objectes i la música, nascuda de la col·laboració amb el genial Xavier Bobés i la companyia La Ruta 40. La fusta és l’element principal d’aquesta proposta en què dos parells de mans mouen peces per l’espai i fan aparèixer paisatges, històries, jocs, preguntes, imatges, números, paraules… Tot, en un imaginatiu viatge en què intèrprets i espectadors compartiran preguntes sobre com funciona el món que els envolta, per acompanyar el constant procés de descoberta que és fer-se gran.

SEGUEIX LLEGINT: María Hervás: “Una de les meves preocupacions principals és mantenir el públic enganxat a aquest laboratori”