Per Andreu Gomila

El coreògraf i artista de Samoa Lemi Ponifasio va aterrar per primer cop a Barcelona el 2010 amb 'Tempest: without a body', una peça que vam poder veure al Mercat de les Flors. D'aleshores ençà, no ens ha deixat de sorprendre amb unes obres úniques que expressen els pensaments i els sentiments no només dels seus ancestres arrelats a les illes del Pacífic, sinó també dels seus lligams amb altres comunitats, com amb 'Love to death', una creació que va coproduir el Grec 2023 i que està voltant per tot el món. Parlem amb ell mentre és de gira a Luxemburg.

Com és d'important el cos en les teves creacions, els cossos dels intèrprets i els cossos de la gent corrent?
No hi ha res sense el cos. Tot passa per la nostra consciència. El cos és qui ets, qui et constitueix abans que nasquessis, el que portes amb tu, la vida dels teus avantpassats, el ball de la teva àvia, la cançó del teu pare... El propòsit de la representació és fer aflorar la cara dels ancestres.

Les teves creacions sempre tenen a veure amb la realitat, les lluites... Com et relaciones amb el teu context, els teus orígens?
Treballo amb gent que m'interessa i en coses que penso. En l'àmbit artístic, penso: com puc transcendir el patiment humà i físic? Portar-ho tot a una dimensió poètica. Busco una transformació espiritual d'aquest patiment, de la injustícia. Jo soc únicament una part de la història de la vida, però hem de trobar una via, a través de la creació, per fer que la vida de la gent sigui menys miserable. Jo no puc aturar la pobresa, la guerra. Això és feina dels polítics. Jo tinc un rol diferent... La gent amb qui treballo són persones que busquen crear una identitat col·lectiva, que tenen cura els uns dels altres.

"El propòsit de qualsevol ésser humà és ser un activista. Tots tenim una responsabilitat"

Et veus com un activista?

No m'agrada la paraula. Crec que el propòsit de qualsevol ésser humà és ser un activista. Tots tenim una responsabilitat. Un cop tens adquirit el sentit de la comunitat, veus que has de cuidar la persona que és allà fora, el teu veí, que si té algun problema, pots ajudar-la. Si això és activisme, perfecte.

Un artista pot expressar-se de moltes maneres, cap endins o cap enfora. Tu ets dels que mires cap enfora?
És un procés. No un mètode. M'agrada pensar que bona part de la vida ve de fora. El meu interior té a veure amb això. I acaba expressant-se a través de la dansa. Dins meu, no tinc tota la informació, només tinc la meva imaginació. Quan treballo amb una comunitat, per exemple, intento esperar-los, esperar que em diguin què volen dir, com volen ballar, quina cançó volen cantar. Fins que es forma un cosmos i tot es pot reduir a l'existència.

On comencen les teves peces?
Normalment, al meu voltant. Moltes de les peces que faig neixen a través de la gent que conec. Miro de no tenir prejudicis. Si veig algú que lluita per alguna cosa, m'inspira. Sempre vull ser clar: la creació és un procés molt dur. Si miro enrere i veig el que he fet, hi percebo el que penso i el que intentava entendre. Per trobar la veritat. Quan dic això, vull dir que el millor que li pots oferir a algú és dir-li la veritat. Bona part del nostre patiment és per culpa de la propaganda, per mor de la gent que no diu la veritat. Si mires Facebook, tothom és perfecte, a TikTok tothom és sexy.

"La veritat és un camí. La teva intenció és caminar pel camí de la veritat. De vegades, és difícil de trobar"

Com s'expressa la veritat quan balles?
La veritat és un camí. La teva intenció és caminar pel camí de la veritat. De vegades, és difícil de trobar.

Com va néixer 'Love to death'?
Volia fer una obra amb l'Elisa i la Natalia, les dues dones que apareixen a l'obra. I com la seva vida és un reflex de Xile en molts sentits. Hi ha una cosa política, social... Xile és un país molt boig, potser el més fascinant del món. La mescla de violència i poesia és molt boja. Vam començar els assajos a Nova Zelanda, just en el moment en què Camilo Catrillanca, un activista maputxe, va ser assassinat per la policia. Els aldarulls a Xile van ser seriosos. Vaig veure el seu funeral i vaig pensar que havia de començar aquí. Més tard, quan vam anar a Xile per acabar la peça, els aldarulls no havien parat. Feia més de tres mesos que duraven. El teatre on treballàvem n'era el centre i també el lloc on Pinochet havia assumit el poder 50 anys enrere. Va ser un moment molt elèctric. Però no volia que la peça es veiés afectada per la situació política, sinó que volia trobar la manera d'assolir la poesia. Aquesta és la meva feina, no repetir el que pots veure a la tele. Buscar una altra reflexió sobre la nostra existència.

Has trobat relació entre la teva cultura, la samoana, i les cultures indígenes de Sud-amèrica?
Sí, és clar, tots som els mateixos. Les nostres vides viuen sobre el perill i hem d'estar atents i alerta... Les nostres cultures, irònicament, ens divideixen. En el cosmos trobem una genealogia comuna, en lloc de diferències úniques.

Fa més de vint anys que intentes esborrar fronteres?
I t'adones que és impossible esborrar les fronteres. És com si visquessis en una canoa que té molts forats. Mentre intentes tapar-ne un, vessa aigua per l'altre. Sempre hi entra aigua. La vida és això. No som aquí per dormir. Sinó per mantenir-nos desperts. Per això em preocupen països com Luxemburg [el dia que fem l'entrevista, Lemi Ponifasio és a Luxemburg], on la gent està tan adormida. Intento dir-los que la riquesa no ho és tot, que s'han de despertar.

"He intentat no tornar a Europa. El 2017, vaig decidir no tornar-hi. Perquè Europa no és tan important"

Quina importància té Europa per a tu?
He intentat no tornar a Europa. El 2017, vaig decidir no tornar-hi. Perquè Europa no és tan important. Quan era jove, Europa era el lloc on connectar amb altres artistes i amb el públic. Tinc la sensació que la gent veu el meu espectacle, no la meva obra... D'Europa sempre en surto incomplet, insatisfet, per la natura transaccional dels teatres europeus. I jo faig una peça perquè estic pensant en alguna cosa, perquè vull compartir uns pensaments amb la gent. Crec que podem fer més coses. Europa, ens agradi o no, no és només gent blanca, sinó una gran diversitat.

No creus que l'escena teatral europea és diversa, sobretot a França i al Regne Unit?
Hi ha diversitat, però no n'hi ha prou. Sempre em pregunto: per què em conviden, què espera la gent de MAU, la meva companyia, qui ens vindrà a veure. Ser inclòs, per a mi, no és suficient. Tots nosaltres ens hem de sentir satisfets del tot, plens, no només viure una experiència estètica. Hem de poder parlar amb tothom, amb cadascú, incloure cadascú. Jo no treballo per als fans del teatre o de la dansa, sinó per als que no els agrada la dansa, els que no els agraden els samoans, els que no els agrada el teatre.

Quina relació tens amb Barcelona? Vas estrenar-t'hi fa molts anys.
No en tinc. I això és una de les coses que em frustra quan vinc a Europa. Estar amb la gent és important. Si he anat a Barcelona és per mor de la meva relació amb Cesc Casadesús. Durant molts anys he buscat una ciutat on pogués anar-hi i treballar, identificar-m'hi, establir lligams. Però sempre és difícil. Si passés temps a Barcelona, acabaria fent coses amb els barcelonins. Així treballo. No només vull que la gent vingui a sentir-me o a veure les meves peces: necessito conèixer gent, mantenir-hi una relació.

SEGUEIX LLEGINT: El Pròxim Orient vist des del teatre: autors i obres