Per Andreu Gomila

La directora i dramaturga Lali Álvarez és de les poques persones que, a l'hora de fer teatre, s'ha plantejat preguntes incòmodes i ha intentat respondre-les. En aquests moments estan treballant amb 'LIFE (de cómo los árboles nos salvaron la vida)', una peça que parlarà de medi ambient i sostenibilitat, i del desastre climàtic que ens ve a sobre. Entre els seus èxits, tenim 'Barcelona (contra la paret)', que es va estrenar al Grec 2016, i 'Ragazzo'.

El teatre contemporani és poc sostenible des del punt de vista ecològic?
Pregunta trampa (riures). Tota la nostra societat contemporània se sustenta sobre patrons de producció poc  o gens sostenibles. El teatre no n’és una excepció. El teatre que fem és insostenible perquè la vida que tenim és insostenible. El teatre és insostenible pel que fa a la producció, però també ho és la forma de distribució. No són sostenibles alguns conceptes que s’impulsen sense descans des de les institucions, com “gran format” o “internacionalització”, no pot ser que els artistes hagin d'estar de gira internacional i no siguin contractats al seus propis territoris, això afegeix una petjada ecològica terrible a l'espectacle. No és sostenible l’ús de recursos i de l’energia, però tampoc no són sostenibles les formes de treball i assaig, ni ecològicament ni socialment. En la nostra professió és molt difícil la conciliació, cal perseguir una sostenibilitat ecològica i social. Si no podem tenir cura dels nostres cossos, no podrem tenir cura del medi ambient, i si no tenim cura del medi ambient, a llarg plaç, la cura dels cossos serà inútil.

Què és pot fer perquè ho sigui més?
No en tinc ni idea. Jo només tinc intuïcions i ganes d’experimentar en aquest sentit. Com faig a la meva vida quotidiana. El que veig clar és que cada nova crisi t'allunya d’una d'antiga que encara no has solucionat. De vegades aquestes crisis poden ser una oportunitat, vull dir, la precarietat del sector és un dels factors que fa que les produccions siguin més sostenibles en el pla ecològic: reciclatge d’escenografies i vestuaris, menys despesa elèctrica amb dissenys de llums més pobres, per dir alguna cosa. Però moltes vegades aquestes oportunitats són malaguanyades, ho hem vist ara amb la COVID19. Durant el confinament els nivells de contaminació han baixat de manera dràstica, Barcelona feia olor de poble! La natura ha tingut una mica de descans, semblava que podíem repensar la nostra manera de viure, que hi hauria un “abans” i un “després”, però tot és façana. Per sota, els mecanismes continuen operant. Ja en la fase 0 de desescalada els nivells de contaminació havien tornat als seus números habituals i preocupants. De vegades em sembla que al teatre ens passa una mica això, fem teatre pobre fins que podem fer teatre de 'despilfarro'. Quan tens pasta de producció tendeixes a tirar de dissenys de producció que no tenen en compte la petjada ecològica, i moltes vegades tampoc tenim en compte uns estàndards mínims de justícia social, i moltes vegades això ho fa qui després omple l’escenari de discursos, però si mires com utilitzen la pasta veus que nah, tot façana. I així tot. I així ens va. Per treballar d’una manera sostenible cal anar als fonaments, i que les façanes en siguin mirall.

"De moment ens hem compromès a coses petites, que sabem que podem fer. Deixem la política per quan arribi, que arribarà"

Com t'ho fas tu, perquè així sigui?
Jo faig molt poc. Ara, amb Hui Basa, la meva companyia, hem començat a plantejar-nos-ho seriosament. Ens ho creiem de veritat, que cal començar a viure d’una altra manera. Des de ja. Per començar hem estudiat una mica què en diuen la gent que ja hi ha pensat abans i hem trobat que s’ho està plantejant molt el món del Teatre Universitari, com la gent de St. Lawrence Univeristy (www.sustainabletheatre.org), o de la Griffith University, i després hem escrit un decàleg per al nostre nou projecte 'LIFE (de cómo los árboles nos salvaron la vida)', amb la intenció que aquest decàleg ens ajudi a reduir la petjada ecològica de la nostra feina. Intentar reduir als mínims el consum d’electricitat, assajant amb llum de dia, per exemple, i en el disseny de llums, ja pensant en llums que consumeixin energia que puguem generar en escena. Intentar que l’energia consumida durant la producció i exhibició vingui, tant com sigui possible, d’energies renovables, això és una cosa que són els teatres els que s’hi han de comprometre, però què fem? Ens neguem a actuar als teatres que tinguin contractada la llum a Endesa? Podríem fer-ho. Potser hauríem de fer-ho.  De moment ens hem compromès a coses petites, que sabem que podem fer. Deixem la política per quan arribi, que arribarà. Tot l’equip es compromet a fer servir transport públic o transport privat sostenible. Volem intentar que l’espai d’exhibició i l’horari afavoreixi que els espectadors també hi assisteixin en transport públic. Només farem servir escenografia i vestuari de segona mà. Tots els fungibles que consumim en escena o en assajos han de ser d’origen orgànic i biodegradable. Ens comprometem a l’ús zero de plàstics, inclou ampolles d’aigua, xampús. El primer dia d’assaig vam repartir a tot l’equip ampolles d’aigua de vidre i xampú sòlid. I sobretot, ens comprometem a parlar-ne, a intentar contaminar la necessitat a altres creadores del nostre entorn. També creiem que cal dissenyar accions concretes per participar a revertir el canvi climàtic. La nostra, a 'LIFE', és una mica ingènua i segurament errònia, perquè ens pot fer pensar que plantar arbres ens pot salvar la vida, quan el que cal és protegir els boscos originaris, però ens hem proposat plantar deu arbres per cada bolo.

"A 'LIFE (de cómo los árboles nos salvaron la vida)' parlem de la crisi climàtica. I parlem dels activistes assassinats arreu, activistes que moltes vegades no són activistes com nosaltres els imaginem des de la comoditat europea"

De quina manera hauria d'abordar el teatre el canvi climàtic?
Aquesta és com l’eterna pregunta de si els artistes tenim una responsabilitat social o política, i si hem de tractar “obligatòriament” alguns temes a escena. Et diria que no, un tema el tractes perquè t’interessa, et mou. Si no, més val que parlis d’amor. Una vegada, el meu germà gran em va dir: “ als artistes us pertoca el rol de visionaris”, i no me'n sento capaç, però tampoc ho oblido. Jo sento la necessitat de parlar de l’emergència climàtica en escena. I m’encantaria que més gent en parlés. I es farà, segur. Està molt bé que se’n parli, parlar de les coses és bàsic per fer-les presents. Que siguin presents és bàsic per fer-hi front. Fer-hi front és l’inici de revertir-les. A 'LIFE (de cómo los árboles nos salvaron la vida)' parlem de la crisi climàtica. I parlem dels activistes assassinats arreu, activistes que moltes vegades no són activistes com nosaltres els imaginem des de la comoditat europea, sinó que són persones que estan defensant casa seva, els seus cultius, els boscos que els donen la vida i ens la donen també a nosaltres. Parlem de com de poc conscients som com a societat de la vulnerabilitat dels cossos i de les relacions socials, de com les relacions interpersonals i la interdependència, la consciència de la interdependència, pot ser una arma. I parlem de la por, de la por que ens fa incapaços com a societat d'encarar els reptes que se'ns acosten. Però amb parlar-ne a escena no n’hi ha prou. Que els grans teatres programin obres sobre el canvi climàtic, però no obrin els seus magatzems d’escenografia o vestuari per a ús públic em sembla incongruent. Sobretot, crec que cal tractar-ho en els cercles d’artistes, i dins de les companyies i empreses teatrals. Crec que cal posar-se les piles i assumir pactes incòmodes però responsables en termes de consum, transport, conciliació, etc. El futur, o el present, perquè la crisi climàtica ja és una realitat fa molt de temps, ha de ser un tema transversal a les nostres vides, com ho ha de ser el feminisme, i a les nostres pràctiques artístiques. Si no, façana, altre cop, i no m’interessa.

No creus que és un tema que no és damunt la taula?
Penso que sí que hi és, damunt la taula, però en un racó. En aquell racó on desem les coses que no podem assumir, les que ja farem demà, les que ens obligarien a transformar-ho tot, perquè no estem preparats per a renunciar als nostres privilegis. Amb la crisi sanitària que acabem de viure penso que hem entès força coses. Hem entès que quan la cosa és grossa, quan es tracta d’una emergència, no hi ha manera d’escapar-ne. D’escapar de les conseqüències del que estem vivint. Amb la crisi climàtica tard o d’hora ens ens trobarem el mateix. De fet ja està passant, però aquí a Europa no som conscients de la quantitat de persones d'arreu del món que ja s’enfronten a les conseqüències, i no parlo de “ostres, aquest estiu, quina calor, haurem d’estar a la piscina tota l’estona, o haurem d’engegar l’aire condicionat a tope”. Parlo de persones que ja han hagut d’abandonar casa seva, refugiades climàtiques, de persones que estan sent assassinades per sicaris de grans corporacions per intentar aturar la destrucció dels seus hàbitats i el seu entorn natural, llocs que són pulmons per al planeta, per la biodiversitat. Sense biodiversitat, les crisis com la de la COVID19 seran cada vegada més seguides. De tot això en parla la premsa, en parla la ciència, en parla l’activisme, si no en parlem nosaltres és perquè vivim a la cara privilegiada de la Terra, i ens podem permetre parlar d’altres coses, encara. Ens pensem que no ens hi va la vida.

"Tothom té la capacitat de crear art, i com que a més de la capacitat, moltes persones en tenen ganes, mola oferir-los l’espai públic del que nosaltres en gaudim perquè ho facin"

El teu treball, com a directora i dramaturga, busca sempre la implicació de la comunitat, de la gent 'del carrer'. Per què?
D’alguna manera o altra sí, sempre. Suposo que perquè "la gent del carrer" soc jo. La implicació de la cultura en el desenvolupament comunitari em sembla imprescindible. I la participació de la comunitat en la realització dels processos culturals també. La cultura ha d’estar al servei de la societat. I perquè la realitat que m’envolta és la meva màxima font d’inspiració. La realitat i l'insomni. (riures) I suposo que també hi ha una part d’ego, de que necessito sentir-me útil. I sobretot, necessito sentir que formo part d’alguna cosa. Que hi ha alguna cosa que sobrepassa el meu jo. La comunitat em fa sentir que fem alguna cosa transcendental, d’alguna manera. Per mi, fa molt de temps, és vital en la meva pràctica artística, pensar en la comunitat. Pensar com l'art s'hi vincula. En els meus projectes, o bé m’inspiro en la realitat i llavors n’escric alguna que després muntem amb la companyia, en aquest sentit la comunitat és objecte de la nostra creació, o bé la comunitat passa a ser subjecte, en els processos de creació comunitària que imagino que són als que et refereixes amb aquesta pregunta. En aquest tipus de processos de creació, parteixo de la idea que tothom té la capacitat de crear art, i com que a més de la capacitat, moltes persones en tenen ganes, mola oferir-los l’espai públic del que nosaltres en gaudim perquè ho facin, i compartir amb elles les nostres eines. Són projectes molt gustosos, on l’acompanyament que desenvolupes com a artista, es converteix en un aprenentatge constant.

Tu que has treballat a una banda i altra, què t'aporta la 'gent' que no t'aporten els actors professionals?
Ei, que els actors professionals també són persones (riures). Vull dir, que jo treballo més o menys igual amb professionals que amb no professionals. Els actors de la meva companyia són creadors també. Jo escric per a ells i no per a ningú més. No és normal que jo escrigui alguna cosa que no sé qui ho interpretarà. I ho escric partint d’ells. Som família, ens coneixem bé, parlem molt de quines coses volem que estiguin en escena, jo faig de canal. Els treballs amb no professionals també són una cura d’humilitat, et des-centren en el millor dels sentits, de sobte t’adones que no tens res tant interessant per a dir, que és molt més interessant formular un camp de joc on es tracen relacions, on hi ha persones disposades a despullar-se emocionalment, a despullar el seu pensament i les seves històries per oferir emoció a qui vingui a compartir-les. Diria que no professionals i professionals, en aquest sentit, m’aporten el mateix. M’obren la mirada i la ment.

"Les persones no professionals amb les quals he treballat són diverses, essencialment, vull dir. No hi ha un patró"

Què busques, en el terreny estètic, amb això?
Hi ha una cosa en el pla estètic que penso que és indubtable. La diversitat. Les persones no professionals amb les quals he treballat són diverses, essencialment, vull dir. No hi ha un patró. No vaig gaire al teatre, la veritat, cada vegada em fa més mandra, però quan hi anava més, tenia la sensació que les persones que veia en escena responien a patrons establerts, parlaven d’una manera, es movien d’una manera, tenien uns físics determinats dins d’un espectre no tan divers. I, sobretot, hi veia artistes parlant de coses d’artistes. No sé si m’explico. No sé tampoc exactament si sé el que vull dir amb això. Et parlo d’una sensació. He vist algunes peces de teatre comunitari on la presència de no professionals en escena és anecdòtica, perquè els projectes responen a una estructura vertical on hi ha l’Artista, en majúscules, que fa servir els no professionals per expressar alguna cosa concreta. Diguem-ne que són objectes, no m’interessa. He vist projectes comunitaris on no hi havia una vertadera recerca estètica, i els he viscut també, on els no professionals eren, diguem-ne, destinataris del projecte. Ara tampoc m'interessa.

"No és el mateix parlar-li a 3000 persones que a 300, que a 30, que a 3. Busquem una fórmula que ens permeti fer això, adaptar la peça a la relació que establim amb el públic"

Què et fa decantar-te per un projecte?
Dius decantar-me com si tingués on triar. (riures) No és el cas. No rebo tantes ofertes. No sé... Els projectes em brollen, per dir-ho d’alguna manera, i des de la companyia els desenvolupem. Amb l’Aina Juanet, la productora de la companyia —ella és qui moltes vegades m’ha posat els peus a terra i m’ha fet decantar per prioritzar un projecte o un altre— i amb tota la companyia —amb el Pau Matas, amb la Sonia Espinosa, el David Teixidó, la Clara Garcés, l’Alba Saez— els anem desenvolupant a nivell artístic. I sobretot, com et deia abans, ens ha d’interessar. Hem de veure la necessitat en nosaltres mateixes de decidir parlar d’un tema, o treballar amb un col·lectiu concret, o triar un espai on volem treballar, o quina és la bogeria que volem investigar. A partir d’aquí fem propostes a programadors o espais, i alguna aconseguim que tiri endavant, normalment amb 'partners' com FiraTàrrega, que ha sigut un bon camp de proves en el meu recorregut, o amb festivals com el Grec. Al Grec, de fet, vam fer la pre-estrena de 'Barcelona (contra la paret)'. Companyies com la nostra necessiten espais que ens permetin experimentar. Perquè de vegades fallem i els nostres resultats no es venen, ens va passar amb 'Tha Tzpar (l’espera)'. En aquest sentit és clau també la nostra residència a la Nau Ivanow, que sempre ens ha donat suport i animat a somiar. Ara estem en la investigació del que pot ser l''AudienceSpecific'. Si en el Site Specific, els espectacles es modifiquen segons el lloc on són representats, en l’AudienceSpecific es modifiquen segons la relació que es traça amb l’espectador. No és el mateix parlar-li a 3000 persones que a 300, que a 30, que a 3. Busquem una fórmula que ens permeti fer això, adaptar la peça a la relació que establim amb el públic.

Quina diferència hi ha entre el teu treball actual i el que vas fer amb 'Ragazzo' o 'Barcelona (contra la paret)'?
Diferències… cap, em sembla. I si n'hi ha alguna té a veure que ara treballem amb una mica, una mica molt petita, de més comoditat. 'Ragazzo', la vam assajar a casa meva i amb 30 euros de producció. Ara som un equip de nou persones i totes, poc, massa poc, i tard, però cobrem. Però els motors són els mateixos: un tema que m’encurioseix, que em toca, que m’atemoreix, i que em rebel·la, normalment en aquest ordre, i persones que m’estimo amb qui treballar-lo. Ganes d’aprendre i poca seguretat de dir alguna cosa que valgui la pena, però tot l’esforç perquè, qui vingui a compartir-ho quan ho fem públic, no surti igual que com ha arribat i, sobretot, encara que s’emprenyi amb nosaltres, no senti que ha perdut el temps.

SEGUEIX LLEGINT: Margarida Xirgu a Llatinoamèrica, un exili dolorosament brillant