Per Isaias Fanlo. Acadèmic i investigador

El món en què vivim ha estat modelat, al llarg de la història, per les expansions colonials de les nacions d’Occident, i per la creació de diferents estats en els territoris subjugats a aquests imperis. Els nous estats nascuts a l’Amèrica Llatina primer i, de manera més recent, a l’Àfrica i el Carib, van haver de plantejar-se què fer amb aquest llegat imperial, com superar-lo i com vertebrar una història pròpia i genuïna, sense caure en l’oblit. D’altra banda, la resistència, per part de les antigues metròpolis, a incorporar relats a l’imaginari global que no fossin el seu (relats dissidents, subalterns) ha acabat generant una dinàmica de privilegis i d’oblits. La mirada poscolonial suposa una reacció, des de l’àmbit del pensament i de l’acadèmia, a la invisibilitat d’aquestes persones. La premissa és clara: les seves històries també mereixen ser escoltades.

El pensament poscolonial es formula en tant que reacció al discursos ideològics que volen invisibilitzar el desenvolupament desigual dels pobles, les nacions i les comunitats no-hegemòniques. La seva emergència coincideix, lògicament, amb el final de la guerra freda, i per tant, amb el col·lapse de l’estructura binària que enfrontava capitalisme i comunisme. Homi K. Bhabha n’aventura una definició encertada: “La crítica poscolonial analitza la força desigual i desequilibrada de les manifestacions culturals vinculades a la lluita per tenir autoritat política i social en l’ordre del món modern. Les perspectives poscolonials sorgeixen del testimoni colonial dels països del tercer món i dels discursos de les ‘minories’ dins de les divisions geopolítiques d’est i oest, de nord i sud.” ('The Location of Culture', p. 171)

LA LITERATURA POSCOLONIAL FA UN PAS ENDAVANT
El poscolonialisme qüestiona la mirada eurocèntrica, que havia limitat, tradicionalment, el seu espectre d’anàlisi a les cultures occidentals – i que, en conseqüència, no li havia atorgat validesa a altres tradicions. En el cas de les lletres, aquest canvi de paradigma s’ha concretat en una major diversitat en el mercat literari, i també en la necessitat de canviar l’acadèmia: per exemple, molts departaments d’anglès dels Estats Units han passat a dir-se “de lletres anglòfones” per incorporar autors i autores que escriuen en anglès des d’espais no centrals, com ara l’Índia o determinats països de l’Àfrica.

Les veus subalternes comencen a ser escoltades. Fins i tot uns premis tan tradicionals com els Nobel han començat a tenir en comptea partir dels anys 80 (tot coincidint, i no per casualitat, amb l’auge dels estudis poscolonials), escriptors nascuts a l’Àfrica (com ara Naguib Mahfuz, 1988; Nadine Gordimer, 1991; o J. M. Coetzee, 2003), a la Xina (Gao Xinjian, 2000; i Mo Yan, 2012), i també escriptores i escriptors racialitzats (Wole Soyinka, 1986; Toni Morrison, 1993). V. S. Naipaul mereix una menció apart. Nascut a Trinitat i Tobago i d’orígens hindús, va rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 2001. Una part destacada de la seva obra s’endinsa en paisatges i recupera històries silenciades de països africans i, especialment, del Carib, i ha estat considerada com una de les anàlisis més punyents de les despulles del món colonial. Tanmateix, tot sigui dit, algunes veus importants dels estudis poscolonials, com ara Edward Said, van criticar Naipaul per haver fet un retrat fred, despietat, i fins i tot amb clixés eurocèntrics, de l’Àfrica.

Un altre nom important de la literatura poscolonial és l’escriptora britànica Zadie Smith, que a novel·les com 'Dents blanques' s’endinsa, amb una mirada híbrida entre el naturalisme i la fantasia, en un Londres multicultural a través de la seva protagonista, Irie Jones, filla d’un britànic i una jamaicana. Hanif Kureishi o Salman Rushdie són altres noms coneguts que han traslladat la mirada poscolonial al centre de l’escena literària.

TEATRE POSCOLONIAL CONTRA ELS DISCURSOS HEGEMÒNICS
A Catalunya tenim un deute considerable amb tradicions teatrals que desplacin la mirada dels espais geosocials del subjecte normatiu. En el nostre país, la presència de veus subalternes és poc habitual – i no n’hi ha prou amb l’èxit de les obres de Wajdi Mouawad que, tot i adreçar d’una manera crítica la manera com Occident veu la masculinitat àrab com una amenaça, i qüestionar el paper de fotògrafs i periodistes occidentals a l’hora d’escriure un relat de l’Orient Mitjà, ho fa, estilísticament, amb peces que es nodreixen de la tragèdia clàssica, entre d’altres fonts. Caldria destacar, però, el nom de la dramaturga Helena Tornero, que a partir d’una estada al camp de refugiats de Nea Kavala (Grècia) en el marc del projecte Paramythádes, ha recollit testimonis de refugiats i ha treballat conjuntament amb aquestes persones per donar-les una veu escènica. Part de la feina es va fer palesa en l’espectacle 'Kalimat (Paraules)', representat a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya a finals de 2016, i també a 'El futur' (Sala Petita, març-abril de 2019).

La mirada poscolonial no només proporciona un relat vàlid per als pobles emancipats, sinó que estableix interseccions amb altres tipus de narratives nacionals, culturals i socials. Dit d’una altra manera, el teatre poscolonial no només ens mostra històries que no coneixem i que ens són alienes, sinó que també fa que ens plantegem el nostre posicionament envers el món, des de quin punt de privilegi observem les coses, i quines històries s’escapen al relat hegemònic. Per exemple, no fa tant, el Court Theatre de Chicago va fer una producció memorable de l’obra sud-africana 'Sizwe Banzi is Dead', una peça d’Athold Fugard, construïda a partir d’improvisacions amb dos actors. 'Sizwe Banzi' denuncia com l’apartheid es capaç de devastar la dignitat humana. Avui dia, gairebé cinquanta anys més tard de la seva estrena, la peça s’ha convertit en una denúncia de l’opressió dels col·lectius privilegiats sobre els discriminats, no només a Sud-àfrica, sinó també, com funcionava en el cas de Chicago, de les dinàmiques de privilegi i opressió entre les comunitats blanca i negra.

La terminologia i el desafiament de les perspectives hegemòniques del pensament poscolonial ens han estat molt útils a l’hora de vertebrar un discurs rigorós sobre, per exemple, els subjectes racialitzats dins el teatre català. Encara hi ha molta feina a fer, però: tenim un ventall amplíssim de textos no-occidentals que val la pena portar a l’escena d’aquest país, i resten, també, moltes preguntes que podem fer-nos com a societat dalt dels escenaris. Penso que, com a gent de cultura, és el nostre deure, i la nostra responsabilitat d’obrir-nos a relats subalterns, i a aprendre’n de les seves històries emocionants i diferents.

Al cap i a la fi, no podem negar que habitem un món poscolonial, on les persones van d’un lloc a l’altre (massa sovint, fugint de la guerra i la misèria) i les seves històries es nodreixen d’altres històries, es modifiquen a partir de vivències globals i de fluxos migratoris. Edward Said afirma que avui dia és estrany trobar persones amb una sola nacionalitat. La frontera és un concepte anacrònic i, al mateix temps, absolutament contemporani, perquè ha mutat en altres tipus de llindars, com ara el digital: la societat de vigilància i de control ha trobat, sembla ser, una manera perversa i esfereïdora de sobreviure. La mirada poscolonial, en aquest sentit, ens dona les armes discursives necessàries per entendre aquest món, per qüestionar els posicionaments hegemònics i per formular, des de la cultura, el pensament i l’activisme, una resistència.