Per Andreu Gomila

L'escriptor mexicà Juan Pablo Villalobos (Guadalajara, 1973) és una de les veus llatinoamericanes que millor s'ha consolidat en el panorama literari mundial en l'última dècada. El 2016, va guanyar el premi Herralde de novel·la gràcies a 'No voy a pedirle a nadie que me crea' (Anagrama). Aquest 2020 ha publicat 'La invasión del pueblo del espíritu' (Anagrama), on torna a fer de pont a través d'uns personatges d'origen llatinoamericà que viuen a la ciutat però que mantenen, com poden, el contacte amb la seva terra.

Fa gairebé vint anys que vius a Barcelona. Què et va portar a la ciutat i per què t'hi vas quedar?
Vaig venir a fer un doctorat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a l'Autònoma, becat per la Unió Europea, imagina't si ha passat el temps:la UE becava alumnes llatinoamericans per venir a universitats europees! M'hi vaig anar quedant perquè aquí vaig conèixer la que fins ara és la meva parella, Andreia. Vam coincidir en un seminari sobre literatura de l'holocaust, la qual cosa, més que romàntic, és bastant sinistre, però no editarem la vida, oi? Per cert, el seminari, el dictava Gonzalo Pontón Gijón i ara som companys de feina al jurat del premi Herralde, un altre senyal que ha passat molt de temps... Com que Andreia és brasilera i jo mexicà no teníem un lloc comú on tornar. Vam provar-ho al Brasil, on  vam viure tres anys, entre 2011 i 2014, però vam decidir instal·lar-nos de nou a Barcelona, ​​que és el nostre lloc com a família, espai neutre, els nostres dos fills van néixer aquí i estan creixent com a barcelonins.

"Durant un temps vaig viure al Farró, prop d'on va viure Osvaldo Lamborghini, i solia passejar pel seu carrer, fantasiejant amb una foto molt famosa en la qual se'l veu al llit envoltat de papers"

Quina influència va tenir el rastre de l'boom llatinoamericà a Barcelona en la teva decisió? O més aviat va ser el rastre de Bolaño?
Temo decebre't, però cap dels dos. Per descomptat que sabia del pas de García Márquez o Vargas Llosa per la ciutat, i també de Bolaño, però cap d'aquests autors va ser molt important en la meva formació com a escriptor. Sergio Pitol sí que ho va ser, i el seu 'Diario de Escudellers', publicat a 'El arte de la fuga', va ser un text que va inspirar tota una secció de la meva novel·la 'No voy a pedirle a nadie que me crea', els diaris de Valentina. Un altre llibre que em va interessar abans de viure a Barcelona va ser 'Tres novelitas burguesas' de Donoso, fins i tot vaig escriure un article per a la universitat, sobre una novel·la curta que tenia a veure amb l'informalisme. És un llibre injustament oblidat. També vaig estar obsessionat amb el pas d'Osvaldo Lamborghini per la ciutat, durant un temps vaig viure al Farró, prop d'on va viure Lamborghini, i solia passejar pel seu carrer, fantasiejant amb una foto molt famosa en la qual se'l veu al llit envoltat de papers.

Els escriptors del boom, a excepció de José Donoso, van parlar poc de Barcelona. Per què creus que va passar, això?
No ho sé... Perquè preferien la nostàlgia o perquè creien que per ser escriptors llatinoamericans havien de seguir escrivint sobre els seus països. O perquè sempre van veure Barcelona com un lloc de pas. Això passa molt entre els estrangers, assumir la ciutat com un lloc on hi ets físicament però no sentimentalment. Potser la ciutat, o més aviat, la societat barcelonina, fomenta això, perquè no és fàcil apropiar-se de Barcelona, ​​cal esforçar-se, cal insistir-hi, ser tossut. Conec diversos col·legues que han passat per aquí fa poc sense fer arrels ni tenir ganes de fer-les.

"Des de l'adolescència que no m'interessa la nostàlgia, la idealització del lloc d'origen, que sol produir exotització"

Què creus que li deu la ciutat a la literatura llatinoamericana? I la literatura llatinoamericana a la ciutat?
Capital simbòlic i capital capital, respectivament, haha. Ho dic de broma, però també em sembla veritat. Els escriptors llatinoamericans contribuïm a la riquesa cultural de la ciutat, al seu cosmopolitisme, la seva diversitat, i a canvi rebem diners i comoditat (tampoc tants).

¿Com ha canviat la teva literatura des que vas decidir establir-te definitivament a Barcelona?
El que va canviar la meva manera d'escriure va ser adonar-me que no tornaria a Mèxic, i això va passar quan vivia al Brasil i estava escrivint la meva tercera novel·la. Tenia tres novel·les mexicanes, vull dir, sobre Mèxic i escrites en castellà de Mèxic, i vaig començar a sentir-me un impostor, un fals mexicà. Des de l'adolescència que no m'interessa la nostàlgia, la idealització del lloc d'origen, que sol produir exotització. L'exòtic, al cap i a la fi, és allò que ens és aliè, que ens queda lluny, ja sigui en un pla geogràfic o temporal. Quan vaig acabar aquesta tercera novel·la em vaig adonar que aquest camí no tenia més recorregut, que calia anar cap a un altre lloc, i d'aquí sorgeix ' 'No voy a pedirle a nadie que me crea', localitzada sobretot a Barcelona.

"Un dels meus projectes és publicar un llibre en català el 2023, quan faci vint anys que vaig venir a viure a Barcelona. És una espècie de diari i ja té títol"

Mires el teu país, Mèxic, de manera diferent, des que no hi vius?
Els primers deu anys em semblava que la distància m'oferia una perspectiva diferent i que això nodria la meva escriptura. D'aquí van sortir tres novel·les. Després, com acabo d'explicar, va esdevenir un problema. Em va començar a semblar que no entenia el que estava passant al país, o que, fins i tot, no tenia "legitimitat" per seguir narrant la seva realitat. Ara crec haver après a viure amb aquesta distància, a modular-la, a construir un Mèxic imaginari que no sigui un exotisme de botiga d'aeroport, mantenir una mirada crítica, seguir informat, llegir literatura mexicana contemporània, menjar tacos a casa cada vegada que em ve de gust.

En la teva última novel·la, 'La invasión del pueblo del espíritu', hi ha una certa tensió entre la "llengua aborigen" i la "llengua colonitzadora". ¿Com la vius, tu?
És una tensió riquíssima, que per a mi mai ha representat un problema. El 2004, quan portava un any vivint a Barcelona, vaig escriure una crònica per a una columna que tenia en un diari mexicà sobre els meus problemes per parlar català a la ciutat. Ens passa a molts: ens entusiasmem a l'arribar, anem a classes, i després quan sortim al carrer ningú no ens vol parlar en català, especialment als llatinoamericans. Aquella crònica es deia "Pots parlar-me en català, si us plau?". Un dels meus projectes és publicar un llibre en català el 2023, quan faci vint anys que vaig venir a viure a Barcelona. És una espècie de diari i ja té títol: 'L'any que vaig parlar català'. No sé si acabaré fent-ho, probablement no.

"M'interessen els personatges desarrelats, els que poden qüestionar les identitats tancades, nostàlgiques, dogmàtiques"

¿Com t'ha influït la realitat barcelonina en la teva obra? Penso en Laia de 'No voy a pedirle a nadie que me crea' oa Pol de 'La invasión del pueblo del espíritu'.
El que més m'ha influït és l'espai públic, que és molt diferent al de Mèxic o Amèrica Llatina en general. Aquestes dues novel·les, més enllà dels personatges barcelonins, passen al carrer, a les places, als parcs, platges, bars, restaurants. En les meves tres novel·les mexicanes l'espai més important és la casa, la vida interior. Són novel·les sobre famílies, sobre veïns. En les meves novel·les barcelonines la trama es va enredant per l'atzar o la casualitat que només pot produir-se a l'espai públic. Ara penso que narrar és com caminar, com passejar, deambular. Això ho he après a Barcelona.

Et resulta més fàcil crear personatges que viuen lluny del seu lloc de naixement? A 'La invasión del pueblo del espíritu' són gairebé tots de fora, des dels protagonistes als secundaris.
M'interessen els personatges desarrelats, els que poden qüestionar les identitats tancades, nostàlgiques, dogmàtiques.

A qui adores més, a Messi o a Bolaño?
A Iniesta i a Pitol. És una qüestió de gust, d'estil.

SEGUEIX LLEGINT: Jomi Oligor i Shaday Larios: el paradís perdut