Per Andreu Gomila

Fa ni més ni menys que quinze anys que Jan Fabre no ve al Grec, des de 2003, des que el públic va rebre dempeus 'Je suis sang'. Havia fins i tot realitzat una exposició a la Fundació Joan Miró, aquell mateix any, titulada 'Gaude succurrere vitæ', amb prop de 150 obres, entre pel·lícules, dibuixos i escultures, realitzades entre el 1977 i el 2002. Durant tot aquest temps l'aura de l'artista belga no ha parat de créixer i només l'hem pogut gaudir en petites dosis al festival Temporada Alta de Girona, a través dels solos, els quals, no obstant, són una part importantíssima de la seva obra escènica... Ens hem quedat sense veure 'Mount Olympus', una performance de 24 hores que va estar a Madrid i Sevilla. Però no passarà el mateix amb 'Belgian rules/Belgium rules', una obra sobre el seu país, gràcies a la qual hem pogut parlar amb ell i recórrer tot el seu univers.

1. 'BELGIAN RULES/BELGIUM RULES'
“Bèlgica és el país on vaig néixer. És un país absurd, un país surrealista estil Monty Python. Per exemple, som la terra amb més ministres d'Europa. Aquest territori tan petit està dividit en tres parts: Flandes, Valònia i la part alemanya. Tenim tres llengües oficials! La burocràcia ens menja. Alguns diuen que Bèlgica és un estat artificial. En la nostra història de més de 2.000 anys, gairebé sempre hem estat ocupats per potències estrangeres: els romans, els espanyols, els austríacs, els francesos, els holandesos, els alemanys... En la nostra terra s'hi han fet moltes guerres d'altres. Vam ser creats per servir com a para-xocs entre altres països europeus. Alhora, Bèlgica ho és tot menys un estat fallit. Som multiculturals i multinacionals. Estem units en les nostres diferències. Des de l'Edat Mitjana hem estat un país relativament ric i desenvolupat. Bèlgica ha estat sempre una fructífera plataforma per a les arts, des dels pintors flamencs als polifonistes, del surrealisme del segle XX fins al còmic. He creat una paràbola teatral d'aquest regne estrany i bonic”.

Troubleyn/Jan Fabre from Troubleyn/Jan Fabre on Vimeo.

2. ELS SOLOS
“Amb els anys, he creat molts solos per als meus intèrprets, inclosos solos de dansa i monòlegs de teatre. Vaig escriure tres textos per a la llegendària actriu belga Els Deceuckelier. Altres solos a destacar són 'Angel of Death' i 'Another Sleepy Dusty Delta Day' (amb la fantàstica ballarina i actriu croata Ivana Jozic), 'Preparatio mortis' (amb Annabelle Chambon), 'Quando l'uomo principale è una donna' (amb Lisbeth Gruwez), 'Attends, attends, attends... (pour mon père)' (amb Cédric Charron), 'Drugs Kept me Alive' (amb Antony Rizzi), 'My Movements are Alone Like Streetdogs' (amb Erna Omarsdottir) i 'Body Little Body on the Wall' (amb Win Vandekeybus). Sense tenir en compte com són aquests solos, sempre intento retre homenatge al 'performer'. Cada peça comença amb un diàleg íntim entre els dos autors del crim. A més, aquests solos sovint formen part d'un manifest artístic en el qual qüestiono el paper de l'intèrpret i de mi mateix com a artistes”.

3. ESCRIURE I DIBUIXAR
“Cada projecte comença dibuixant i escrivint, amb una exploració en paper. Dibuixo mentre escric, i escric mentre dibuixo. Hi ha un 'feedback' etern que es repeteix entre el que faig a la sala d'assaig o a l'estudi d'arts visuals, i quan dibuixo, sovint tard a la nit, moltes vegades mentre estic nu i prenc un bany. Dibuixar i escriure són la meva primera, la més íntima, expressió artística. Hi estic interconnectat amb la ment i el cos. Fa més de 40 anys que poso els meus somnis en paper, fa més de 25 anys que faig dibuixos amb la meva sang. Fa més de 40 anys que faig dibuixos amb les meves pròpies llàgrimes. Faig dibuixos amb el meu esperma des de fa 20 anys. És una investigació en curs sobre el dibuix i una investigació sobre el cos humà. Per mi, dibuixar és molt eròtic. És una mena de dansa amb els canells, que porta sempre resultats inesperats. A l'estudi, tot funciona i res no és impossible. El punt de sortida és sempre necessitat i plaer. La improvisació forma part sempre del meu procés de creació. M'agrada treballar fent petits encàrrecs als meus intèrprets. Per mi, improvisar vol dir donar lloc al context de la recerca, tastar l'espai de la imaginació. He passat molt de temps allà perquè vull apamar el terreny, explorar els límits del material. Però esclar, sempre és un exercici afilar la imaginació. En les improvisacions, puc deduir quins actors estan preparats per al viatge de la meva representació. Però no sols exploren el material, també ens explorem els uns als altres. Mentre investiguem el comportament humà i animal, arribo a conèixer els impulsos primaris personals dels intèrprets i junts descobrim les seves capacitats instintives.
    Ens descobrim i ens respectem els uns als altres. Perquè només gràcies al respecte mutu i a una confiança mútua infinita ells poden enfrontar-se els uns als altres en l'extrem camp de batalla de l'amor que és el meu teatre”.

Troubleyn/Jan Fabre from Troubleyn/Jan Fabre on Vimeo.

4. LA IRONIA
“La ironia és una arma molt important, i la subversió és als nostres gens. L'art sempre ha estat un acte subversiu a Bèlgica. Agafa Hieronymus Bosch: va ser un home ben educat, i era catòlic. Però atacava el poder i l'església en els seus quadres. M'interessa la independència de l'artista. Crec que és una de les característiques de la tradició artística belga. Els artistes que admiro, com Ensor o Magritte, són un moviment d'una sola persona”.

5. RUBENS
“Quan tenia 18 anys, vaig escriure en el meu diari que estava condemnat a convertir-me en un geni. El descobriment més important de la meva vida van ser els Primitius flamencs. Vaig créixer a Anvers a prop de la casa de Rubens. Quan tenia set anys el pare m'hi va portar per primer cop per dibuixar quadres de Rubens. Essencialment, el pare em va llegar la passió i l'amor per la imatge i el cos. Em va portar a la casa de Rubens a Anvers i em va explicar la seva obra i el seu geni. Em va llegar la disciplina de copiar dibuixos i quadres de Rubens per aprendre la diferència en l'anatomia del cos en diferents períodes de la vida. Però així que em faig vell, cada cop penso més el contrari. Com a artista a Bèlgica, em sento un nan a la terra dels gegants”.

6. NACIONALISME I IDENTITAT CULTURAL
“El nacionalisme està en alça a Bèlgica, però, irònicament, aquest moviment no va sobre Bèlgica. Aquest moviment d'extrema dreta vol un país flamenc independent, mentre que jo no crec en dividir el nostre país. Tanmateix, és important com a artista mantenir-se sobirà i independent, i no ser relacionat amb cap partit polític o organització. El creixement de l'extrema dreta, i en una més tolerada versió del nacionalisme no és només un fenomen belga, sinó malauradament una tendència a Europa, a Occident, fins i tot la resta del món. Aquests moviments populistes creen por.
    'Mount Olympus' també tractava, entre d'altres coses, amb aquests pensaments i gestos profundament humans, d'una manera ritual i espiritual. Ens confronta amb la profunda violació de les normes socials, les lleis de conducta i les normes de moralitat.
    En aquests temps de sentiments nacionalistes a l'alça, tancament de fronteres i por, és important que els artistes es posin ells mateixos en risc i confessin clarament què defensen. Jo sempre trio la humanitat i el lliure esperit de l'ésser humà, sense importar-me ni la religió ni el color de la pell. L'única obligació de l'home és ajudar sempre la gent necessitada.
    Quin és el sentit de la nostra identitat cultural? Els països i els ciutadans cada cop esdevenen més i més oponents. Es retreuen les diferències culturals. Però, això està bé? Són el camp de cultiu i la causa d'aquests sentiments euroescèptics i antimulticulturals i no l'economia i la política? Em temo que tots aquests moviments nacionalistes volen trencar Europa. Hem de protegir Europa, ja que la unitat ha creat pau a la zona. Només per aquesta raó, Europa mereix defensar-se i hem de protegir i celebrar aquesta pau. A 'Belgian Rules/Belgium Rules' ens apropem molt a la nostra identitat surrealista! Hauria de portar a una millor entesa, fins i tot a una celebració de l'altre”.

Troubleyn/Jan Fabre from Troubleyn/Jan Fabre on Vimeo.

7. INICIS EN EL MÓN DE L'ART
“Vaig començar com a artista visual a finals dels anys 70, amb dibuixos i escultures, aleshores vaig convertir-me en un artista de 'performance', i així vaig trobar el meu camí cap a l'escenari teatral. Mentre estudiava, vaig fer classes a dues escoles de manera simultània. Per combinar-les, m'havia de saltar les classes d'una de les dues. Vaig aprendre a dibuixar i pintar a l'Acadèmia de Belles Arts d'Anvers. Com que havia d'aprendre la professió dels meus pares, vaig estudiar l'art de fer aparadors al Stedelijk Instuut voor Sierkunsten en Ambachten. Per què vaig triar fer aparadors? Perquè, com a artista jove, estava fascinat per Andy Warhol i havia sentit que ell també havia fet aquests estudis. Aquests estudis em van ajudar realment, perquè vaig agafar el maniquí de l'aparador de la botiga i vaig col·locar el meu cos en el seu lloc. Va ser el camp de cultiu per a les 'performances' que vaig fer després. Vaig destacar ràpidament i em van venir a buscar, sobretot per a l'exposició 'Art després del 68'. En connexió amb l'exposició es va organitzar un congrés amb filòsofs nord-americans. La gent havia vist la meva obra 'Money, (Art) in Culture' i em van convèncer per anar a Nova York per ensenyar al departament d'Humanitats i a Belles Arts. Fregava els 22 anys. Després em van convidar a l'Institut Nacional de Filosofia i Estètica. Una cosa va portar a l'altra i vaig acabar a Chicago, Saint Louis, Nova York i Washington, on vaig fer 'performances' i classes. A més, vaig escriure la meva primera obra de teatre, 'Teatre escrit amb una K és un gat', el 1980, en la qual vaig introduir en el context teatral la idea de l'art performatiu i les nocions de temps real i acció real”.

8. LA PROVOCACIÓ
“L'única cosa que pots desitjar com a artista és que la teva obra provoqui alguna cosa en la ment d'algú, en el cervell d'algú. Amb la provocació, la ment i el cervell d'una persona o un espectador canvien. Espero que els artistes com nosaltres puguem curar les ferides de les ments dels espectadors. Jo espero fer això. De vegades, veig l'espectador com un animal. Intento despertar-ne els instints, la intuïció i la intel·ligència. Penso que també és un desig essencial de bellesa. Bellesa no com a estètica —perquè seria merament maquillatge—, sinó com a 'consiliència' entre els valors ètics i els principis estètics”.

Troubleyn/Jan Fabre from Troubleyn/Jan Fabre on Vimeo.

9. LA BELLESA
“Crec en la força i en la vulnerabilitat de la bellesa. La meva tria sistemàtica per l'experimentació mai no ha estat de moda. No soc un artista eclèctic, no soc un artista multimèdia: sempre he estat conscient de què és una 'performance', què és el teatre i que són les arts visuals. La meva obra teatral i les arts visuals estan relacionades amb les més grans tradicions dels rituals primigenis, el teatre antic i les pintures clàssiques. Crec que no hi ha avantguarda sense tradició. Soc un artista de l'Edat Mitjana. Treballar en el camp del teatre vol dir tractar amb gent. És per això que sempre ha estat un error mirar la meva obra com a teatre visual. Els meus guerrers de la bellesa donen lluentor a les meves obres. Són els nervis i les cèl·lules nervioses que generen l'energia per il·luminar els meus xous. En les meves obres, el tema no és gaire la imatge, sinó com es construeix la imatge. El que creo i instal·lo amb les meves produccions és sempre una construcció. Amb la imatge, mostro com la vaig crear. Aleshores, la imatge parla, diu alguna cosa fent servir tot allò que està enterrat just per sota de la superfície, amb el desig de fer alguna revelació. Primer construeixo la imatge i insereixo el material en els llocs adequats. Això és construir un món. Llavors, aquests elements es comencen a descobrir d'una altra manera, s'exposen a través de la construcció”.

10. EL PÚBLIC
“La trobada entre actors i públic és un moment espiritual i provocatiu, un encontre verídic. S'incita la ment a través d'aquesta provocació. La bellesa del teatre és el que és efímer. És un dels últims llocs espirituals en el món en què la gent es reuneix per compartir energia i una profunda vella saviesa. El teatre com a arma contra el cinisme que persuadeix el món exterior. El teatre com un espai en el qual assolim l'èxtasi. Crec que la societat ho necessita molt, això. Sempre hi ha un lligam secret entre l'obra d'art i l'espectador. El públic és sempre sobirà. I completa l'obra. No hi ha teatre sense públic. No hi ha catarsi sense públic”.

11. ACTOR-DIRECTOR
“Fa molt de temps, al meu diari vaig parafrasejar Sacher-Masoch sobre la relació entre actors i director: 'Estic lligat per la meva paraula d'honor a ser l'esclau dels meus actors i actrius, precisament de la manera que ell o ella em demanin. I a sotmetre'm sense cap oposició a qualsevol cosa que ell o ella m'imposi'. Però el contrari també és tan cert com que “jo estic lligat per la meva paraula d'honor a ser l'esclau del meu director, precisament de la manera que em demani. I per sotmetre'm sense cap oposició a qualsevol cosa que m'imposi” (2 d'agost de 1980). Hauries d'observar la relació que tinc amb els actors i ballarins sota aquesta llum. Donaré alguns exercicis per improvisar, molt sovint sabent cap a on portaran. D'una manera general, esclar. Sempre hi ha la qualitat cinètica, la intel·ligència individual, el cor i l'ànima dels actors i ballarins que donen el seu lustre a la representació. Tot això és imprevisible i amb prou feines pot ser portat a escena. Ells determinen la veritable qualitat de l'obra. D'aquesta manera, durant el procés de treball em pregunto constantment sobre com puc donar prou llibertat als meus col·laboradors perquè assoleixin un resultat que sentiran que han assolit per ells mateixos i que han fet amb les seves pròpies mans. Alhora, he de trobar l'equilibri perfecte perquè pugui intervenir-hi en el moment adequat i adonar-me de què em passa pel cap.
    Crec que els actors han de tenir una mica de llibertat, perquè puguin descobrir les seves capacitats. I aleshores, en un cert punt, ho han de condensar tot, fixar-ho en una estructura específica, o fins i tot en un territori”.

Troubleyn/Jan Fabre from Troubleyn/Jan Fabre on Vimeo.

12. DESPRÉS DE 'BELGIAN RULES/BELGIUM RULES'
“Estic creant el solo de dansa 'The Generosity of Dorcas'. Amb aquest nou solo, vull honorar la generositat d'un dels meus guerrers de la bellesa: Matteo Sedda. És un ballarí italià que era part del repartiment original i del procés creatiu de 'Mount Olympus. To Glorify the Cult of Tragedy. A 24-Hour Performance'. El nom de Dorcas fa referència a una figura bíblica que tenia cura dels pobres i s'inscriu en la nostra recerca del cos espiritual, que constantment es transforma en èxtasi en el cos”.