Per Andreu Gomila

Ja ho sap tothom: el juny que ve, el Teatro Español de Madrid, en coproducció amb el Grec 2020 i Focus, estrenarà 'La casa de los espíritus' amb direcció de Carme Portaceli i dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. A mitjans de juliol, vindrà al festival Grec. La seva autora, Isabel Allende, va publicar la novel·la el 1982 i, segons ens comenta ella mateixa, se n'han venut 72 milions d'exemplars arreu del món. Ha estat a Barcelona per recollir el premi Barcino de Novel·la Històrica i hem pogut parlar amb ella d'aquella  primera novel·la seva, de teatre i del seu país, Xile.

Com l'ha marcat que la seva primera novel·la per a adults fos un èxit tan rotund?
Va ser una sorpresa tremenda per a tothom. Primer, per a l'agència de Carmen Balcells. Ella hi creia, però recordo que em va dir, quan em va convidar per a la promoció: qualsevol pot escriure un primer bon llibre; l'escriptor es posa a prova en el segon. La novel·la es va publicar cap a l'agost-setembre de 1982 i després va venir la fira de Frankfurt, on va ser la novel·la més comentada. La van comprar en tots els idiomes europeus. Jo era a l'exili, a Veneçuela, i no em vaig adonar de resfins un any més tard. Aleshores ja estava embalada cap a la segona novel·la. Encara bo, que, si no, el pànic m'hauria paralitzat. Tot el que ha passat des de llavors amb 'La casa de los espíritus' ha estat com una bola de neu que ha anat creixent. Es continua editant i se'n fan altres coses. Ara en faran la minisèrie als EUA, se n'acaba de fer un ballet a Xile...

Quina relació té amb ella?
Un agraïment profund. Tu creus que sense l'èxit de 'La casa de los espíritus' hauria continuat publicant? No ho sabem.

Ni venent tant?
I tinc els mateixos editors que llavors des de fa més de 30 anys. Només amb una excepció: en anglès.

Quan es pretén adaptar la novel·la a un altre format, què és el que és imprescindible per a vostè?
No tinc mai ni cap pretensió ni cap expectativa. Crec que això correspon a un altre creador, ja que és un altre llenguatge. Com m'he de ficar en la coreografia del ballet, si no sé ballar ni la 'cueca'? Té tot el dret a fer el que vulgui. Quan Billie August en va fer la pel·lícula no m'hi vaig ficar per res. Em vaig asseure a mirar-la com qualsevol espectador.

"Estic segura que a Carme Portaceli no li importa el perfil dels personatges que va triar Billie August"

Hi ha algun personatge, alguna part de la trama, que consideri vital?
A la pel·lícula es van saltar tota una generació, perquè no hi cabia en un film de dues hores. A la minisèrie, no tinc ni idea de què passarà. Si tens quatre generacions, potser no els interessen tots els personatges. T'ho prometo: no tinc cap expectativa i el que facin em semblarà perfecte.

La pel·lícula ha marcat les adaptacions posteriors?
Potser per al lector. Per al creador, gens. Estic segura que a Carme Portaceli no li importa el perfil dels personatges que va triar Billie August.

Es considera una escriptora de novel·la històrica?
Crec que he escrit algunes novel·les històriques. També he escrit una novel·la negra. I tres llibres per a joves. Intento no classificar-me jo mateixa.

La seva última novel·la, 'Largo pétalo de mar', parla de Barcelona i d'uns exiliats catalans que acaben a Xile. Quina relació té amb la ciutat?
L'agència és aquí! M'ha representat des que vaig començar a escriure. Sempre que vinc a Espanya, vinc a Barcelona... Aquesta història particular va passar aquí i va passar de veritat. Conec els personatges. No podia situar-la a cap altra banda. Això em va permetre estudiar la història de la ciutat, la Guerra Civil, què va passar a Catalunya, l'arribada de Franco, el mig milió de persones que va caminar fins a la frontera francesa... Tota aquella epopeia.

"La meitat dels passatgers del 'Winnipeg' era la intel·ligència a l'exili: filòsofs, escriptors, impressors, artistes, científics... Van canviar Xile"

Pablo Neruda, des de l'ambaixada xilena de París, va portar a Xile molts escriptors catalans, com Pere Quart o Anna Murià.
I no només escriptors. Neruda, a partir d'instruccions del govern, havia de portar obrers qualificats que poguessin ensenyar el seu ofici als xilens. No havia de dur gent amb idees! Aquesta gent es va exiliar, precisament, perquè tenia idees. Neruda no en va fer cas. I la meitat dels passatgers del 'Winnipeg' era la intel·ligència a l'exili: filòsofs, escriptors, impressors, artistes, científics... Van canviar Xile.

Es van publicar llibres molt importants, a Xile, com el 'Nabí' de Josep Carner.
Fixa't en 'Cien años de soledad', on hi ha el català que té una llibreria. Per a nosaltres, almenys a Xile, es relaciona llibres amb Catalunya.

Quina influència va tenir la lectura de Gabriel García Márquez en vostè? 'La casa de los espíritus' va sortir el mateix any que va guanyar el Nobel de literatura...
Això no ho podia saber, jo! Pertanyo a la primera generació d'escriptors llatinoamericans que va madurar llegint altres escriptors llatinoamericans. Quan Borges era jove, els llibres mexicans no es trobaven, a l'Argentina. Això va començar a passar amb les editorials catalanes que van publicar aquests 25 genis del boom i els va enviar de tornada a Amèrica Llatina... Crec que em van influir tots. Però, quan els vaig llegir, no tenia cap intenció de ser escriptora. Jo havia de mantenir els meus fills. N'hi ha molt pocs que es guanyin la vida escrivint. A més, el boom va ser un fenomen masculí: no hi havia dones, encara que hi havia dones escrivint a Amèrica Llatina des de Sor Juana Inés de la Cruz. 'La casa de los espíritus' va ser un exercici d'ingenuïtat.

"El realisme màgic és acceptar que la vida és molt misteriosa i que passen coses que no tenen cap explicació, coses que no pots controlar, però que es manifesten en la realitat"

Què és per a vostè el realisme màgic?
És acceptar que la vida és molt misteriosa i que passen coses que no tenen cap explicació, coses que no pots controlar, però que es manifesten en la realitat. La diferència entre fantasia i realisme màgic és que en la fantasia mai no veus una manifestació del fantàstic. Un exemple: la capa d'invisibilitat de Harry Potter. No sé de ningú que es torni invisible amb una capa. Això és fantasia. Però si jo parlo dels indis invisibles de l'Amazones, existeixen. Són indis que es pinten el cos dels colors de la natura i es mouen de manera tan sigil·losa que poden estar a tres metres teus que no els veus. Això és realisme màgic. Si ho dius sense explicació, és realisme màgic. Si ho expliques, perd tot l'encant.

Per què el realisme màgic és llatinoamericà?
Perquè vivim en un món incontrolable. No tenim ni la pretensió d'explicar-ho tot. Alejo Carpentier va ser el primer a encunyar el terme. Ell havia estat amb els surrealistes a Europa, que posaven dues o tres coses normals en una situació poc normal. Aleshores es creava un esdeveniment surrealista... Carpentier deia que a Cuba no calia posar res, ja que sempre hi era, allà: la mula damunt del piano! Només calia trobar el llenguatge per dir-ho. Havia de ser un llenguatge especial perquè fins aleshores sempre havíem escrit com els escriptors espanyols, amb el llenguatge d'Europa. Havíem d'enriquir-lo o canviar-lo per explicar aquella realitat. Més tard, tota una generació d'escriptors van rebutjar el boom.

I vostè?
A mi m'és igual. Si serveix, el faig servir. Si no, no. En aquesta novel·la última no hi és perquè no hi cap.

Com veu tot el que està passant a Xile?
És fascinant. No s'ho esperava ningú. Ni el govern, ni l'oposició, ni el món. Xile apareixia com l'oasi d'Amèrica Llatina. El que no surt a les estadístiques és la distribució de la riquesa: l'1% té el 10% de la riquesa; el 10%, en té el 66%. Mira tot el que sobra per a la resta del país. Res. El 40% dels xilens no pot pagar els serveis bàsics. La gent va al mercat i compra pastanagues a crèdit. Es van privatitzar les pensions, el sistema es va ensorrar i ara els vells no poden menjar. Cobren 200 dòlars al mes. El sou d'un parlamentari és de 10.000 dòlars.