Per Jordi Bordes. Redactor d’Arts Escèniques d’El Punt Avui i impulsor de la plataforma Recomana.cat

Un company d’El Punt Avui va aprendre a diferenciar la pregunta retòrica “Què tal està la teva criatura?” de la necessitat real de l’interlocutor de saber quines eren les darreres descobertes de la seva filla. A partir d’adonar-se’n, ell rebotava una resposta evasiva, i només si s’hi insistia, es delia explicant els detalls. Doncs amb les arts escèniques familiars passa el mateix. És tingut com un armari de fons, amb la frase gastada del “públic del futur”, i ells s’esforcen a afirmar que són el “públic del present de la canalla i també dels pares”.

Un exemple? L’actriu Txell Botey, impulsora de Teatre al detall juntament amb el seu company Xavi Idàñez (guanyadors tres cops dels Premis de la Crítica de categoria familiar amb 'L’Endrapasomnis', el 2014; 'La nena dels pardals', el 2018, i 'La motxilla de l’Ada', 2021), lamentava que, tot i celebrar els reconeixements, ni en el sector teatral eren prou coneguts. Intentem, doncs, conèixer en realitat què s’hi cou, al sector. Confiant que la pregunta del títol no sigui un interès retòric, sinó una voluntat d’entendre què s’esdevé en un gènere que aplega el 6% de la taquilla de Barcelona, segons dades d’ADETCA (i la temporada passada va suposar el 16% de l’oferta total). La sostenibilitat del sector rau en les gires, però els falta espai de visibilitat. El Programa.cat, amb el qual Cultura facilita les gires, en demostra el potencial: el 43% de les 1.345 funcions de teatre finançades van ser de teatre familiar. En el còmput global de les arts escèniques, les 581 funcions contractades a Catalunya a través del Programa.cat de familiar van representar el 34% de les 1.717 funcions totals.

Els artistes del familiar tenen alguns paral·lelismes amb l’adult. Per exemple, de l’efervescència de la sortida de la dictadura en van acabar sobrevivint els que s’erigien en companyies. I ara, mig segle després, aquests grups (digueu-li Tricicle, Comediants, Dagoll Dagom o bé L’Estaquirot, L’Estenedor o el Centre de Titelles de Lleida) contemplen només el futur immediat.  Les companyies familiars, en canvi, estan molt més descentralitzades que les d’adults. Estan instal·lades més enllà de Barcelona. Hi ha dos pols importants a la Catalunya Central: Teatre Nu, Príncep Totilau, Farrés Brothers, Ka Teatre i Teatre Mòbil; i sobretot, terres lleidatanes: Xip Xap, La Baldufa, Zum-Zum, Centre de Titelles de Lleida o Festuc Teatre. Pels volts de Barcelona, hi figuren grups amb una trajectòria destacada com Ponten Pie, El que ma queda de teatre, La Pera llimonera o L’Avalot. O els terrassencs de De_paper (Premi de la Crítica 2022 a la categoria de familiar per 'Miranius').

Les obres dels familiar s’exploten durant anys, sovint gràcies a circuits com Rialles, i sobretot, La Xarxa d’Espectacles. Mantenen millor les gires fora de Catalunya que les companyies de teatre per a adults. En els familiars també s’han anat adaptant a versions de contes clàssics o a relectures que fan des de la mateixa companyia. A diferència d’Alemanya, és rara la via per la qual una autoria d’adults prova el camí familiar (sovint coincideix amb el fet que s’han convertit en pares i mares). N’és un exemple Marta Buchaca, amb 'Alícia al país dels mòbils'. O Clàudia Cedó, amb 'Les croquetes oblidades' de Les Bianchis.
 
Des de fa una dècada, es constata que l’edat del públic va minvant a marxes forçades, a conseqüència de l’aparició de la tecnologia (una frontera que també es pateix a l’escola). En part, queda corregida per la voluntat dels pares d’avançar el bateig de la canalla. Els darrers anys, les funcions per a nadons s’han normalitzat i Catalunya és, de fet, una de les capitals europees gràcies a la potència del Festival elPetit. Noms com Big Bouncers, Sònia Gómez o David Ymbernon hi han fet peces. És una forma molt més sensorial que discursiva i, en comptes de relat, domina l’estímul.

Barcelona és una plaça dura per a aquest sector, perquè sovint ha d’anar a taquilla. Les programacions han anat desapareixent a la velocitat de la reducció de públic. Continuen actives les programacions del Sant Andreu Teatre (SAT!); el Jove Teatre Regina (amb companyia pròpia: La Trepa); La Puntual, de titelles, i el programa de Viu el Teatre (que ara es desenvolupa al Goya i al Romea, després d’haver fet un grapat de temporades al Poliorama). Al teatre de les Rambles, de fet, s’hi fa un altre cartell de matinals, més adreçada a concerts i animació. Però s’han desapuntat escenaris històrics com el Tantarantana o el Teatre de l’Eixample. A canvi, sales com l’Aquitània proven d’introduir programacions familiars, però lluny del focus de les companyies que destaquem en aquest article. I si al Mercat de les Flors hi ha un programa raonable de dansa per a tots els públics, al TNC limiten molt les contractacions de companyies, i el Lliure proposa, sovint, noms joves que facin peces per a canalla, sense donar l’opció que puguin crear amb bones condicions artistes del sector familiar.
 
Fet aquest panorama a vol d’ocell, de què parla el teatre familiar? Els artistes exposen les seves preocupacions, sense pretendre ser doctrinaris i obrint noves finestres per entendre el món. Hi ha exemples sobre el canvi climàtic (Ponten Pie amb 'Bajau'; Ortiga amb 'An-ki'), sobre el gènere (Obskené amb 'Els ocells ho fan, i les balenes i les puces també'; Teatre al Detall amb 'La motxilla de l’Ada'; WeColorMusic amb 'Alan, el musical', o Zum-Zum amb 'Rhinos'), sobre la immigració (La Baldufa amb 'Amal'; Zum-Zum Teatre amb 'Soc una nou'; Campi Qui Pugui amb 'La casa més petita', o Roseland amb 'Jo soc d’aquí'...) o sobre la mort ('Les croquetes oblidades', de Les Bianchis).

Les companyies d’una trajectòria mitjana (fundades entre els anys noranta i l’entrada de segle) són les que tenen una projecció internacional millor. Xirriquiteula ha traslladat per tot el món les seves girafes. Farrés Brothers també ha voltat internacionalment amb peces com 'Tripula'. Ponten Pie té un peu a Àsia amb els seus muntatges, en els quals la força ve de l’espai, en el qual sovint el públic hi participa ('Ârtica', 'Loo').  Les companyies, cada cop més, prenen forma de productora: Lazzigags juga entre la formació d’actors i la companyia ('Tom Sawyer detectiu'). La Roda també inclou colònies artístiques, i en el camp de l’espectacle busca la fórmula d’adaptar contes clàssics amb una estètica divertidament rockera. Per exemple, 'En Joan sense por a la casa encantada' o 'Aladdin, #thePopMusical'. I des de Viu el Teatre han provat des d’adaptar a 'El petit Dalí' fins a provar el camp del gest a 'HOP! Històries d’Objectes Perduts'.

Teatre Nu ha assumit una responsabilitat més gran. A part d’obrir el seu local com si fos una fàbrica de creació (amb un edifici disponible per allotjar-hi les companyies), s’ha disposat d’una programació estable, tant de familiar com d’adults. Instal·lada al municipi del Festival de Llegendes (Sant Martí de Tous), busca complicitats amb festivals estratègics, siguin la Fira Mediterrània o la Mostra d’Igualada. Víctor Borràs, director i dramaturg, ara també escriu per a adults, amb un reconeixement notable ('La dona del tercer segona', 'Els ossos de l’irlandès'). Hi ha companyies que proven, per necessitat artística, els canvis de llenguatge. És el cas de La Baldufa amb la dansa ('Imperfect') o el clown ('Bye bye, Confetti'), o de Farrés amb el teatre de carrer ('HoHiHu').

Entre les companyies aparegudes des del 2010, hi ha la comèdia amb girs sorprenents i imaginatius de les Engruna Teatre ('Sopa de pedres'), el toc de musical i d’una escenografia canviant dels Festuc Teatre ('La llàntia meravellosa') i, d’una altra banda, els nous formats. La companyia Ortiga apunta maneres: 'An-ki' és un exercici màgic de teatre dels sentits que es desplega en tres circuits paral·lels dins d’una vela de petites dimensions per acabar confluint sota l’ombra d’un mateix baobab. Hi haurà qui determinarà que aquesta companyia no és familiar (tot i plantar la seva tenda a la Mostra d’Igualada). Efectivament, en el públic familiar tot està en transformació contínua.

En aquesta dècada sembla que el teatre familiar (que ja s’ha desembarassat del nom pejoratiu d’“infantil”) està reivindicant un nou paradigma i obrir-se a la identificació de tots els públics. Perquè s’han hibridat amb noves disciplines com el visual, el circ o la dansa i perquè, davant la reducció dràstica de l’edat del seu públic, es desentenen de restringir els espectadors per edats. “Per a tots els públics” significa que és també per a pares, tiets, fills i avis. Són espectacles que han de tenir diverses capes de lectura i que viatgen d’allò sensorial i imaginatiu al teatre de discurs dramatúrgic, tinguin rèpliques o no.

Ara, quan algun desvagat pregunti per la família (del teatre de tots els públics), sabrà que el concepte s’ha transversalitzat i que la felicitat és més diversa, oberta i desacomplexada que mai. El següent pas de conèixer és experimentar provant si tot el que s’ha dit en aquest paper s’ajusta a la constel·lació sempre subjectiva però, ara, més canviant que mai. Ara, això sí, el teatre espera tothom amb un fosc que revela una sorpresa i que esclata en aplaudiments.

SEGUEIX LLEGINT: 50 anys de Dagoll Dagom: “Sempre ens ha interessat més arribar al gran públic que a les minories selectes”